Bucarest, la memòria perduda va rebre el premi Goya 2009 a la millor pel·lícula documental. S’hi explica la vida de Jordi Solé Tura, el seu exili a la capital de Romania, la seva acció política i social i com la malaltia de l’Alzheimer el va afectar els darrers anys de la seva vida. El va dirigir Albert Solé, fill del protagonista. El 4 de desembre va fer deu anys de la mort de Solé Tura, a qui es recorda sovint com a un dels pares de la Constitució espanyola de 1978. Albert Solé comparteix la visió federalista d’Espanya que va defensar el seu pare. El va plasmar el 2107 en el documental Federal que va dirigir, produït per Federalistes d’Esquerres. TV3 ha emès Bucarest, la memòria perduda i d’altres documentals d’Albert Solé. Federal, no.
Veurem algun dia Federal a TV3?
Sembla que no volen emetre’l. Històricament, TV3 ha fet una feina extraordinària en el món del documental. Han col·locat programes de documentals en prime time, cosa que passa a molt pocs llocs del món. Però ara, tots sabem quina és la situació que tenim. Estan dilapidant el capital de prestigi acumulat. Difícilment emetrà documentals com Federal. El que no admeto és que diguin que no troben documentals de qualitat al mercat que defensin idees contràries a la independència. A sobre intenten culpabilitzar el mercat o els directors dient que no els fem prou bé. És un argumentari que em preocupa i no és la primer vegada que l’he sentit en el món indepe.
Vostè és el mateix director al qual li han passat diversos documentals a TV3. Estranya que sigui bo per aquests i no per Federal
Les meves produccions gairebé sempre han tingut el suport de TV3. Ara n’estic fent un sobre jihadisme i hi participa. Normalment TV3 i TVE solen seguir-me en els meus projectes. Però com ja saps quins productes els poden agradar i quins no, ni els vaig oferir coproduir Federal perquè sé on estan ideològicament.
Netflix i les plataformes en streaming han obert oficines a Madrid, no a Barcelona. Aquí tenim bones escoles de formació de documentalistes i cineastes però sembla que el negoci està a Madrid
La situació de l’audiovisual català és desesperada. Només hem de veure els pressupostos dels films que arriben als premis Gaudí. Són tots artesanals i encara és miraculós com mantenen una certa qualitat. Si no tens recursos has de fer els films amb imaginació però acabes perdent el favor de l’audiència. La quota del cinema en català està a l’1% de totes les entrades de cinema venudes aquí. És directament ridícul. Catalunya segueix proveint talent però ara el mercat és global i les plataformes d’streaming i les cadenes privades, que són els grans motors actuals de la indústria, han establert les bases a Madrid. No tenir la seu de cap cadena privada aquí va ser un dels grans errors del pujolisme. No només els productors sinó també el talent, els actors i els directors, estan tornant a agafar l’AVE cap a Madrid perquè allà hi ha els centres de decisió i producció.
És significatiu que fins i tot una empresa posicionada políticament com Mediapro ha escollit Madrid per obrir-hi els seus estudis. TV3 va servir com a motor de la indústria durant molts anys. Televisió Espanyola també tenia un bon nivell de producció a Sant Cugat. Tot això ha desaparegut per la crisi de model de les televisions públiques. De moment, com a mínim, seguim tenint bones escoles i gent preparada i amb ganes. L’única hipòtesi benèvola pel mercat català és que el de Madrid ja comença a estar saturat, quant a platós, talent, personal tècnic o figuració, actors, actrius, i això portarà a buscar mercats secundaris i el d’aquí és el que té més números de beneficiar-se’n. Si això passa es tornarà a activar el mercat català, però sempre com a mercat subsidiari. Si no, malauradament, haurem de continuar pujats a l’AVE. Ara ja ni tan sols és un problema polític, que ho és, però és bàsicament un problema de la mida del mercat. Necessites grans mercats per fer viure l’audiovisual i Catalunya s’ha anat tancant i renunciant a liderar els mercats culturals hispanoparlants com ho havia fet en la indústria editorial.
