Des de fa algun temps les forces d’extrema dreta que, en alguns casos, governen a països de centre i l’est d’Europa, han plantejat iniciatives encaminades a la “condemna del comunisme” i la seva equiparació amb el nazisme. Finalment, i davant la passivitat o la insostenible col·laboració de populars i socialdemòcrates europeus, ha tirat endavant una resolució de Parlament Europeu que, tot i que no té transcendència normativa concreta, sí que obre la porta al fet que partits d’extrema dreta i neofeixistes com VOX a l’Estat espanyol, el facin servir en un doble sentit. D’una banda per blanquejar els seus idearis profundament antidemocràtics, i de l’altra, per donar un cop de mà als seus “germans” polonesos, hongaresos o romanesos, que veuen com creix el malestar en els seus pobles davant l’esvaïment dels drets conquerits en l’etapa socialista. A canvi, l’únic que ha florit aquests últims trenta anys és un ranci nacionalisme, catolicisme ultraconservador i el capitalisme més salvatge.
Com afirma la Federació Internacional de Combatents de la Resistència (FIR) la “resolució” impulsada per aquests governs neofeixistes de l’est d’Europa “posa en un mateix nivell opressors i oprimits, les víctimes i els assassins, els invasors i els alliberadors”.
Sostinc, tal com el Partit Comunista d’Espanya i Izquierda Unida han dit moltes vegades, que alliberadors van ser pobles com el soviètic, que van resistir i van vèncer el nazisme, amb el cost de prop de 25 milions de persones mortes. I alliberadors van ser també els partisans i resistents francesos, espanyols, italians, alemanys, grecs, iugoslaus, búlgars i un llarg etcètera, que van resistir i van arriscar les seves vides i famílies per alliberar Europa del jou del feixisme. Van ser els mateixos que van recolzar la democràcia espanyola a la nostra guerra civil.
En suma, la imatge de la fi de la guerra i la victòria sobre el feixisme s’expressa gràficament amb l’entrada a París de les tropes aliades, encapçalades per espanyols republicans. També amb el desembarcament de Normandia. Sens dubte, amb l’alliberament dels camps d’extermini nazis. Però sobretot, el simbolitza la victòria a Stalingrad i l’entrada a Berlín de les tropes soviètiques.
Tot això va quedar reflectit posteriorment a Ialta i Postdam i amb la fundació de l’Organització de les Nacions Unides i la declaració de Drets Humans i amb la posterior de Drets polítics i socials.
L’Europa social que es va construir després de la guerra mundial i fins a l’arribada de Reagan i Tatcher és filla de les lluites antifeixistes. Els avenços socials de postguerra són fills de lluites de sindicats i partits d’esquerres a Europa, tant a l’Est com a l’Oest, on en aquest últim cas les elits econòmiques i monopolis van preferir cedir en drets socials abans de veure’s sobrepassats democràticament per processos revolucionaris. Aquí estava el problema. I per això es va fer tot allò legal i il·legal perquè partits comunistes com el francès, l’italià o el grec no poguessin accedir a aquests governs d’Europa occidental.
Europa és inconcebible sense l’influx positiu de la revolució francesa, però ho és tant o més sense l’abast i l’impuls de la revolució socialista d’Octubre a Rússia i la fundació de l’URSS. I no només Europa. El procés de descolonització i alliberament de països de tot el món es va produir amb l’ajuda d’aquest impuls revolucionari. Els errors, deformacions, i en alguns casos aberracions esdevingudes en l’intent de construir una societat socialista entre 1917 i 1991 a l’Europa de l’Est no són imputables a un ideari polític, com no es pot imputar al cristianisme els crims de la inquisició i la cacera de bruixes. En tot cas, està clar que hi ha multitut de sondejos en els països de l’est que apunten a una visió globalment positiva cap a l’experiència socialista que van viure.
A Espanya, sense el Partit Comunista no hauria existit un trànsit des de la dictadura de Franco cap a un sistema de monarquia parlamentària; tot i el condicionament que ella ha tingut per part del franquisme els últims quaranta anys. Sense la legalització del PCE i els partits de l’esquerra comunista no haurien existit els mínims democràtics a Espanya. Sense el Partit Comunista, sense les Comissions Obreres ni altres forces i partits democràtics i la seva lluita en el franquisme, difícilment s’haurien aconseguit drets que van ser arrencats al dictador després de moltes lluites i molta sang. Res ens ha estat regalat. I quan no hi ha lluites, apareixen els de sempre a revertir aquestes conquestes.
A sobre VOX pretén apropiar-se de la Constitució espanyola, però no precisament per reformar-la a millor. Les persones que vam viure el 78 encara molt joves tenim en la nostra memòria el rebuig frontal o encobert a la Constitució per part dels antecessors de l’actual VOX, acusant el president Suárez, el cardenal Tarancón i el tinent general Gutiérrez Mellado de traïdors als “sants” principis del “moviment nacional”. Els meus dubtes llavors sobre una Constitució que naixia sota l’amenaça permanent de cop d’Estat i amb concessions com la de les potestats del rei, o el paper de les forces armades, no m’impedien veure els avenços sobre l’Espanya de tot just tres anys abans (1975). Però el rebuig feixista era un altre molt diferent. No ens donen gat per llebre. No permetrem que blanquegin no ja les seves pretensions, sinó les seves veus i els seus fets des de fa vuitanta anys. VOX ho deixa molt clar en els seus documents:
1) Abolir d’una sola vegada o en fases l’Estat de les Autonomies que estableix la Constitució. Vox pretén acabar amb tot l’autogovern nacional i regional i substituir-lo per les províncies. Imaginem que amb “governadors civils i militars” inclosos. Només faltaria!
