Després d’unes setmanes bastant anodines sembla que el fenomen que abans anomenàvem Procés confirma el seu tancament de portes per a endinsar-se a una nova fase, una més després de la suposada proclamació de la República i el shock electoral del 21D.
Aleshores comentàvem que la majoria sobiranista havia patit una alteració a ulls dels comentaristes. ERC pensà durant tota l’anterior legislatura que tenia la primacia del seu nínxol ben consolidada, però els electors valoraren més fugues que presons i l’invent de Puigdemont triomfà de forma sorprenent amb el suposat beneplàcit del PDeCAT i els amics de les associacions paragovernamentals.
Aquests dies tot s’ha trastocat amb miques que s’ha transformat en renúncies. La primera fou la de Carles Mundó, qui durant la campanya donà cara als debats un cop l’organització del partit comprovà que l’hereva in pectore de Junqueras no donava la talla. El seu adéu pot mesurar-se des de dos pesos diferents. El primer és humà i més que comprensible: té pendents resolucions judicials i sap que si torna la seva antiga professió, potser la pena no sigui tan greu com si decidís continuar a l’arena pública. La segona enllaça amb la crisis de lideratge dels seus, orfes d’un rostre visible entre les manifestes debilitats del present i la impossibilitat temporal de veure el seu cap en llibertat.
El problema és important i potser només trobi consol a la presidència del Parlament, que de totes maneres és un símptoma i un avís claríssim de part de Carme Forcadell qui, després de la seva més que comprensible espantada a Madrid, fa el pas al costat a Catalunya al·legant que qui tingui responsabilitats essencials no pot tenir processos pendents als tribunals. No sabem si Puigdemont, al·ludit en silenci per tots els implicats d’aquesta roda macabra, haurà pres nota.
Qui també s’ha acomiadat per motius semblants és Artur Mas. Ho deixà clar a la seva declaració que, no obstant això, amaga l’enorme fractura entre el PDeCAT, amb 16 representats a la llista de JuntsxCat, i l’entorn de l’home de Brussel·les, a qui semblen haver-se lligat molt Rull i Turull, amb aquest últim desencadenat amb els seus tuits contra Coscubiela.
El punt final d’Artur Mas tanca una època. L’impulsor oportunista del Procés agafa les maletes cansat i amb la intuïció política de veure com la seva formació refundada corre greus riscs de ser irrellevant si continua la dinàmica favorable al dofí que designà després de ser engegat per la CUP a la paperera de la Història. Si fos pel PDeCAT el retorn al peix al cove fóra un fet que alguns impedeixen mentre Marta Pascal i Santi Vila, que segons el meu parer gaudirà de molt temps per a preparar el seu projecte, anhelen una palanca de marxa enrere, un botó de pausa per a refer-se i aplicar la coherència perduda o, si ho prefereixen, una zona de confort d’allò vell i conegut.
La trilogia es tanca a l’Audiència Nacional. Els dijous les declaracions davant Llarena s’assemblaren a penediments amb quelcom de shakespearià. Cuixat, qui a la xarxa de l’ocellet afirmà convocar el referèndum, mencionà que l’únic amb poders a per a emplaçar una consulta és l’Estat. Sànchez, número dos a la llista de JuntsxCat, es desdigué de la via unilateral i Forn volgué alliberar-se de càrregues ficant al Major Trapero al bell mig de l’assumpte.
D’aquesta manera els dos partits hegemònics del camp independentista i els emblemes reforcen la idea de cruïlla. I bé, qui escriu el que llegiu sap que tot això té un punt irrellevant mentre els electors dipositin la seva confiança a sigles i proclames, però no deixa de ser significatiu el buidat de tots aquells que, mitjançant el seu carisma, empentaren Catalunya envers una deriva ben catastròfica, i més en aquest instant farcit d’esdeveniments com la sentència del Cas Palau i la constitució del nou Parlament, que a data d’avui té un punt surrealista ben encomiable per a la narració i pèssim per a la política.
I això passa perquè els generadors de soroll són els que no renuncien. Ahir a un bar, racons de saviesa parcial, un amic em deia que si ell volgués presentar-se telemàticament a la feina l’acomiadarien en un tres i no res. No és seriós govern una nació a kilòmetres de distància. La llunyania amb la terra, a més de propiciar deliris de grandesa i megalomania a dojo, ennuvola els sentits. D’acord, no és el mateix ser Tarradellas que Puigdemont. Quan el primer tornà, després de 40 anys d’exili, no entenia la realitat. El segon, potser per aquesta cosa del temps present velocíssim, sembla reproduir aquesta constant: és l’única comparació vàlida entre ambdós.
No necessitem trilers ni creadors de focs artificials. Fa massa temps que la gravetat de la qüestió exigeix política en majúscules. Deia Puigdemont a un tuit que els mitjans espanyols havien parlat massa del monotema per a ocultar els guanys del seu govern. Cerco a l’hemeroteca i no els trobo perquè foren els seus els que cercaren de bombardejar la diversitat sense legislar, o fent-ho per a una entelèquia. Els altres tampoc ajudaren. Els dos pols han de reflexionar i canviar el xip. No volem ni Tractòria ni Tabàrnia. Volem homes i dones que entenguin les prioritats d’una Catalunya diversa i s’esforcin per a satisfer-la sense efímeres i nocives boles de sabó. Potser se n’adonarien si les banderes reposessin fora dels balcons. Els xinesos sempre tenen raó.
Catalunya Plural, 2024 
