Tenim un problema molt greu, un problema què el govern no vol ni que en parlem. El nostre problema, de totes, és trobar-nos de manera quotidiana la impossibilitat d’accedir a un habitatge. Des de l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008, més de mig milió de famílies han estat desnonades de les seves llars.
Malgrat les recuperacions econòmiques que anuncia el govern, l’emergència de l’habitatge s’ha agreujat. El problema dels desnonaments hipotecaris persisteix i se li afegeix la crisi del lloguer. Des de 2013 els preus del lloguer han augmentat més d’un 40% i milers de famílies dediquen més de la meitat dels seus ingressos a pagar-ho. Una despesa a la que cal afegir el cost de l’aigua, la llum i el gas. Enfront d’això, tractar d’aconseguir un habitatge públic tampoc és una opció, ja que el nostre parc públic d’habitatge no supera ni un 1%.
Les dades parlen per si soles i mostren que hem d’abordar el problema de manera integral. Perquè no és en concret un problema ni d’hipoteques, ni de lloguer, ni d’escassetat d’habitatge pública. El problema de fons és l’absència total d’opcions per accedir a un habitatge sense enormes sacrificis, que en molts casos són impossibles.
Mentrestant, els grans especuladors creen fons anomenats Socimis, per evitar pagar impostos mentre acumulen habitatges buits a preus elevats, i així continuen apujant els preus. A causa d’això, els nostres fills no poden ni emancipar-se ni portar una vida estable. A les nostres veïnes de tota la vida no se’ls renoven els contractes de lloguer i se les expulsa dels seus propis barris. Els grans especuladors, de connivència amb el PP, pretenen crear un context on sigui impossible desenvolupar projectes de vida llargs i assequibles.
No obstant això, la incapacitat d’accés a l’habitatge és un problema estructural, que es pot abordar amb solucions estructurals. En aquest sentit, la PAH ha registrat al Congrés dels Diputats una proposta de llei: la Llei Habitatge PAH. Una proposta que no només acabaria amb els desnonaments i els talls de subministraments, sinó que a més posaria les bases d’un nou model d’habitatge on tota la ciutadania tingui garantit l’accés a una llar d’acord amb la seva capacitat adquisitiva. Perquè, abans de res, estem parlant d’un bé de primera necessitat.
Aquesta llei conté, entre diverses, dues mesures essencials per aconseguir aquest objectiu. D’una banda, dotar als Ajuntaments de la capacitat de generar índexs de referència per regular els preus del lloguer segons les característiques de l’habitatge i la capacitat adquisitiva de la població. D’altra banda, dotar a l’Administració Pública de la capacitat de reallotjar famílies en emergència durant 10 anys en pisos de la banca que es trobin injustificadament buits. Mesures que farien que accedir a un habitatge en lloguer o acollir-se a un reallotjament públic en cas d’emergència, fos el normal.
La proposta de llei està registrada. Però ara, fins a mitjans de març, el PP pot impedir que aquesta llei arribi a debatre’s al Congrés interposant un veto. Des de la PAH s’ha interpel·lat a Mariano Rajoy perquè el govern es comprometi públicament a no vetar un debat tan necessari. Però com ja és habitual per la seva banda quan es tracta de problemes socials, no s’ha pronunciat. I això a pesar que el contingut de la llei ha estat obert a ser negociat amb tots els grups parlamentaris del Congrés, inclòs el PP, durant tot l’any passat.
En el fons, el PP no vol parlar del problema que tenim, perquè suposaria parlar de les solucions que la societat civil està proposant. El PP no vol que es parli del teu futur, del dels teus fills, del dels teus parents, ni el dels teus amics, perquè prefereixen protegir als grans especuladors. El seu veto a la proposta de Llei d’Habitatge no és un veto tan sols a la PAH, és un veto contra tu. Contra la teva llar. Contra el teu futur. El seu veto és deixar-te indefens davant un possible desnonament. I tot en nom dels fons voltor, les Socimis, les grans immobiliàries i els bancs.
Mentre el PP manté el seu silenci, la proposta de llei de la PAH ja ha recaptat suports entre tota una pluralitat de sectors. Més de 200 col·lectius i sindicats de base s’han adherit a la proposta de llei. Més de 100 Ajuntaments de tots els colors polítics han aprovat mocions a favor que es legisli. Tenen suports en més de 14 Parlaments Autonòmics. Fins i tot la relatoria d’habitatge de l’ONU s’ha posicionat a favor que es debatin i s’aprovin aquestes demandes. I des que es va registrar aquesta proposta de llei, cada dia a les xarxes socials surten a defensar-la periodistes, músics, acadèmics, artistes, activistes i veïnes.
Nosaltres, les ciutadanes i els ciutadans, malgrat la vulnerabilitat que suposa poder perdre les nostres llars a qualsevol moment, practiquem la democràcia cada dia. Som nosaltres les que enmig d’una situació límit com la que travessem ens trobem capaços de dialogar. Si nosaltres som capaços de parlar de solucions estructurals al problema de l’habitatge, exigim que el govern no sigui menys. Recordem-li que, enfront del seu veto, estan les nostres llars. I que és la seva obligació política permetre que es debati i s’aprovi una llei que protegiria les nostres cases i la dels nostres fills.
El problema de l’habitatge a Espanya té solucions, i aquestes solucions estan recollides en la Llei Habitatge PAH. Sí que es pot. Sempre s’ha pogut, des de 2008. Una altra cosa és que no vulguin.
Catalunya Plural, 2024 
