El nom de Verdaguer és un altre de tants caiguts al pou de la ignorància més absoluta, fins al punt que si un va a la part baixa del primer tram de passeig de Sant Joan sol identificar-la amb la parada de Metro, sens pensar gaire al monument commemoratiu al poeta. Qui escriu s’adscriu en aquesta línea de desconeixement. A vegades el llegeixo, però per necessitats del meu guio investigador, doncs els seus versos han envellit molt malament, i l’unic lament a sentir és la davallada de la seva figura, un ídol popular a la fi del Vuit-cents amb capacitat per a posar contra les cordes als estaments benpensants del país.
Quan morí de tuberculosi a la Vil·la Joana de Vallvidrera es desencadenà el deliri. El 13 de juny el seu enterrament fou seguit per més de tres-cents mil persones, quelcom al·lucinant si es considera que la població de Barcelona superava de poc el mig milió d’habitants. Fou enterrat a Montjuic i es pensà en erigir-li un monument commemoratiu finançat per una estranya subscripció popular on només figuraven les entitats i col·lectius de la burgesia. La resposta a la crida fou nul·la i endarrerí la construcció prevista a la Diagonal, en aquell moment urbanitzada fins el carrer Bruc, amb la casa de les Punxes com a notòria excepció, el que confirmaria la cadena de favors a Puig i Cadafalch, capficat a omplir la zona amb els seus edificis durant el seu período a l’Ajuntament.
L’any 1910 el projecte reprengué importància i es convocà un concurs. Joan Maragall, a l’apogeu de la seva influència, suggerí diversos emplaçaments, i un ho pensa fou tota una sort que no li fessin cas. Proposà ubicar-lo al cim del Tibidado i a vàries places com la d’Urquinaona, on hagués cantat més que la Rosalía, Sant Jaume o la Reial. La seva darrera visió còsmica el situava al Cinc d’Oros, quelcom que sens dubte hagués canviat la concepció del lloc per a donar a Barcelona una vena mística bastant indigesta.
A la fi el lloc es mantingué i s’encetà la competició. Quedaren finalistes quatre candidatures i la favorita, la de l’escultor Clarà, es retirà per pura prepotència. D’aquesta manera el terreny quedà obert i s’arribà a un pacte mitjançant el qual el jove escultor Borrell i Nicolau treballaria junt als més consolidats germans Oslé a partir d’un disseny de l’arquitecte Josep Maria Pericas.
Borrell s’encarregà de la figura de bronze del poeta, culminació de la columna de vint metres, i de les al·legories amb pedra de Montjuic, situades a la base sobre tres panys de balustrada dedicats a la poesia èpica, mística i popular, mentre els Oslé feren els frisos de la balustrada circular, centrats en l’obra del bard religiós.
La construcció comportava grans dificultats. El monument pesa gairebé cent tones i això provocà una llarga dècada fins a la seva inauguració. Els fonaments eren ben complexos i, mentrestant, s’aprofità per a urbanitzar l’espai. Quan arribà el gran dia tot el panorama polític havia patit grans transformacions. Si pels volts de 1914 la Mancomunitat augurava un futur esplèndid per l’autogovern l’any 1924 la dictadura de Primo de Rivera feia el que volia. El general i Alfons XIII tallaren la cinta el maig d’aquell any per a oficialitzar la posada de llarg d’aquest cercle amb xiprers al seu interior conegut per molts com el corb o la palmatòria. Fou una jornada deslluïda que sempre quedarà com a símbol de la manipulació política del personatge, repetida durant al Franquisme, que, a diferència d’altres exaltacions de la catalanitat, decidí no intervenir amb Verdaguer, qui a partir de la inacció esdevingué inofensiu i es desdibuixà fins a desaparèixer malgrat la seva omnipresència.
El monument és víctima de varis problemes comuns amb d’altres peces commemoratives. La primera, i ben repetida al llarg dels articles, és l’absoluta falta de pedagogia per part del municipi, a qui sembla importar-li poc o res el significat d’allò contingut als seus carrers. Si posessin una mínima placa explicativa potser el ciutadà s’hi fixaria més i no ho contemplaria com una rotonda més amb elements rars pel pas del temps i la desmemòria. Per a exemplificar-ho diré que el mateix succeeix amb altres plataformes semblants repartides a tort i a dret per la ciutat, com la font d’Espanya a l’homònima plaça o a Francesc Macià, on ja comentarem com d’idoni seria traslladar el monument de Subirachs de plaça de Catalunya.
D’altra banda podríem parlar d’homenatge inexistent malgrat la mescla generada a la cruïlla de Diagonal amb passeig de Sant Joan. Més d’un matí m’agrada situar-me just després del pas de vianants i admirar la trilogia formada per Verdaguer, el mussol de rètols Roura i la Sagrada Família. És quan reso per a inventar la màquina del temps i poder traslladar-me a la Barcelona de Josep Pla per a contemplar la Basílica de Gaudí a la llunyania i sentir-la propera, com passa a Paris amb la torre Eiffel.
Aquell instant degué ser impressionant, sense edificis innecessaris per la mania de cobrir tots els buits disponibles i un cert ambient anàrquic de la quadrícula, potenciant els elements gairebé sense voler. Com no tinc els rudiments pel meu desig em conformo amb observar l’entorn, demanar millores al carril bici que conclou aquest primer sector de passeig de Sant Joan i contemplar l’enorme immoble del costat mar. M’hi he obsessionat des de fa anys i la setmana passada vaig descobrir tots els seus secrets. Us els desvetllaré la propera.
Catalunya Plural, 2024 
