“Presumim de ser una ciutat molt visitada i cosmopolita però l’expliquem fatal als barcelonins i als turistes”

Si algú s’anima a passejar per Barcelona una bona recomanació és que ho faci acompanyat de Jordi Corominas. Aquest escriptor i periodista acaba de publicar Paràgrafs de Barcelona (Àtic dels llibres), un llibre on, en 255 planes desvetlla tota mena de detalls i secrets dels racons de la ciutat i la seva història. Traspua curiositat i sinceritat, com les cròniques que publica cada setmana al Catalunya Plural. Es podrà estar d’acord o no amb les seves apreciacions però pels barcelonins i barcelonines, gent que segons Corominas sol ser mandrosa, llegir-les seria pedagògic, instructiu i divertit.

Costa qualificar el llibre dins un gènere determinat. És una barreja d’estils: descripció de racons, informacions històriques i socials, autobiogràfic…Com el definiria?

Si hagués anat només al típic llibre d’anècdotes sobre Barcelona potser m’hauria emmarcat en una categoria tipus ‘Permanyer’. La voluntat del llibre, però, ve de les meves passejades. És inevitable que jo hi surti i, al mateix temps, com que mostro també històries d’altres, acaba agafant un aire de novel·la. És híbrid perquè escapa d’una idea homogènia. De vegades s’intenta definir la ciutat mitjançant tòpics que són falsos. Fujo d’aquesta línia recta i intento buscar altres sortides.

Són 255 planes de text sense capítols que els separin. S’ha de llegir sense descansar?

No hi ha pressa en el llibre. És com la ciutat. Es pot parcel·lar-la. Va ser un experiment. Volia fer un llibre que no tingués classificacions per apartats. No és que no m’agradi. Hi ha un llibre brutal que es diu ‘Barcelona tuvo cines de barrio’ que m’encanta però té el problema que està per ordre alfabètic. Que el meu llibre no sigui lineal confon una mica però incita a seguir. Faig una mica de titellaire del lector.

Com va anar prenent cos el llibre?

M’agrada passejar sol. És una manera de trobar-me a mi mateix, observant i descobrint. Tinc una consciència molt forta de tot el que veig però la ciutat és impossible agafar-la per complet. És inabordable. Per molt que hi passegis i creguis que la domines és com una criatura que se t’escapa. Això m’agrada molt perquè dóna un punt de sorpresa. Un dissabte a la nit estava al carrer Aragó amb Marina, molt a prop de la Sagrada Família, on Aragó es bifurca d’una manera molt particular. Vaig pensar que aquell lloc era molt lleig i vaig recordar que allí aprop m’havia donat un petó amb una noia. En arribar a casa vaig pensar que volia escriure sobre tot això, sense saber com continuaria però amb una personalitat molt pròpia, que s’escapés de la norma dels llibres barcelonins. Vaig anar escrivint paràgrafs curtets que s’anaven enllaçant entre ells.

En un moment donat va deixar el llibre i el va reprendre dos anys després

La primera fase va ser el 2016. El 2018 hi vaig tornar i això fa que se li vegin les costures. Parlo d’un lloc i ho torno a fer un any i mig després. Era com un joc. Un dia vaig obrir el document i vaig veure que ja tenia 150 planes. I l’editor es va arriscar.

Organitza sortides amb estudiants per ensenyar-los la ciutat. Què els diu?

Que caminin lent i mirin cap amunt. M’ho agraeixen molt perquè amb aquest acte tan senzill descobreixen coses que abans se’ls escapaven. Passejar és aprendre a mirar.

Té fòbies i fílies a la ciutat. Barris que visita sovint i d’altres que desconeix. Què el porta a uns sí i a uns altres, no?

Hi ha la qüestió política de tot aquest entrellat. M’imagino Barcelona com una ciutat federal. Excepte la part antiga i l’Eixample, Barcelona està formada per barris que abans eren pobles. Té moltes identitats. Vaig néixer al Guinardó i òbviament m’he esforçat per conèixer-lo millor. Des d’adolescent, com que ho tenia més a prop, vaig començar a conèixer molt Gràcia. Per Gràcia i el Guinardó practico una mena de ‘nacionalisme de barri’, que és l’únic nacionalisme que tolero. Et sents imantat per on t’has criat. És molt natural. No hi ha llocs que m’agradin menys. És que potser els transito menys.

