Entre 1910 i 1920 la Comissió de l’Eixample decidí abellir la quadrícula d’Ildefons Cerdà amb vàries fonts públiques. El primer concurs es fallà per desembre de 1911 i el guanyà Josep Campeny, a qui correspon la trilogia del Trinxa, el noi del càntir i una darrera coneguda com la de la granota, ubicades respectivament i encara visibles a ronda Universitat amb Pelai, plaça Urquinaona i a la falsa cantonada de Còrsega amb passeig de Gràcia.
El segon s’adjudicà al cap de dos anys i el seu guanyador fou Eduard B. Alentorn, qui ens regalà la font de les tortugues de la plaça Goya, fins fa ben poc en Procés de restauració, la lletera de plaça Letamendi o la del Negret o la palangana a la cruïlla de Diagonal amb Bruc. L’any 1920 Marés aconseguí la tercera contesa amb la ignoradíssima font de la sardana a plaça Tetuán i dotze mesos després el consistori n’encarregà dos mes. La prima és a Bailèn amb Diagonal i representa a un Efeb, obra d’Àngel Tarrach.
La nostra protagonista d’avui aparegué l’any 1921 i és fruit de l’esforç creatiu de Josep Tenas i la fosa en bronze de Gabriel Bechini. La model per a la figura central era Ramona Tenas, neboda de l’escultor, morta l’any passat a la molt venerable edat de 104 primaveres. Cada cop que visitava Barcelona acudia a contemplar la peça realitzada pel seu oncle, qui gairebé sense voler li reté un homenatge etern, fent-la més important que les seves pròpies creacions, bastant desapercebudes malgrat trobar-se a ubicacions importants de la ciutat. El seu pescador, ideat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, es troba a plaça de Catalunya, mentre el seu Colom demanant pa i aigua a la porta del monestir de la Rábida es troba a la base del famós monument al descobridor del Nou Món.
La caputxeta del passeig de Sant Joan no gaudeix de gaire fama popular. Ho sé perquè a les meves passejades amb alumnes la mostro amb molt d’amor i molts d’ells confessen admirar-la per primera vegada, gairebé amb frustració, doncs tots, o vulguem o no hem sucumbit als encants del conte plasmat en paper per Charles Perrault o els germans Grimm.
La seva història té moltes engrunes, i no em refereixo a les d’Hansel i Gretel. En un principi s’emplaçà al passeig de Lluís Companys, conegut durant el primer terç del segle XX com Saló de Sant Joan, la part més noble d’aquesta recta trifàsica de dos quilòmetres i escaig. Un imagina com seria durant aquelles dates el lloc i només pot meravellar-se davant el reguitzell d’estàtues entre les dedicades als herois de la catalanitat, l’homenatge amb obelisc a Rius i Taulet, alcalde durant l’Exposició de 1888, i la nostra amiga, que potser suplí el lloc deixat per Rafael de Casanova, traslladat el 1914 a la ronda de Sant Pere, on sempre ha sigut, excepte durant quatre dècades nefastes, l’epicentre de la Diada.
A una foto de 1923 s’observa la caputxeta amb un aspecte gairebé fantasmagòric per la qualitat de la imatge. L’any 1929, amb motiu de la reforma que conduí Hèrcules a la zona, fou desplaçada fins el número 138 de passeig de Sant Joan, just davant d’on la veiem ara mateix. Mantingué el seu lloc i un lleuger gairell fins els anys 70, quan amb motiu de la construcció d’un parc infantil baixà uns pocs metres. Finalment, sempre víctima de modificacions del traçat, rebé el seu racó en aparença definitiu a finals de la passada centúria, quan reposa, o això sembla creure, just davant del bloc de pisos dels anys seixanta que reemplaçà a l’antiga i majestuosa fàbrica de Motor Elizalde.
La caputxeta de passeig Sant Joan ha sigut l’heroïna de moltes històries, la més cèlebre relacionada, no podia ser d’altra manera, amb la literatura i el primer bookcrossing barceloní, emprés per Joan de Sagarra quan entengué que les prestatgeries de llibres es menjaven el seu apartament i optà per deixar amb certa freqüència títols al pedestal d’aquesta nena celebrada arreu. Així renovava la tradició bibliòfila del passeig, encetada el 1891 amb la inauguració de la biblioteca pública Arús i continuada la dècada dels 30 amb els bancs de lectura propers al monument a Jacint Verdaguer, poeta nacional convertit en rotonda mentre aprecia des de la seva alçada l’oblit de gran part de la ciutadania.
La iniciativa del més il·lustre client del Bar Oller s’expandí per Barcelona i tingué imitadors a tots els seus barris. Ara la font roman amb la seva petita aixeta i sense volums, però tampoc passa res, és bonic contemplar la nostra caputxeta, única al món pel seu aire ingenu i un somriure encadenat amb la carícia al llop, qui ha deixat de ser el seu enemic per a esdevenir gairebé una simpàtica mascota àvida de festetes.
El bronze de Tenas no és l’únic relatiu a contes universals. A la plaça Gala Placidia, a la frontera entre Gràcia i Sant Gervasi, ens espera Blancaneu de Manuel Benedicto, qui pels volts de 1947 presentà el seu Pescador a la cruïlla de Diagonal amb Casanova amb motí d’un altre concurs municipal completat amb la Rut, alfa i omega de la plaça de la Virreina malgrat cap dels seus habituals sàpiga dir-nos la seva identitat, i el mateix passa amb la del seu autor, Josep Maria Camps i Arnau.
Barcelona és, amb Roma, una de les poques ciutats occidentals amb centenars de fonts als seus carrers. Molts caminants en fem us per a beure aigua traient-nos del damunt la cursileria d’altres obcecats en evitar-les. Al cap i a la fi, acceptem-ho, alguna cosa bona ens havia de donar el nostre catolicisme mediterrani.
Postdata: En un gir imprevist dels esdeveniments Twitter ha demostrat ser un prodigi d’ajuda entre semblants. Vaig penjar la foto en blanc i negre de l’article i Philipp Engel, a qui des d’aquí agraeixo la col·laboració, m’envià un document clau per a resoldre l’enigma del primer emplaçament de la caputxeta. Es trobava, com sospitàvem, al costat de l’arc de triomf, concretament a l’alçada de ronda Sant Pere. Ho delata l’edifici del fons de la imatge, un immoble de l’inici, o la fi, del carrer de Trafalgar. La Gaseta Municipal de 1951 aporta més dades, entre elles el cost de la peça, quinze mil pessetes, i una descripció naïf on es considera la presencia de la caputxeta positiva per a l’expansió dels més petits de la casa.
Catalunya Plural, 2024 
