A la fi dels anys noranta, quan jo encara era una nena convençuda que es podia canviar el món, tenia penjat a la meva habitació un retrat d’Ernesto Che Guevara. En aquesta mateixa habitació sovint sonava una cançó del maig italià, que la tornada deia: “Els herois són tots joves i bells”.
Era molt fàcil llavors sentir-se part d’un moviment més ampli que el seu objectiu principal era el de combinar, en un discurs efectiu i global, les moltes possibles alternatives al model econòmic capitalista. En aquells temps ningú posava en dubte que una transformació radical de la societat fos una cosa desitjable i fins i tot possible, i aquesta aspiració s’encarnava en les imatges de combatents joves i atrevits.
Tot just uns anys ens separen d’aquest moment i, no obstant això, algunes transformacions radicals s’han efectivament produït en les societats europees, però no les desitjades. Avui en dia resulta difícil fins i tot imaginar-se un canvi substancial en les formes de producció i els mateixos moviments socials intenten amb totes les seves forces no ofegar-se en el mar infinit del pensament únic.
Durant la meva adolescència només els herois eren joves i bells, mentre que els polítics que representaven les institucions i el poder constituït tenien cares velles i arrugades, moltes vegades desagradables i repulsives. Els reis solien ser gent gran, senyors poc respectables, amb un passat sòrdid a l’esquena, que es reflectia en els seus rostres; o almenys així ens semblava a alguns.
El filòsof Leo Strauss, un alemany d’origen jueu que es va exiliar als Estats Units abans de la Segona Guerra Mundial, afirmava que «només la superfície de les coses és l’essència de les coses». Si mirem doncs la superfície de la política actual en l’intent de comprendre la seva essència ens trobem amb una desfilada de cares noves, joves i guapes.
Tot va començar amb Albert Rivera, tan jove com per aparèixer nu en una de les primeres campanyes del seu partit, per seguir amb molts dels nous líders espanyols i europeus. Homes i dones de trenta i atractius els rostres amables encarnen el cànon estètic d’un estil polític acord amb els temps. Fins al Rei d’Espanya ara és un home encara jove, alt i elegant la cara bonica amb prou feines amaga, darrere d’una barba a l’última, els seus ideals conservadors i les seves inclinacions autoritàries.
Si és veritat, com s’ha afirmat per moltes parts, que la característica principal del neoliberalisme és la transformació del mercat en model per a la resta de la societat, la nova estètica de la política no seria altra cosa que el resultat de semblant progressiva homologació.
Feta a mida d’una societat de consum, cada vegada més projectada cap a un patètic ideal de joventut eterna, la nova política ofereix als seus electors rostres suaus acords amb la reestructuració forçada, però portada a terme en tintes pastís, d’aquestes xarxes socials que un temps eren les nostres vides i que ara més que mai es modelen, gairebé sense resistència, segons els desitjos del capital.
Sorgeix llavors el dubte que el nou aspecte de la política sigui més aviat la màscara que cobreix una essència en realitat vella i reaccionària que, com el famós Dorian Gray, es manté jove a costa de les energies d’una societat exhausta i enlletgida per la crisi.
El mateix Rei, en l’intent de maquillar la seva imatge, ens convida a entrar a casa, ensenyant-nos a l’home darrere del monarca. Així, en el regal que de manera tan generosa ens fa pel seu aniversari, veiem com el mimen les seves filles rosses i la seva dona amb talla de model, mentre grava un discurs nadalenc tan brutalment autoritari que apunta cap a una evident pèrdua de poder.
En efecte, moltes interpretacions poden donar-se dels esdeveniments catalans, però una d’elles és sens dubte que una nació sencera s’ha aixecat perquè es constituís una república. Alguns, davant de tot això, no podem deixar de preguntar-nos com els nous polítics i homes d’Estat segueixen esperant que no vegem, malgrat les seves operacions estètiques, que el Rei està nu.
Catalunya Plural, 2024 