Reparteix força crítiques dures. La plaça Urquinaona no li agrada gens

És l’anti-plaça. La van concebre abans de la quadrícula de l’Eixample, és com una mena d’ou ferrat allí enmig. És allargada. Està al costat del que era la muralla. Talla l’Eixample. És molt tèrbola. La gent no es comunica. És un espai on tothom està callat i passeja mirant-se però sense dir-se res.

També critica Josep Maria Subirachs o Francesc Cambó

Hi ha una relació força curiosa entre Barcelona i Cambó. Presumim de ser una ciutat molt visitada i cosmopolita però l’expliquem fatal als barcelonins i als turistes. Costaria ben poc, com passa a París, Londres o Roma, posar un rètol explicant qui era Cambó. Potser no interessa gaire. No li puc tenir cap simpatia. Va suggerir la ‘Ley de Fugas’, va finançar el cop d’Estat de Franco, era un corrupte sensacional.

També em queixo dels oblits deliberats. És al·lucinant que aquesta ciutat, que té una tradició obrera i llibertària salvatge i una grandíssima tradició de mobilització veïnal, no ho tingui present als seus carrers. Ho han sedat, aniquilat o fet desaparèixer deliberadament. La gent ja no té memòria d’aquest passat. Hi ha moltes Barcelones però en el pla polític hi ha la Barcelona burgesa i l’obrerista i llibertària. Ara l’Ajuntament potser fa alguna coseta però molt poc. L’anarquisme, que va ser tan important el segle XX, no existeix.

No hi ha carrer Durruti?

A la perifèria, perquè no tingui cap potencial de perill. Barcelona ha tingut majoritàriament governs d’esquerres. En canvi, la majoria de símbols no ho són. L’estàtua de la República està a Nou Barris. Al Carmel hi ha posat les Brigades Internacionals i Allende. Sembla que tot allò que sigui d’esquerres ha d’anar a la perifèria i el centre el fem asèptic, un parc temàtic perquè ningú no s’enfadi gaire.

Llegint ‘Paràgrafs de Barcelona’ descobrim moltes coses que desconeixíem de la ciutat. Diu que els barcelonins som mandrosos

El barceloní és molt mandrós. Viu còmode a partir de la marca BCN i ha interioritzat, malauradament, determinats aspectes que són més aviat de consum dels turistes. Aquesta manca de curiositat existeix. Li dius a un veí del Guinardó que ha d’anar a Sants i pensa que és molt lluny quan només són set parades de metro i vuit minuts de viatge. Ho sé per experiència pròpia. La gent a casa meva, al Guinardó, no anava a Sants. De fet, fèiem servir una expressió grotesca que és mentida: El Guinardbronx.

Encara hi ha gent que parla de ‘baixar a Barcelona’

Jo ho dic. I no es diu només a un barri. Ho diuen a Gràcia, Sarrià, Sant Andreu,… Els barris que eren pobles és com si tinguessin una muralla invisible. El cas de Gràcia és el més explícit, amb un traçat urbà únic i quan arribes a Barcelona, al ‘5 d’oros’ o al carrer Bonavista, és un canvi, entres en un altre espai. Les fronteres invisibles existeixen i quan les creues ets molt conscient que ‘baixes’ a Barcelona o que entres en un indret que no té res a veure amb l’anterior.

Durant un cert temps, poc, va odiar Barcelona. Què li va passar?

Va passar que era molt jove. Amb vint anys, vaig anar d’Erasmus a Roma i m’hi vaig estar una bona temporada. Em va enlluernar molt. Va ser un xoc cultural. Està a una hora i vint minuts d’avió però és Roma, tres mil anys d’història. Aquest enlluernament em va provocar rebuig aquí. Aquestes coses que passen quan ets molt jove. Has viatjat i molts no ho han fet, notes que tu has canviat i els altres, no. La ciutat em semblava estàtica i suposo que volia tornar a Roma.

Roma té moltes estàtues, ruïnes històriques, esglésies per veure. Barcelona, no.