Per què TV3 no manté el seu paper de motor de la producció de documentals i pel·lícules?
Està ofegada pressupostàriament. Està sobredimensionada, com moltes de les cadenes públiques i, per tant, és una televisió amb massa despeses estructurals i amb poca capacitat d’inversió en continguts. Ens hem de preguntar com es gestiona, per què serveix una televisió pública, quina mida ha de tenir i com es finança. I aquí ja no entro en la qüestió ideològica, que ara mateix és una variable fonamental de tot aquest cercle viciós. Ens hem de fer aquesta reflexió com a país. Hauríem de poder tornar a disposar de cadenes públiques sanejades, plurals i que tornessin a actuar com a motor de la indústria.
És professor del departament de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona. S’estan formant bons documentalistes?
Hi ha gent molt preparada, amb ganes, amb històries per explicar, que, al cap i a la fi, és la base. És molt frustrant, però, sortir amb empenta i no trobar on vendre les teves idees. Estem en un mercat clarament deflacionari. Avui dia qualsevol que tingui uns mínims coneixements pot agafar una càmera i fer-s’ho tot sol. I les cadenes de televisió, amb pressupostos minvants, acaben fent que es treballi així. I es nota. És un embut en el qual la qualitat i la creativitat s’acaben perdent. Per molt bones intencions i talent que hi pugui haver, no és el mateix fer una producció amb un equip com déu mana que fer tot el procés amb molt poca gent i, de vegades, sense la formació suficient.
Els seus estudiants volen fer documentals socials o patriòtics?
Si en volen fer de patriòtics a mi no me’ls proposen. Deuen saber que no sóc la persona adequada. Normalment, la gent que truca a la meva porta sol venir amb projectes històrics o socials. Els dic que no siguin ‘bonistes’, que no portin al mercat documentals amb missatges més o menys previsibles perquè n’hi ha molts. El sector de la cooperació està ple de documentalistes que volen explicar causes socials amb una mirada voluntariosa i són productes molt necessaris, però per a un tipus de consum més militant. A les cadenes no els solen interessar perquè sovint són reiteratius. Als estudiants els dic que o tenen una mirada completament diferent del que s’ha fet fins ara o un accés especial als temes. Si no, han d’explicar alguna cosa que no s’hagi explicat. La meva funció és picar-los la curiositat i que busquin temes originals.
En la seva forma de veure el món hi ha influït més el seu pare, de qui tothom parla, o la seva mare?
La meva mare, nascuda a França, és filla de republicans exiliats. Porta una càrrega generacional, igual que el meu pare, de lluita i compromís polític. El meu pare va seguir en la política fins al final. Ella se’n va deslligar més aviat però la sensibilitat política em ve dels dos costats. A la família tenim una història llarga d’empresonaments, exilis dels de debò, repressió i fins i tot un familiar que va morir al camp nazi de Mathausen. Alguns han seguit en política, cas de la meva cosina, Montserrat Tura. Diria que hem viscut totes les vicissituds dels anys convulsos de la guerra civil i de la duresa de les batalles polítiques que van venir després. El que més agraeixo, però, és la perseverança amb uns mateixos valors que sempre he viscut a casa.
El seu pare es definia com a federalista
Com que era un autodidacte i no va anar a escola fins molt tard, el que feia era escriure uns quaderns d’adolescència als quals sovint abordava qüestions polítiques. Això ja indicava com les seves inquietuds estaven a flor de pell. És molt curiós veure com als 15 o 16 anys ja tenia tot un argumentari molt federalista. Sovint esmenta específicament el federalisme com a solució per a la “qüestió nacional”. Era molt jove i vivia en un temps i un lloc, Mollet del Vallès, on no hi havia gaire informació. Ho tenia clar. Va ser federalista convençut pràcticament des que va tenir ús de raó i fins que va morir.
