Hi ha molts llibres que han de llegir els que intenten entendre què ha passat en la política catalana en els últims anys i per què estem on estem en el debat independentista i un d’ells és ‘No tot val’ (Edicions Península). Ho ha escrit Antoni Bayona, que va ser lletrat major del Parlament en els temps en què es va coure i va accelerar la declaració unilateral d’independència (DUI) sobre la base del referèndum de l’1 d’octubre.
En el text, Bayona explica aquests “errors de gestió” pels quals ara nou polítics estan en la presó i el president de la Generalitat vivint a l’estranger, com alguns dels seus consellers i altres dirigents polítics. I pels quals ell ha hagut de declarar com a testimoni en el judici que el Tribunal Suprem ha obert per aquesta causa.
Amb quin sabor de boca va sortir de la seva compareixença davant el Tribunal Suprem?
Agre. Respondre sobre coses que havia viscut, rememorar èpoques que van ser molt conflictives -i tenint en compte les possibles conseqüències del meu testimoniatge, reclamat per la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat-, retrobar-me amb persones amb les quals havia treballat molts anys, em va impressionar emocionalment. Va ser un mal glop.
Al llarg dels mesos moguts que va viure al Parlament com a lletrat major va veure venir que algun dia acabaria compareixent davant el Suprem?
En algun moment vaig començar a pensar remotament en aquesta possibilitat, segons com anaven les coses, però intentant descartar-la. Pensant que no arribaria a succeir. Tampoc imaginava que al final la qüestió derivaria cap a unes imputacions de la gravetat de les quals s’estan jutjant. Arribar a una acusació per ‘rebel·lió’ està molt fos de la realitat del que va passar.
Va témer que podria acabar compareixent com investigat i no com a testimoni?
El secretari general del Parlament i jo, que érem els lletrats que assistíem a la Mesa i la Junta de Portaveus, ens podríem haver vist implicats. El Tribunal Constitucional ens havia advertit. Jo no ho veia com un advertiment que ens obligava a fer alguna cosa però un assessor jurídic -com era el nostre cas- té l’obligació ètica i deontològica amb la persona a la qual assessora d’advertir-li que pot entrar en una situació que genera algun tipus de responsabilitat. I això vam fer.
Per què no van fer cas dels advertiments?
No era alguna cosa que penséssim només nosaltres. Anàvem advertint de les actuacions que crearien problemes, sobretot després de l’aprovació de la resolució I/XI, que és la primera que suposa la deriva final cap a la via unilateral. Per què no ens van fer cas? Haurien de contestar ells. Imagino que tenien un assessorament propi. No hi havia comunicació.
Em vaig considerar bastant al marge de l’estratègia de funcionament i en la situació incòmoda de trobar-me en la Mesa o la Junta de Portaveus amb decisions que ja estaven preses. No es va comptar amb nosaltres. Per la raó que sigui no es va considerar que haguéssim d’assessorar.
En quin moment i per què decideix que no pot continuar com a lletrat major del Parlament? Va cessar al juny de l’any passat
Va haver-hi un moment en què estava molt incòmode després que s’aprovessin la resolució I/XI i la que va implicar la primera querella de la presidenta. Al principi pensava que tot era cara a la galeria. Tot el procés ha estat molt improvisat i creia que tal vegada no passaria d’aquí però, en anar veient que la cosa continuava, li vaig dir a la presidenta que volia ser rellevat i si era possible, amb discreció, tenint en compte que també havia dimitit el secretari general d’aquella època.
No es va prendre cap decisió. Després estàvem ja enmig de la tempesta i marxar hauria semblat una covardia. Quan tot ha passat, i ja en la nova legislatura, noto que no hi ha confiança. Coincideix una doble voluntat. Jo estava cansat i al president del Parlament actual, Roger Torrent, ja li va bé que em vagi.
Hi ha contradiccions amb la pròpia ideologia en un treball com el seu, i en una època convulsa com l’està sent aquesta?
És una situació complicada. Has d’actuar amb independència i objectivitat en un context on actuen diversos grups parlamentaris amb interessos contraposats i que, quan hi ha un problema jurídic, cadascun vol que li donis la raó. Al final del procés la sensació de pressió era molt alta.