2) Rememorar la falange i José Antonio Primer de Rivera dient que l’Estat constitucional ha degenerat en Estat de Partits. Treguin conclusions. D’aquí al Gloriós Moviment Nacional i la repressió generalitzada hi ha poc tros.
3) Proposen la indissoluble unitat de la Nació espanyola. Si veiem l’evolució política, està clar que permanents i indissolubles hi ha poques coses. Les últimes declaracions dels líders de VOX han posat en evidència que les seves solucions per a la complexitat nacional no són altres que la força armada. I algú (i no només de VOX) hauria de reflexionar si quaranta anys de feixisme van servir per solucionar el problema català o basc, o molt per contra va servir per allunyar cada vegada més bascos i catalans de la resta d’Espanya.
4) Diuen també en els seus documents i programa que l’economia de mercat, la lliure iniciativa i el ple reconeixement del dret de propietat són les claus de la prosperitat i l’Estat ha de ser el guardià d’això. Aquests salva pàtries proposen barra lliure i dret de cuixa per als empresaris. Una cosa cal agrair, i és que facin palès el caràcter inequívoc de classe de l’estat capitalista, obrant com defensors sense complexos ni subterfugis dels interessos dels monopolis i grans empreses.
Però els proposo que facin un lleu exercici de memòria i ens diguin en quin moment de segle XX i del segle XXI l’empresa privada ens ha tret d’una crisi o ha consolidat algun avanç econòmic o social. Tant és mirar a la dictadura de Primo de Rivera, la República, els anys seixanta del franquisme, el felipisme del PSOE o els governs de PP per veure que ha estat l’Estat el que ha tingut la iniciativa i el protagonisme, amb plans d’inversions, empreses públiques, grans obres o fins i tot els rescats bancaris els que han propiciat el creixement econòmic (sempre desigual) d’Espanya.
En altres paraules, han estat els pressupostos generals de l’Estat, finançats amb els impostos procedents majoritàriament de treballadores i treballadors, els que “han fet gran Espanya” i alimentat multitud d’empreses constructores, industrials i financeres. Si ens atenim a la gran depressió de 2007-1014 s’observa que no ha estat la regeneració empresarial ni la innovació o un nou model productiu els que han enllumenat la sortida de la crisi, sinó l’atur primer i després la precarització i dràstica retallada dels salaris i drets socials els que han fet superar el capitalisme espanyol la crisi.
5) La solidaritat no ha de ser monopolitzada per l’Estat. Ens recepten més o menys una nova versió de la caritat de la Secció Femenina del Feixisme espanyol amb els pobres.
6) Ens diuen que Espanya és una gran nació gràcies a la determinació, coratge i sacrifici de la seva gent. Sens dubte, pocs països van tenir tan gran poble per a tan impresentables governants al llarg de la seva història. La grandesa a la qual els governs feixistes o conservadors ens van portar va ser a lliurar als patriotes cubans i filipins a les mans imperialistes dels Estats Units en 1898.
7) El negacionisme de la violència masclista, del masclisme en general o del canvi climàtic són senyals d’identitat dels pronunciaments dels dirigents de VOX, especialment en les xarxes socials, al costat de la utilització de la mentida com a pràctica quotidiana emulant el cap de propaganda de l’Alemanya de Hitler, Goebbels, quan deia que una mentida repetida acaba prenent carta de naturalesa de veritat (postveritat com diuen els mitjans).
8) No voldria oblidar finalment la criminalització de la immigració que practiquen diàriament, utilitzant per a això la por a la desocupació, la falsa sensació d’inseguretat ciutadana, la xenofòbia, el racisme i la islamofòbia. Tot això propagant dades sobre els avantatges socials dels immigrants sobre els autòctons. A les persones que hem nascut en els anys seixanta ens produeix vergonya avui parlar de murs gegants i rebuig del dret humà bàsic a la immigració (vegeu declaracions de Soledad Becerril), per la memòria visual de molts espanyols i espanyoles que van partir per fugir de la misèria i l’atur, amb una maleta a quadres, rumb a Alemanya, França, Suïssa, Gran Bretanya, Mèxic, Veneçuela, Uruguai o l’Argentina, acceptant qualsevol treball i viure moltes vegades en guetos.
És una obligació despullar i combatre diàriament VOX i la seva tinta de calamar per encobrir el seu ideari i les seves propostes feixistes. No són constitucionalistes, perquè volen l’abolició dels nostres drets i llibertats. No volen el bé de país. Només el de la minoria posseïdora dels bancs, grans empreses, rendistes i grans patrimonis (classe ociosa).
Volen la condemna institucional del comunisme, tal com deia a l’inici d’aquest escrit, perquè en realitat el seu últim i veritable objectiu és acabar amb la democràcia, les conquestes socials, la llibertat i la perspectiva de superació del capitalisme que representa l’ideal comunista. El pitjor de tot això és que hi hagi partits que es diuen democràtics i de centre-dreta, que es recolzen en aquesta gent amb una tan poc presentable full de serveis democràtica. Perquè, no ho oblidin, això és feixisme. I el feixisme no és el risc de secessió en un país, és la seva més profunda ruïna humana, política, econòmica i social.
Article d’opinió publicat originalment a la revista Sin Permiso
Catalunya Plural, 2024 