És impossible i fins i tot antipàtic intentar saber què faria o pensaria una persona que ja no viu. Què em pot dir si li pregunto com viuria Jordi Solé Tura el debat actual sobre la independència de Catalunya?
Sóc molt crític amb els que han tret el pare a passejar quan ja no hi era. Em nego a especular sobre el que diria o pensaria el meu pare ara. El que està claríssim és el que va dir. Va escriure més de tres mil articles, una dotzena de llibres, va fer col·laboracions sense parar… Va escriure tantes coses que no hi ha cap mena de dubte sobre què pensava i, en una època en què no hi havia Internet, és curiós comprovar com eren debats absolutament contemporanis. Tot el que ens està passant formava part de les inquietuds que es va plantejar la generació del meu pare i, segurament, tot ha anat a pitjor de com pensaven que aniria. Els riscos d’arribar a aquestes grans crisis polítiques de governança i estabilitat democràtica que estem vivint estan descrites en els seus llibres. Les tensions identitàries i el populisme sempre han estat inscrits en el nostre ADN com a país i ell ho sabia perfectament.
Per què ens està passant el que ens està passant? En quin moment es va esguerrar Catalunya?
És una pregunta que ens podem fer en tots els processos històrics. En quin moment va començar el Brexit, per exemple? Totes aquestes crisis van fent xup-xup durant dècades i hi ha un cert punt en què basculen. La generació del meu pare tenia molt clar quins eren els traumes que arrossegàvem, quins eren els perills potencials, perquè la qüestió identitària feia més de cent anys que estava en ple fragor de la batalla i havia originat no pocs traumes històrics. Una part de l’aixecament feixista del 1936 es justifica d’acord ambl famós ‘peligro separatista’, tot i que la por a l’esquerra i les tendències revolucionàries de l’època era encara més poderosa.
La batalla identitària entre patriotismes centrals i perifèrics ha marcat la història d’aquest país. Els constituents eren molt conscients d’aquests perills, d’aquestes pulsions, i van actuar per intentar parar-los, per institucionalitzar i consolidar la democràcia perquè no s’acabessin imposant aquestes inèrcies. Si ho van aconseguir o no és un altre debat. Molts dels escenaris més preocupants que es podrien contemplar els anys vuitanta han acabat sent veritat en aquests moments. S’ha demostrat que aquelles pors no eren fundades i això és una tragèdia perquè mina dues de les potes essencials de la democràcia com són la lleialtat i la confiança mútua.
El seu pare va contribuir molt a redactar la Constitució espanyola de la democràcia recuperada. Ara abunden els que s’hi refereixen despectivament com ‘el règim del 78’. Suposo que no li deu agradar gens aquesta referència
La mateixa formulació de ‘règim del 78’ és profundament tramposa, té una intencionalitat política claríssima. El ‘règim del 78’ és exactament el que estem vivint ara, si entenem el règim com un sistema de lleis i valors que es constitueix en aquell moment a través de la Constitució i que continua vigent. Vist el que s’ha vist és un model que no caducarà de moment perquè no hi ha cap alternativa al títol vuitè i el sistema de descentralització que proposa. S’ha de millorar, sí, però és absurd pensar en “començar de nou” com diuen alguns i m’encantaria veure què són capaços de pactar amb l’actual equilibri de forces polítiques.
Si l’alternativa és la unilateralitat que s’ha intentat aquí, anem de cap al desastre. Només cal veure com ha evolucionat el País Basc. Des dels anys de plom del nacionalisme més unilateralista i intolerant han acabat arribant a la conclusió que el marc actual és l’adequat per anar progressant en els seus interessos. Sens dubte arribarem aquí també a Catalunya. El nacionalisme català acabarà entenent que la via Urkullu és molt més sensata que la via Ibarretxe.