Vostè ha dit que es considera independentista però que com a lletrat major havia de denunciar la via amb la qual es volia avançar cap a la independència. A títol personal pensa el mateix?
Vista l’experiència he posat en ‘estand by’ la meva pròpia ideologia. Ha estat un trauma veure com s’ha malgastat una gran oportunitat per culpa de la mala gestió. S’hauria d’haver enfocat sense pressa i amb una altra estratègia. Molta gent diu que si no ho fèiem així no ho aconseguiríem. S’ha vist que així no podia funcionar. També diuen que no hi havia alternatives. En general, en la vida sol haver-hi sempre alternatives.
Hem vist que la comunitat internacional s’ha desentès. S’hauria d’haver seguit altres exemples. A Escòcia o el Canadà han estat conscients que aquests processos requereixen molta perseverança, paciència i capacitat d’aguantar la frustració. Aquí, les emocions ens han passat per damunt a tots. Una sortida per a Catalunya pot ser la independència però no confio en els que poden gestionar el procés, vistes les circumstàncies. Critico no tant el quin sinó el com.
Al Bayona jurista no li satisfà com es dirigeix aquest procés
Com a jurista em provoca un curt-circuit. Entra en conflicte amb la meva manera de veure el Dret. Conec com és l’estat i qualsevol estat defensarà fins al final la seva integritat territorial i, per tant, no es pot construir aquest procés sobre bases febles. En el conflicte directe sol guanyar el més fort.
Si els polítics que impulsaven la via unilateral eren conscients que era inadequada jurídicament però que dos milions de persones els seguien no era perillós llançar-se a una declaració d’independència com la que van fer al Parlament?
No sé si eren conscients. Els avisem però ho veien com un formalisme. Potser van creure més a altres persones que els van assessorar. Una altra cosa és que els fets que s’han produït puguin qualificar-se com a delictes de ‘rebel·lió’ o ‘sedició’. És una exageració. És un ‘No tot val’ respecte a l’actuació de l’Estat. Molta gent ha cregut que això anava de debò i l’Estat també ho ha cregut i ha tingut una reacció al·lèrgica, més enllà del normal. El Codi Penal parla de ‘rebel·lió’ en un sentit vuitcentista i ara estem en un altre època.
L’ús de les paraules determina posicions ideològiques en aquest debat. Rebel·lió, sedició, cop d’estat, presos polítics… Cadascun les utilitza en funció de la seva posició i interessos
Matiso molt l’expressió ‘pres polític’. ‘Pres polític’ és la persona que és perseguida per les seves idees. Es rememora molts casos de ‘presos polítics’ amb els quals no es poden comparar els presos d’ara. La diferència és que aquestes persones, a part de defensar idees, van prendre decisions com a poder públic. Tècnicament, no obstant això, són injustament acusades de ‘rebel·lió’ i a la societat li dóna la imatge d’injustícia, amb la qual estic d’acord.
S’acusa Mariano Rajoy de judicialitzar la política, que en comptes de buscar solucions polítiques els va passar la pilota als jutges.
S’aplicarà la presumpció d’innocència però es pot especular amb incompliments objectius de les resolucions del Tribunal Constitucional. Ho decidiran els tribunals. El problema està en les qualificacions exagerades. Mariano Rajoy es va tancar en banda en una visió de la legalitat molt rigorosa, extrema i formalista per a no oferir cap mena de sortida. Però nosaltres tampoc hem facilitat la negociació, amb la manera com hem fet els passos. Demanàvem negociar però preníem decisions abans. Rajoy quedava en una situació que li permetia dir que li volien fer xantatge.
Com han afectat aquests anys a les seves relacions personals al Parlament?
Les emocions les tinc però me les guardo per a l’àmbit més privat i procuro que no contaminin el meu treball. Ho administro bastant bé però les relacions al Parlament s’han deteriorat. Des del punt de vista de molts o estàs en un costat o en l’altre i probablement per a alguns té l’etiqueta de ‘botifler’. A aquests els desconcerta que digui que simpatitzo amb la idea de la independència.