Sí que les té. He constatat amb els meus alumnes i més gent que el barceloní no entra mai a les seves esglésies. Hi tenim una relació molt conflictiva. Els avis dels que venim dels barris humils segurament les cremaven. I nosaltres no tenim fe. Els interiors de les esglésies només ens poden interessar per motius estètics. És una petita lliçó de vida. Ens hem de conformar veient-ne només la façana? L’església de Sant Just i Pastor, al barri gòtic, va ser catedral durant l’època visigòtica i molts alumnes i amics de Barcelona em confessen que no hi ha entrat mai.

Hi ha una mena de recança, de por, que fa que no apreciem allò que tenim. No som Roma, no som París, però cada ciutat té el seu tarannà.

Existeix el barceloní autèntic en temps de globalització, de tant moviment de persones?

A Roma diuen que són ‘romanos di Roma’, com un senyal d’orgull. Ser barceloní de Barcelona és una realitat força artificial. A Madrid també passa. Maragall parlava de la idea de barcelonisme, de pertànyer a una realitat concreta. Quan em pregunten què sóc, dic que em sento més barceloní i europeu. Amb la ciutat em sento implicat i identificat a partir de la pluralitat de matisos que m’ofereix. I europeu perquè jugo dins aquest continent. Català i espanyol em semblen identitats tan marcades que em semblen falses i, en canvi, el barcelonisme és molt autèntic. Barcelona, com a ciutat, és una realitat independent.

Algunes diferències sí que hi ha entre les ciutats. A Madrid no hi ha fonts al carrer per beure aigua. Aquí encara en queden unes quantes

L’aigua de Madrid és més bona que la d’aquí. Les fonts són molt mediterrànies, uneixen Barcelona i Roma. A Roma els diuen ‘nasoni’ perquè tenen forma de nas. Té un punt molt catòlic. A les ciutats del nord d’Europa tampoc no hi ha fonts. Abans no hi havia aigua corrent a les cases i l’Ajuntament es va preocupar perquè la gent tingués més facilitat per agafar-ne per cuinar, fer la bugada…

La primera font del Poble-sec la van posar pels volts de 1880 i va ser tot un esdeveniment. Les fonts tenen detalls estètics al·lucinants. L’Ajuntament va fer concursos de fonts. A Bruc-Diagonal hi ha la font del negret, que resumeix tot això que parlem. Mostra la filla de l’escultor i el seu fill adoptiu negre. Estem parlant de 1910. La filla li renta la cara al noi negre perquè volia ser blanc. Quan van retirar l’estàtua del marquès de Comillas…

Vostè se’n queixa

És absurd. S’ha de fer pedagogia enlloc de treure els símbols. S’ha de saber que era esclavista però treure’l no ajuda a res. És diferent que amb el franquisme, que era una dictadura. Va passar a Itàlia i, sobretot, a Alemanya. Jo posaria un plafó explicatiu. La CUP vol retirar el monument a Colón. Jo posaria explicacions: entendre l’espai és entendre la ciutat. La gent veu les estàtues com a mobiliari urbà. És una llàstima perquè significa que no els tenen la més mínima consideració.

L’Ajuntament de Barcelona en Comú en un lloc preciós on la gent no hi passeja, que és PereIV, ha posat plafons explicatius però ja estan plens de pintades.

Lamenta que Barcelona sigui esquerp amb els seus fills més prodigiosos. Cita, per exemple, Ildefons Cerdà. De què depèn que un barceloní sigui reconegut i estimat amb el pas dels anys?

Suposo que ha de ser conservador, donar copets a l’esquena a determinats grups de poder econòmic, empresarial i cultural. Si va per lliure el penalitzen. El miracle de Cerdà és que Madrid va acabar concedint-li la reforma de l’Eixample i va guanyar a Antoni Rovira, que me l’estimo molt i hi parlo quan m’assec al costat de la seva estàtua a la plaça que du el seu nom a Gràcia, però que volia fer una ciutat radial, amb una jerarquia des del centre a la perifèria.

Els que no són de Barcelona es perden amb la quadrícula de Cerdà, perquè és idèntica, democràtica. Josep Pla tenia por que la quadrícula de Cerdà acabés envaint tot Catalunya. És democràtica, ecològica, amb els interiors d’illa, amb canalitzacions de torrents amb l’aigua fluint a l’aire lliure, pensada per les classes treballadores. Això és el menys ‘establishment’ de Barcelona que puguem imaginar.

