La poesia no s’esgota en cap definició i menys encara si es demana brevetat. Des que existeix el llenguatge la poesia és un intent repetit de comprendre la vida. El pas del temps és el camí de la vida on el poeta troba en el que l’envolta, la natura, la ciutat, els éssers humans, la metàfora de la seva vida.
Joan Margarit (Sanaüja, 1938) fa exactament això, va destapant la vida, les virtuts i les misèries que amaga la veritable i profunda existència de l’ésser humà: descarta la brillantor fútil i efímer, les convencions i llocs comuns, la mentida i la farsa.
La seva obra no és intel·lectual sinó que fa referència a fets, des dels històrics als personals, des de les seves sensacions davant el paisatge, a la música o els textos d’altres escriptors i poetes. La poesia de Margarit s’ha desenvolupat traçant un itinerari personal, no adscrit a cap estètica de grup, el que fa difícil enquadrar-lo en cap generació poètica i dota al seu recorregut de plena singularitat.
No deixa de ser significatiu que sigui un tècnic, un arquitecte de professió i catedràtic de Càlcul d’Estructures, que s’entesta a desmuntar les bastides que cobreixen la casa, les façanes (façana és una paraula que apareix diverses vegades en els seus poemes); ens descobreix sota la raó, més enllà de la lògica, el tràgic, la passió, l’envelliment, el dolor interminable per la mort de la seva filla Joana.
És una poesia que es redueix a pocs temes, a pocs colors però amb múltiples tons. Margarit reitera, torna sobre el mateix, elimina la sobreabundància cultural, literària i artística. Com aquests mosaics que, fets de milers de petites peces, ens ofereixen un únic sol dibuix, una sola escena que aconsegueix commoure’ns.
La poesia de Margarit mai deixa indiferent i presenta alhora una duresa i tendresa amb un estil auster. El desencant dolç dels seus poemes ens envolta com si fos el relat de molts episodis de les nostres pròpies vides. Per aquest poeta, els seus poemes són “una eina per viure”.
Des de la seva infància en la postguerra sòrdida, gris, repressora, de la derrota, l’inacabable, perdurable dolor per la pèrdua de la Joana, Margarit ens ha anat obrint la seva ànima, els seus sentiments.
I com esdevé amb la bona poesia, ens identifiquem amb ella. Ens nodrim de paraules: i, algunes vegades, habitem en elles.
Perquè la poesía, que a vegades comença
sent un paisatge on arribem de nit,
acaba sent sempre un mirall
on un està llegint els propis llavis.
En totes les seves col·leccions apareixen determinades fites, la música, Bach, el jazz de Chet Baker, o Charlie Parker, Coltrane, Grècia, Itàlia, els arbres, la llum i la foscor (fosc, adjectiu que torna tantes vegades), els carrers i carreteres, tot li serveix al poeta per evocar el constant sentir de la seva vida, la seva íntima autenticitat. Ha conviscut amb la mort, l’ha fregat i potser, com es dedueix d’algun poema, l’ha temptat. Però al cap i a la fi, la seva poesia és protectora, com un remei -encara insuficient- contra el dolor.
és ella qui em salva d’aquest monstre
que és a l’aguait en algun lloc dins de meu
Lluny d’embrutar el món amb un mal poema, la poètica de Margarit va clarament encaminada en direcció contrària: embellir el món. Com a tot bon quadre, o bona música, es pot tornar a ella, perquè sempre trobarem alguna cosa diferent, fins i tot el nostre oscil·lant estat d’ànim.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és Quan Comença l’alba
en un dia de vaga general.
(…)
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons Prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit acaba d’aconseguir el Premi Cervantes, encara que molt probablement ja no ho necessiti. És un dels grans noms de la poesia en català. I un dels poetes més llegits en castellà. Aquesta bifrontalitat ha estat sempre el camí d’anada i tornada de la seva escriptura. Però això ens recorda que en aquests temps de certes desavinences obtuses, llegir a Margarit, Pla, a Carner, Màrius Torres, a Espriu, Miquel Martí i Pol, així com a tants escriptors catalans en les dues llengües, hauria de ser una necessitat cívica a tot arreu. Potser obriríem més portes, en lloc de tancar-les.
