La COP 25 ha rebut aquests dies una gran atenció mediàtica i política; còctels sostenibles, desfilada de polítics i peces sobre l’emergència climàtica han obert telenotícies. Al costat de discursos buits, es repeteixen les aclaparadores evidències científiques sobre les greus conseqüències de l’escalfament global i la necessitat urgent de transformar la nostra economia per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. No val qualsevol tipus de transició ecològica. Necessitem una transició ecològica que sigui justa, que redueixi les desigualtats que estripen les nostres ciutats enlloc d’eixamplar-les. El canvi climàtic és un multiplicador de desigualtats però la necessitat de fer-li front pot ser una oportunitat per construir una societat més justa.
La intensitat del debat polític arriba ara que la transició ecològica ja és una evidència, en gran part gràcies a l’activisme de moviments com els inspirats en la figura de Greta Thumberg i d’altres, com ara Rebel·lió o extinció. Ens estem jugant és l’orientació d’aquesta transició. Com expliquen els investigadors del Transnational Institute de Susan George, exèrcits i grans empreses multinacionals estan proposant respostes securitàries, com ara blindar les fronteres per evitar l’arribada de refugiats climàtics, o un capitalisme verd que no canviaria les relacions de dominació que han provocat l’emergència climàtica. Hem de proposar una via alternativa i aquí les ciutats tenim molt a dir.
El canvi climàtic no afecta igual a tothom. L’increment de temperatura que ja s’ha produït durant les darreres dècades ha incrementat les desigualtats entre països, segons un estudi de la universitat de Stanford. Una de les conseqüències més greus és l’increment de la inseguretat alimentària, com a conseqüència de les pèrdues de collites provocades per l’augment de la freqüència i intensitat de sequeres e inundacions. Segons el Banc Mundial, el preu dels aliments s’incrementarà un 12% d’aquí a 2030 en l’Àfrica subsahariana. Com que els aliments constitueixen la major la despesa de gran part de la població de les regions més pobres del món, es calcula que el canvi climàtic empenyerà a la pobresa a més de 100 milions de persones més fins al 2030.
L’emergència climàtica colpeja més al països més empobrits, però també a les veïnes i veïns més vulnerables de les nostres ciutats. La regió mediterrània és una de les més afectades pel canvi climàtic i per tant Barcelona també. A la nostra ciutat, els principals efectes del canvi climàtic seran dos: l’increment de la freqüència i intensitat d’onades de calor i la disminució de disponibilitat d’aigua per al consum humà.
A Barcelona quan hi ha una onada de calor les morts augmenten un 27%. Es tracta principalment de persones grans, persones sense recursos (que tenen menys capacitat de mantenir una bona climatització a casa), treballadors/es a peu de carrer i persones sense llar. Aquesta xifra d’increment de mortalitat augmentarà dràsticament si segueixen pujant les temperatures. Si realment ens proposem evitar-ho, la resposta a aquest repte ha de ser doble: reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i prendre mesures de mitigació, com ara la xarxa de refugis climàtics que estem teixint a Barcelona i l’increment del verd urbà, que mitiga la calor durant l’estiu. A més, cal reforçar els serveis de cures i d’atenció a les sectors més vulnerables, com estem fent a Barcelona des de fa quatre anys.
La disminució de l’aigua disponible també afectarà més als sectors socials més desfavorits. Per evitar-ho, és clau combatre la mercantilització de l’aigua i garantir l’accés a aquest recurs essencial: a Barcelona, gràcies a la pressió del govern municipal, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha aprovat pel 2020 una baixada del 5 per cent en el preu de l’aigua, que beneficiarà a 2.8 milions de persones. Aquest és el camí: fer polítiques que facin front a l’emergència climàtica i als seus efectes i alhora ens fan avançar cap a ciutats més justes. En aquesta línia, el Pla Clima de Barcelona, premiat pel Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses pel Clima i l’Energia, inclou polítiques per lluitar contra la pobresa energètica, promoure la rehabilitació d’edificis, limitar l’ús de vehicles privats i reduir la contaminació (que en 2018 va provocar 350 morts a la ciutat).
Si deixem que ens porti la inèrcia, la Barcelona de 2050 serà més calorosa i més injusta. Però encara estem a temps per evitar-ho, convertint la crisi climàtica en una oportunitat para construir una societat i una ciutat més justa. Hem de mitigar les conseqüències de l’emergència climàtica sobre les vides de les nostres veïnes i veïns i alhora avançar cap a una nova organització social i econòmica que permeti construir un futur més just i habitable per a totes les persones.
Catalunya Plural, 2024 
