Alexander Hamilton, al n° 78 d’El Federalista¹, va desenvolupar una tesi segons la qual el poder judicial era el departament menys perillós pels drets dels ciutadans en la incipient organització política dels Estats Units. Sostenia que l’executiu podia distribuir honors i comptava, a més, amb la força militar de la comunitat; el legislatiu podia crear les regles i sancionar els pressupostos. El judicial, en canvi, necessitava de l’executiu perquè la policia fes complir les seves decisions i del Parlament per tenir diners suficients per funcionar. A partir d’aquesta concepció de la justícia van néixer moltes justificacions teòriques i descripcions del sistema judicial que romanen vives fins avui. No ingressaré en aquest terreny, sinó que simplement plantejaré la necessitat de revisar la tesi de Hamilton, perquè evidentment el rol de la justícia s’ha modificat a molts països.
A Amèrica Llatina, per exemple, durant els últims mesos van adquirir major visibilitat crisis socials que es venien covant des de fa molt de temps. Perú a l’octubre va iniciar una saga vertiginosa que va vessar cap a Bolívia, Xile i Colòmbia. La República Argentina va patir una hiperinflació de presons preventives que, en els fets, va ser una pena anticipada per exfuncionaris públics que en la seva gran majoria encara no han estat jutjats.
Fins i tot a Europa hi ha alguns gèrmens de la mateixa transformació. El Procés català exhibeix trets similars: processos judicials sospitats que afecten dirigents polítics i també la presència judicial a l’hora d’aplicar la presó preventiva davant dels que protesten als carrers.
Les situacions tenen característiques pròpies que excedeixen el text. Però en tots aquests casos l’aparell judicial és un actor decisiu. De vegades per reprimir els reclams populars als carrers, de vegades per disciplinar dirigents socials percebuts com a enemics pel règim polític, i de vegades directament per traçar els contorns d’una competència electoral. Tot i que cada cas té la seva història i les seves especificitats, la presència dels jutges i fiscals hi és sempre i, a més, aplicant la llei d’acord amb els discursos de les coalicions que ocupaven els rols de govern. D’aquí la pregunta: no és la justícia actualment un lloc perillós pels drets? En aquest cas, per què?
La discòrdia és múltiple i diversa. Amèrica Llatina és una mostra viva del descontentament popular de base que inorgànicament pren els carrers per reclamar justícia substantiva enfront de la violència i la desigualtat, però també és una mostra viva d’intents variats i amb formes puntuals d’articular aquests reclams per disputar a l’arena electoral possibles formats diferents del poder polític. En ambdós casos, jutges i fiscals integren la resposta del poder instituït.
La judicatura es va convertir en una instància mediadora necessària per imposar el càstig a la discòrdia social, perquè “aplica la llei a la qual tots estem subjectes”. És a dir, la justícia va abandonar aquell paper passiu en el qual les persones portaven els seus conflictes perquè es resolguin d’acord amb les normes i es va desplaçar cap a un rol molt més actiu, a cavall de figures penals ambigües com el “terrorisme” o la “corrupció”, que en determinades condicions polítiques es transformen en autopistes per les quals qualsevol fet social pot circular.
És evident que aquesta condensació de relacions no és obra de l’atzar. Les elits dirigents, tant polítiques com econòmiques, coordinen les seves activitats i es mouen dins d’un ordre global en què les institucions multilaterals de crèdit i aquesta figura emblemàtica dels “mercats” estableixen els límits de fet per a les polítiques dels governs. L’ordre global s’imposa a través de línies polítiques que s’apliquen rigorosament en els espais nacionals i les autoritats electes en eleccions raonablement netes adapten aquestes línies als contextos locals. L’adaptació exigeix un grau de violència que només poden aplicar jutges i fiscals.
És natural, doncs, que la justícia s’hagi transformat en una eina primordial per resoldre aquesta contradicció entre un règim que reconeix drets, però no permet exercir-los en plenitud. Així, llei positiva funciona sovint com un límit exterior al ciutadà, com un producte que crea l’estat i s’aplica a la societat civil que, repeteixo, apareixen com a compartiments separats. Tan exterior apareix, que és capaç d’afectar el dret a la pròpia existència i el dret a organitzar-se per canviar als mandataris que no van complir el programa plasmat en les constitucions. Irònicament, l’exercici dels drets humans porta aparellat el perill real de la tancada a la presó, sota l’acusació de no respectar la democràcia.
Aquest article d’opinió va ser publicat primer a la Revista Sin Permiso
¹ El Federalista , Hamilton, Madison & Jay. Akal 2015
Catalunya Plural, 2024 
