Fa massa que no escric sobre el Procés, i en part és per la sensació que ja he dit tot el que havia de dir als articles escrits al llarg dels darrers anys. És probable que, a més d’això, hi hagi un cansament sempre més rotund envers la qüestió, cansament enllaçat amb un disgust sempre més profund pel rumb dels esdeveniments, on els tristos guanyadors temporals són els radicals d’una i altra banda.
També és possible que haguem d’enfrontar-nos a dos nivells de realitat. El primer es basaria al sempitern domini del relat d’un col·lectiu minoritari que manega els principals altaveus. Dins del cas català aquest s’emmarcaria dins la intransigència de part del Parlament, enrocat per a no cedir a la lògica més elemental.
Quan el Senat aprovà la implantació del 155 molts considerarem que, per una vegada, Mariano Rajoy havia jugat bé les seves cartes connectant-lo amb la convocatòria d’eleccions. D’aquesta manera el seu efecte seria de curta durada i s’aixecaria amb la investidura d’un nou president. Passats els mesos l’immobilisme del bloc sobiranista ha convertit la mesura en una espècie de sopor metafísic que flota sobre el cap de tots els catalans.
L’any 1933 hi hagué una crisi de proporcions significatives a la Segona República perquè la dreta volgué que Juan March, aleshores pres, fos membre del Tribunal de Garanties Constitucionals. El banquer de Franco no és comparable als polítics catalans engarjolats. Ho menciono perquè, ens agradi o no, algú entre reixes o fugat de la justícia no pot desenvolupar en condicions normals càrrecs públics de la màxima importància, quelcom que en el cas actual potser sabien Puigdemont, Sánchez o Turull des del mateix moment on es convocaren els comicis, però sempre ha primat allò emocional sobre la raó, una norma fixa al llarg d’aquest trajecte del que no intuïm conclusió.
La solució fóra proposar un nom apte donades les anormals circumstàncies o seguir la via Tardà de crear un front ample, però sembla que la major part de ses senyories no estan per la feina de fer-ho possible. Altres, les que ens representen al Congrés dels Diputats, semblen mimetitzar-se amb el president del Gobierno i juguen a un no fer res ben preocupant. Això explicaria perquè el carrer ocupa amb tanta solvència l’espai deixat orfe pels diputats de cadascun dels hemicicles, senyal positiva a nivell espanyol i negativa a Catalunya pel rumb dels moviments duts a terme pels CDR, dels que un ignora si augmenten la flama al trobar-se de vacances o per la ràbia de la radicalitat instaurada; al cap i a la fi, tot és fixar-s’hi, cada cop hi ha menys manifestants. Romanen els més sorollosos dins un procés també visible al canvi de papers a llocs estratègics. Em resulta obscè que Elisenda Paluzie, a qui només han votat els membres de l’ANC, digui que el Govern no segueix el seu full de ruta, com també em resulta altisonant el discurs de Roger Torrent i el seu cap jutge té legitimitat per a perseguir el president de tots els catalans, frase verinosa, poc democràtica i ben fàcil d’esmicolar des de paràmetres cabals.
També és ben obscè que la paràlisi política confereixi el màxim poder a la judicatura. A El cafè sobre el volcán, extraordinari llibre de Francisco Uzcanga, es menciona com ja l’any 1929 molts eren contraris a la presó preventiva. Les coses continuen igual i des del meu punt de vista els antics consellers haurien d’estar al carrer fins que el judici dictaminés sentència. A vegades oblidem que no manca tant per a la triple cita electoral de 2019 i molt d’aquest estira i arronsa pot interpretar-se des d’aquesta clau, lamentable perquè el Partit Popular intensifica el seu discurs extrem per l’ascens de Ciutadans, sens dubte la principal formació beneficiada per tota l’evolució del Procés a Catalunya i a la resta de l’Estat.
Tot segueix sent una qüestió de llenguatge que alguns mitjans i les xarxes socials, altra cosa és passejar pel carrer, el segon nivell de realitat, exalten amb premeditació, traïdoria, alba i nocturnitat. Els polítics fora de les nostres fronteres no són exiliats, sinó fugitius. Així ho marca el vocabulari amb independència de la nostra opció política. Perquè el disbarat sigui encara més majúscul podem afegir-hi una mala nova d’aquests dies. L’empresonament de Puigdemont a Alemanya ha sigut molt útil per a perllongar la reductio ad hitlerum i comparar la situació actual amb la de Companys l’any 1940, una tragèdia que aprofundeix el suau i tens fil present durant tot aquest desastre: Com volem educar a la ciutadania? Fins a quin punt menyspreem la Història per a tolerar aquests despropòsits interpretatius que s’expandeixen com la pólvora?
Altres bromegen, amb evident pocavergonya, sobre el silenci de les persones que el passat octubre vestiren samarretes blanques. No s’equivoquin, som ben presents, la nostra porta és ben oberta i el desig d’una solució pactada esdevé sempre més crucial. Malgrat això no ens correspon prendre la iniciativa, doncs aquesta hauria de recaure sobre els que reben un sou per a representar-nos, uns autèntics irresponsables que allarguen la nostra agonia. Si el desgovern condueix al caos, pot ser que ja hi estiguem instal·lats. En cas de persistir potser si que s’haurien de prendre mesures excepcionals. Poden arribar amb vots o altres formes de sentit comú, però són urgents i preferiria que les adoptessin persones encorbatades. Parlin d’una maleïda vegada, facin la seva feina i allunyin el malson. Com han pogut comprovar no he dit res diferent d’allò que predico des que tot això començà. De fet aquesta és la meva derrota, escriure per al res perquè els obsedits han fet crònics els seus taps.