Parlar de ‘règim del 78’ va ser un invent del món Podemos. No deixa de ser irònic que qui va inventar això surt ara a tots els debats televisius llegint la Constitució. Cosa, d’altra banda, que em sembla lògica tenint en compte que l’espai comunista va ser molt actiu en la ponència constitucional a través del meu pare. Em sembla molt bé que ho reivindiquin. Una de les inèrcies històriques que els constituents van voler controlar va ser la tendència populista. Tenim una història populista potent, des de Lerroux als “descamisaos” d’Alfonso Guerra. Després, una part del món independentista s’ha apropiat del concepte del ‘règim del 78’ que insulta, a més, el 80% de la ciutadania que va votar a favor de la Constitució en el 78 i que segueix votant any rere any d’acord amb les regles democràtiques que estableix.
Pensar que els constituents es van equivocar i que ells, els d’ara, tenen la raó i la veritat és d’una prepotència històrica indecent. De qualsevol manera, estic convençut que aviat ens tornarem a trobar tots defensant la Constitució com aixopluc contra l’extrema dreta.
VOX ha tret 52 diputats a les últimes eleccions generals. Torna l’Espanya casposa i franquista o ens sumem simplement els temps que corren per Europa avui?
Està molt clar que els més radicals dels independentistes –i és paradoxal que en un marc ideològic d’esquerra/dreta els més hiperventilats siguin ara els hereus de Convergència- no volen grisos, no volen res entre el blanc i el negre i els interessa polaritzar qualsevol joc polític. L’estratègia de Mas, Puigdemont, Torra, etc., ha estat potenciar les tendències més extremes a Madrid. En una època al PP ja li anava bé com antagonista. Ara el tema se’ls ha escapat de les mans i ha sorgit amb força l’extrema dreta. No diré que el naixement de VOX sigui responsabilitat seva, però hi ha contribuït de manera conscient.
Un altre factor és aquesta tendència ultranacionalista, xenòfoba i populista que hi ha arreu del món. Però no hi ha cap dubte que una part del nacionalisme català l’alimenta perquè reafirma l’associació de la idea d’Espanya amb el franquisme i l’extrema dreta. En tota forma de nacionalisme hi ha una pulsió xenòfoba, com ho van demostrar els resultats de les eleccions municipals a Vic, on el 2011 la PlataformaxCatalunya del falangista Anglada va treure el 20% dels vots. Quatre anys més tard el vot d’extrema dreta passava en bloc cap al nacionalisme català i ERC, irrellevant en la primera elecció, treia casualment el 20%.
Què en pensa del judici al Procés? Que es fes el judici i de la seva sentència
De la sentència penso dues coses. De totes les condemnes la que menys comparteixo és la dels Jordis, que em va semblar clarament excessiva per les imatges que es van veure. De qualsevol manera, no s’ha d’oblidar que dels tres escenaris possibles, el Tribunal Suprem va optar per una solució intermèdia, com és el delicte de sedició. L’acusació particular demanava penes molt més dures i un delicte, el de rebel·lió, que a més era continuat en el temps. Hi ha hagut un missatge de moderació en les posicions tant del govern com del Tribunal Suprem. Qualsevol norma té un règim de sancions per qui la incompleix.
El que no em val és mirar la Justícia com si fos un àrbitre de futbol, que quan et pita un penal en contra és una gran conxorxa i quan te’l pita a favor és un acte de justícia històrica. Si la Justícia estigués controlada pel poder no hi hauria hagut la sentència de Gürtel mentre manava el PP, per exemple. Tenim un sistema de justícia tan imperfecte com es vulgui, però és el que ens hem dotat entre tots. Podem discrepar de la sentència però l’hem de respectar i entendre’n la lògica. Dit això, em semblaria perfecte que en ares a la reconciliació, els polítics condemnats estiguin aviat al carrer, cosa que passarà de manera imminent com tothom sap, ja sigui per aplicació benèvola del segon grau com per accés al tercer en el cas de les penes més lleus. De la mateixa manera, em sembla correcte que estiguin inhabilitats durant molt de temps perquè com a gestors públics han fet coses totalment inacceptables des d’un punt de vista democràtic. La pèrdua absoluta de legitimitat del Procés es produeix el 6 i 7 de setembre del 2017.
