La proximitat de les festes de Nadal i les negociacions entre el PSOE i Esquerra Republicana semblen haver obert una treva en les mobilitzacions independentistes. Però només al carrer. Perquè a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, les hostilitats, sortosament només verbals de moment, continuen amb la mateixa virulència dels últims mesos, per no dir que més.
Fa uns deu anys ens semblaria inconcebible llegir o escoltar els disbarats que s’aboquen a les tertúlies televisives, a Twitter i a Facebook, tant per part de covards que s’amaguen sota l’anonimat per abocar tot l’odi acumulat per les seves frustracions, com individus més o menys coneguts per les més diverses raons que omplen hores i hores de debats reiteratius.
Per salut mental potser no convé que fem gaire cas de les bajanades que vomiten per les xarxes sonats d’un signe o un altre; l’estupidesa humana no distingeix fronteres, banderes ni gèneres. Com tampoc és socialment saludable que els mitjans de comunicació i, encara menys els de titularitat pública, serveixin d’altaveus a persones sense cap representativitat que propugnen tesis tòxiques per a la convivència i que cap grup parlamentari defensa oficialment.
Fa uns dies, l’escriptor Jordi Cabré, actuant com a tertulià del programa ‘Més 3/24’, va declarar que els castellans i els catalans “venim de veritables cultures diferents”, perquè “no és el mateix dir ‘democràcia’ en català que dir ‘democracia’ en castellà”. Cabré va opinar que “el conflicte és cultural” i que “no és que estiguem parlant només de llengües diferents sinó a més a més de llenguatges diferents”. I va concloure: “S’entén de forma diferent el concepte de nació, el concepte d’identitat cultural en una llengua que en una altra, la qual cosa vol dir que venim de veritables cultures diferents, jo penso i, faig el meu espòiler, condemnades a divorciar-se”.
Jordi Cabré és conegut als mitjans sobretot per haver guanyat el prestigiós Premi Sant Jordi el 2018 amb la seva novel·la Digues un desig i per ser nebot de Xavier Trias Vidal de Llobatera, exalcalde de Barcelona. Una dada que em fa recordar que nepotisme prové de la paraula nebot, ‘nepos’ en llatí. Encara que segurament això no tingui res a veure amb les seves freqüents aparicions en els mitjans de comunicació públics barcelonins quan el seu oncle travessava la seva època daurada.
Tampoc sé segur si Cabré està vinculat a l’anomenada dreta alternativa independentista, un calc de l”alt-right’ que als EUA va ser decisiva en l’ascens de Donald Trump.
El periodista Roger Palà la va retratar de forma impecable i implacable en un article a ‘Crític’. “La nova dreta ‘indepe’ és, per davant de tot, nacionalista”, va escriure Palà. “No està gens interessada a abonar el discurs independentista que, des del PSAN o Nacionalistes d’Esquerra fins a l’esforç dels últims anys d’ERC, de la CUP o d’entitats com l’Òmnium, ha maldat per compartir un projecte amb un accent especial per la sensibilitat social, la pluralitat cultural i, fins i tot, el reconeixement del castellà”.
La tesi exposada per Cabré a TV-3 es complementa perfectament amb les opinions dels caps visibles de la dreta alternativa catalana: Jordi Graupera, Enric Vila i Bernat Dedeu, tertulians habituals de diferents programes d’opinió dels mitjans audiovisuals de la Generalitat i que Palà identifica pels seus comentaris “racistes, masclistes i classistes”. Tres característiques que fa anys compartien amb un altre ex convergent de la seva generació, Salvador Sostres, que ara ven el seu “racisme, masclisme i classisme” a la dreta mediàtica espanyolista.
Ignoro si Jordi Cabré es trobarà aquests entranyables dies en algun sopar familiar nadalenc amb el seu oncle Xavier. I tampoc sé si aprofitaran per parlar de les seves opinions sobre els “llenguatges” català i castellà, que estan destinats al “divorci”. Però Cabré sap i jo també, perquè ho han declarat públicament, que l’exalcalde Trias i la seva dona, Puri Arraut, parlen en català i en castellà a casa seva. “Ens vam conèixer parlant en castellà. Amb els fills parlem en català. I ara nosaltres fem una barreja”, va explicar a la periodista Joana Bonet. I Puri Arraut va reblar: “Meitat i meitat, el típic. És el típic aquí. El típic a Barcelona”.
La “típica barreja” tan cantada i lloada a Barcelona i Catalunya, que, com va dir l’hispanista francès Pierre Vilar, “ha estat i és un país variat, passadís i cruïlla de mestissatges”. La humanitat ha progressat gràcies als mestissatges i ha retrocedit quan ha preferit els “divorcis” que promou Cabré. L’identitarisme és empobridor, encara que sigui defensiu i no expansiu, encara que sigui serbi, turc o bosni. S’equivoquen i porten a la ruïna de les seves comunitats aquells que fonamenten les seves accions en la vella teoria conservadora del xoc de cultures. Una falsedat. L’únic que hi ha són xocs d’incultures, siguin aquestes de feixistes espanyols, talibans afganesos o supremacistes catalans.
Catalunya Plural, 2024 
