El Tribunal de Justicia Europea (TJEU) ha fallat favorablement en el cas de la immunitat d’Oriol Junqueras i ho ha fet amb un redactat que no admet segones interpretacions: una persona escollida com a membre del Parlament Europeu adquireix la condició de membre de la institució en el moment de la proclamació oficial dels resultats. Des d’aquell moment, gaudeix d’immunitat. Després de conèixer el veredicte del TJEU, el Tribunal Suprem donava un termini de cinc dies al ministeri fiscal, l’advocacia de l’Estat, la defensa de Junqueras i l’acusació popular per a presentar al·legacions sobre la sentència. El TS també emetia una nota de premsa dient que “estudiarà en profunditat el contingut íntegre de la sentència del TJUE en contestació a les preguntes plantejades sobre l’abast de la immunitat d’Oriol Junqueras, quan aquesta persona es trobava a la presó provisional”. Quines possibilitats reals hi ha que el TS rectifici? Entre zero i cap.
La legitimitat de l’actuació de l’Estat espanyol en la “gestió” de la crisi del Procés no s’aguanta de portes enfora. El món no té especial interès en el conflicte independentista i la Unió Europea no és el pater familias que l’independentisme esperava que els salvés de les urpes de l’Estat espanyol. Però en comptades ocasions la negligència de l’Estat és tal que les seves accions ressonen arreu fent inevitable que les mirades senyalin les vergonyes d’un Estat incapaç d’actuar a l’alçada del que s’esperaria d’una democràcia contemporània. I ja és la tercera vegada que això passa: la primera va ser l’1 d’octubre del 2017, una data que es va quedar gravada per les porres i les pilotes de goma en els braços, cames i ulls de moltes i moltes catalanes.
La segona va ser la sentència al judici del procés: més de cent anys de presó per votar no sonava massa raonable a la resta de les democràcies europees i menys tenint el cas del referèndum escocès com a referència. El dia 19 de desembre, arriba la tercera data en què l’Estat espanyol enfonsa una mica més la seva legitimitat democràtica en un episodi que pot representar un autèntic tsunami polític, tant en l’àmbit català com Espanyol; i ho fa, a més inri, el mateix dia en què Quim Torra ha quedat inhabilitat -a espera de l’apel·lació al Tribunal Suprem- durant un any i mig per no retirar els llaços grocs de la Generalitat, en una sentència que encara pot recórrer al Tribunal Suprem.
Durant el judici al Procés, el Jutge Marchena havia encarnat l’Estat davant la ineptitud de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez d’encarar políticament el conflicte. Amb unes formes aparentment respectuoses i un tracte intel·ligent, es va blindar de les eventuals crítiques per vulneració de les garanties processals per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. Així, no va dubtar a enviar a Luxemburg tres qüestions prejudicials sobre l’abast de la immunitat parlamentària de Junqueras, a proposta de la seva defensa. Però, en lloc d’esperar-se a rebre la resposta del TJUE, va decidir dictar la sentència el mateix període en què els magistrats del TJUE es reunien per a valorar el cas. Per què Marchena va decidir anticipar-se a conèixer la resposta a les preguntes que ell mateix va accedir a enviar? No sembla molt atrevit especular que ja sabia per on aniria la resposta.
A hores d’ara Junqueras hauria de sortir de la presó i el judici del Procés hauria de ser declarat nul. Però no ho farà, perquè això implicaria admetre que Marchena (és a dir, l’Estat), estava equivocat. Si acceptar un error fos tot el que hauria de fer l’Estat (és a dir, Marchena) no n’hi hauria per tant i es podria arribar a considerar una rectificació. Però acceptar que l’Estat s’equivoca implica que la raó la té Junqueras – és a dir, l’independentisme –, és a dir, el secessionisme, és a dir, l’amenaça més gran a la suposada unitat d’Espanya: i aquesta és una veritat contrària a l’essència d’un Estat que viu fossilitzat per la por al canvi. Perquè aquest canvi hauria de passar, entre altres coses, per qüestionar la funció –històrica i contemporània de la monarquia –, així com depurar les institucions d’aquella herència de la transició que té més a veure amb el dictador que amb la Constitució.
La sentència, alhora, té unes conseqüències que aniran molt més enllà de continuar minant la imatge internacional de l’Estat espanyol i les seves institucions. El que es coneixerà a partir d’ara com a “Doctrina Junqueras” –ja que s’establirà jurisprudència sobre els drets dels i les eurodiputades electes– convertirà en heroi Carles Puigdemont, que, ara sí, haurà de gaudir de la immunitat arreu d’Europa que li atorga el seu dret com a euro parlamentari. Hauria de gaudir-la també a Espanya, però clar, avui en dia es fa coll amunt pensar que això succeirà.
En tot cas, si decidís retornar i presentar-se, per exemple, a les eleccions de la Generalitat, posaria en greus dificultats tant la Moncloa com el poder judicial de l’Estat, que haurien o bé contradir la direcció de la sentència del TJEU o bé realitzar un altre episodi de vergonya internacional. Per altra banda, aquesta notícia arriba enmig de les negociacions entre el PSOE i ERC per a la investidura. ERC ja ha reclamat, com no podia ser d’altra manera, la nul·litat del judici i l’alliberament de Junqueras. S’afegeix així una nova pressió cap a Pedro Sánchez i s’enforteix la posició d’ERC. En tot cas, Pere Aragonès ja ha anunciat, per descans dels socialistes, que no s’aixecaran de la taula i que continuaran dialogant.
Però cada vegada es va fent més evident que el diàleg pel diàleg no soluciona res. S’ha de parlar d’absolució i d’indult. S’ha de parlar de referèndum.
Catalunya Plural, 2024 