Hi ha una rotonda tocant a l’Hospitalet que du el seu nom

Una plaça que abans tenia un monument horrible, feta durant el franquisme. Una cosa semblant passa amb Francesc Ferrer i Guàrdia. Sí que té una placa on hi havia l’Escola Moderna i Pasqual Maragall li va fer un monument funerari d’homenatge a Montjuïc, però en un lloc amagat. Va ser un gran català més que barceloní però jo l’identifico a nivell europeu, on va ser un pioner absolut: escola mixta, laica, sense exàmens, amb el professor com un guia no com una figura d’autoritat. A casa nostra no ens agrada. Som una societat contradictòria, com totes. Tenim un punt molt conservador però després volem anar de progres.

La plaça Catalunya no el convenç

No, no. No em convenç gaire. Si vas veient les fotos de com era, hi ha alguns instants que tenia una forma rectangular i d’aspa que m’agradava molt. La van fer circular l’any 1929. Va tenir locals al voltant que li donaven vida. Ara el seu edifici més emblemàtic és ‘El Corte Inglés’.

Que vostè preveu que algun dia desapareixerà

Sí. La ciutat es pot explicar pels magatzems i la seva desaparició. La paradoxa de la plaça Catalunya és que no fa funció de plaça. La gent va de pas i no s’hi queda. Només els coloms i el 15M. És una connexió entre la ciutat vella i la nova, entre la Rambla i l’Eixample. És una zona de trànsit, com quan vas a un aeroport a un país que no és de la Unió Europea i et demanen el passaport.

També s’imagina el camp del Barça abandonat

Amb herba a la graderia. Barcelona seria Roma. El camp del Barça és un gran símbol de la ciutat. Si vas fora i preguntes per Barcelona et parlaran de Messi i Gaudí. El museu més visitat de Barcelona és el del Barça. Després va la Sagrada Família. Així com van desaparèixer els gladiadors potser algun dia desapareixerà el Camp Nou i la passió pel futbol. Tot és molt fugisser. Al cap i a la fi el futbol només fa cent anys que té èxit. En un moment del llibre explico que estava passejant per la Maternitat el dia que presentaven Neymar i semblava Nuremberg a l’època dels nazis. Estava en un lloc solitari, silenciós, i a tres-cents metres s’escoltava la graderia embogida.

L’avinguda Messi sí que existirà algun dia

Dins del que és el parc temàtic del Barça, els carrers de l’entorn s’haurien de dir Mesi, Gamper, Kubala…

Si fos alcalde de Barcelona, què faria?

Apostaria per una gran àrea metropolitana, una gran ciutat-Estat que pogués prescindir de Catalunya. París o Londres no depenen del país on es troben. Insistiria molt en la idea del barcelonisme i intentaria que la ciutat fos encara més federal. A partir d’una política d’ultraproximitat es podria crear una xarxa molt efectiva per valorar les coses petites. Ara passes de les assemblees de barri al districte i del districte a la ciutat. Ho aprofundiria i fomentaria l’estima del barceloní per la seva ciutat donant-li un ordre pedagògic, que la gent entengués què hi ha al carrer, que no són edificis només, on ens anem movent d’una pantalla a una altra, com en un videojoc. I treballaria perquè hi hagués una redistribució justa de la riquesa entre els barris.

Deixaria acabar la Sagrada Família

Sí, però faria com deia Guy de Meaupassant que, quan van construir la torre Eiffel, explicava que anava a dinar el restaurant que hi havia dalt per no veure-la: “Tinc la millor vista de París perquè no veig la torre Eiffel”. Jo posaria un restaurant dalt de la Sagrada Família per no veure-la.

Hi haurà ‘Paràgrafs de Barcelona (segona part)’?

Tinc una idea que seria més política. Apostant pel municipalisme entès com l’única forma que a Catalunya i a tot Europa es poden fer polítiques d’esquerra, prescindint de les emocions i pensant la ciutat com un espai on es pot innovar des de polítiques veritables de sostenibilitat, energia, mobilitat,… millorant les condicions de vida de les persones. Amb la idea de la ciutat com a antídot per lluitar contra els fanatismes. La ciutat és quelcom que es pensa. Em fascina quan diuen allò que els candidats ‘tenen la ciutat al cap’. Està molt bé però, a més, la tenen pensada?