La sortida al carrer dels presos servirà per tranquil·litzar l’ambient?
És igual. Elements divisius i debats que permetin polaritzar i encrespar no els en faltaran. Abans era la DUI o el dret a decidir… Sembla que els que són a la presó estan optant per una estratègia una mica més contemporitzadora. Però si han de sortir per tornar a inflamar la convivència i els carrers, no haurà servit per res i, no només això, sinó que aleshores se’ls girarà completament en contra a qui ha posat les facilitats perquè això es produeixi, que és el govern que hi ha actualment a Madrid. Si hagués manat el PP hauria deixat els presos a Galícia o Extremadura i mai no haurien tingut ni les facilitats que han tingut aquí ni sobretot la possibilitat de sortir al carrer que tindran ara. La part més realista del sector independentista ho valora però han encrespat tant els ànims que a molta gent li costarà acceptar solucions d’aquest tipus.
Els que van a can Barça podran veure algun dia un partit on no sentin crits d’independència al minut 17’14”?
Ja m’agradaria, però sincerament no ho crec. Penso que en el Procés hi ha molta gesticulació estètica. Aquest tipus d’accions, que són molt llamineres per la gent jove, estaran sempre aquí, com passa al País Basc. Mentre el Procés sigui dirigit per classes mitjanes, algunes bastant acomodades fins i tot, la gesticulació romandrà. El problema és que han inflamat tant els ànims que poden perdre el control del Procés, com ja va passar amb el nacionalisme basc en els anys 70, 80 i 90. Si el preu a pagar és únicament el del soroll, em conformo per tal que no tornin a incendiar les ciutats. Hem après a conviure amb aquesta iconografia. Els joves que ara se senten identificats amb la radicalitat identitària, és possible que aviat se sentin més reconeguts en lideratges nacional-populistes, que és el que està passant a altres països.
Un Trump català?
Els ha passat a molts llocs. Com que estem en una època en què la política s’expressa a través de quatre idees senzilles, a través de tuits, i fuig dels debats complexos, qui promet unes consignes més senzilles i contundents guanya la partida. Està passant als Estats Units, a la Gran Bretanya, a Itàlia,… a molts altres països. És molt trist però és així.
Li ve de gust fer un documental sobre el procés català?
M’encantaria però no sabem qui podria pagar-ho. Si hem de mobilitzar tot un equip necessitem qui ho financiï i malauradament ni a Catalunya ni a Espanya en general no sembla que hi hagi ningú que vulgui apostar per una nova reflexió audiovisual sobre aquest tema, a no ser que aparegués algun actor o algun fenomen nou. Els altres que ho podrien finançar són les televisions internacionals però ja van fer els seus documentals, les seves cròniques el 2017. En aquests moments és un tema que no ven fora ja. Si vas a la televisió francesa o danesa i els dius que vols fer un documental sobre el Procés et diuen que és un tema totalment amortitzat. I em sembla una bona mesura de la sensibilitat internacional sobre el tema. Ja no interessa si no és que en passa alguna de ben grossa. I per això hi ha qui pensa en la violència i en aprofitar qualsevol aparador com ara el futbol per fer soroll.
Quin està fent ara?
Un sobre el jihadisme, amb el periodista Marc Marginedas; un altre sobre Bòsnia, ara que es compleixen els 25 anys de la pau de Dayton; una ficció sobre Quico Sabater, un dels darrers maquis… Estem fent diverses coses. No pensi que tots són temes durs. De vegades ens ho passem molt bé amb el mambo i el “cha cha cha”, com el documental que vam fer fa poc sobre el músic Xavier Cugat o un altre molt recent sobre Joan Miró.
Catalunya Plural, 2024 