Quan els sentiments passen per davant de la llei, la democràcia es trontolla, diu
No puc compartir la idea que la democràcia està per sobre de la llei. La dissociació entre democràcia i legalitat no és possible. La democràcia és la que fa les lleis i les lleis, fetes pels parlaments, determinen les regles de joc. Quan no t’agraden les lleis no te les saltes; les canvies.
Em crida l’atenció com a Catalunya hem perdut de vista coses tan essencials. Què farem el 28 d’abril? No proclamarem la independència. Són unes eleccions en les quals participem per a configurar les Corts generals. No podem dir que la democràcia és per a fer-ho tot. Si entrem en aquest terreny, ja no hi ha cap mena de límits i no tindríem garantia com a ciutadans davant un poder que actués així.
S’anima a proposar sortides a aquest conflicte. Diu, fins i tot, que la Constitució té una certa indefinició que permet buscar solucions a través d’espais de decisió política. A què es refereix?
La Constitució, tal com es va concebre inicialment, es va fer de manera molt oberta però desgraciadament la seva aplicació ha estat en un sentit molt tancat històricament. És una mica tard però encara hi ha un cert marge. Hem de calmar-nos una mica sense renunciar a res. No cal renunciar a la independència. Parem, busquem alguna via de solució provisional i fem un acord amb qui sigui. Cal tenir un interlocutor a Madrid. Dependrà de qui surti en les pròximes eleccions.
No veig realista que es posi com a condicions indispensables a qui estigui en el govern espanyol el dret a l’autodeterminació, la mediació internacional i la llibertat dels presos, la qual no depèn d’ell. No pots demanar que s’acordi el dret a l’autodeterminació quan fa un any i mig el vas fer pel teu compte. Políticament és molt poc consistent. Els ciutadans haurien de veure-ho.
En el llibre parla d’una figura jurídica que ningú ha posat sobre la taula: el pre-indult
Es podria donar. La llei de l’indult és molt antiga. Arriba a plantejar que per a l’indult no és necessari que hi hagi sentència ferma. Es podria donar abans. Si hi hagués condemnes altes potser es podrien beneficiar d’ell. Encara que això és especular pensant que els condemnaran i no hem de fer-ho. Hi ha gent que s’adona que el que ha passat a Catalunya no és una rebel·lió i creu que és com una desobediència agreujada. Es podria crear una figura que ara no existeix, entre desobediència i rebel·lió. Si se’ls condemnés per rebel·lió i després es modifiqués el Codi Penal introduint aquest nou delicte podria haver-hi una revisió de la sentència.
El Dret Penal no pot perjudicar mai la persona que ha estat condemnada però sí que pot beneficiar-la. De totes maneres, tal com jo veig les coses, tret que hi hagi una sorpresa, no hauria d’haver-hi una condemna per rebel·lió.
Per malversació?
No tinc suficients elements per a saber si es pot provar. De moment, no sembla que siguin prou consistents.
I per desobediència?
Crec que objectivament es pot especular amb que n’hi va haver, sense perjudici de la presumpció d’innocència i del que valori el tribunal.
Acaba el llibre dient que pot passar de tot: des d’una tempesta perfecta fins a una pluja fina i persistent. Ara estem en plena tempesta. Derivarà en huracà o se suavitzarà?
Una part de l’independentisme, expressat pel propi president de la Generalitat, que ha fet referència al ‘momentum’ quan es conegui la sentència, emet missatges de mobilització social. Si és així es pot crear un nou conflicte. No sé molt bé en què s’està pensant. Podem tenir una pluja fina i que no passi res o que es torni a complicar molt el problema. La sentència és una incògnita i també és una incògnita com l’assumiran la pròpia societat i els líders polítics.
Ningú ha de renunciar a defensar res. Hauria d’existir un independentisme que denomino ‘moderat’ que canviï d’estratègia defensant el mateix. A vegades penso que podria representar-ho ERC que ha anat llançant missatges en aquest sentit, però tampoc està molt clar i amb el judici per al mig encara és més complicat.
S’han generat il·lusions, amb la idea que tot era molt fàcil i que depenia només de nosaltres. I li estaves llançant a l’Estat un dels pitjors reptes que li pots fer: tocar-li la integritat territorial. Josep Fontana deia que això normalment acaba en guerres. És tocar la medul·la de l’Estat.
Catalunya Plural, 2024 
