TOP 5 de la política catalana del 2019

Què es recordarà unes quantes dècades en el futur sobre el 2019? Què destacaran els llibres de textos sobre la política catalana quan els nens i nenes d’avui es converteixin en els avis i àvies de demà? L’any 2019 ha sigut un dels anys més convulsos de la dècada i no només per a Catalunya: la certificació del Brexit, els cops d’Estat de la dreta llatinoamericana, l’àuge dels moviments i partits d’extrema dreta i la lluita contra l’immobilisme de les elits polítiques davant de l’emergència del canvi climàtic encapçalarien la llista mundial. A Catalunya, però, la llista mostra uns altres successos, gairebé tots en el marc del conflicte territorial. Aquest és el TOP 5 dels moments més rellevants de l’any, classificats de menor a major importància.

5 ) Colau repeteix alcaldia

El cinquè moment més important de l’any ha estat la reelecció d’Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona. ERC, liderada per Ernest Maragall, va guanyar les eleccions per un escàs marge de diferència, però no va ser capaç de reunir els suports suficients per aconseguir emular el seu germà i convertir-se en l’alcalde més important de Catalunya. El segon mandat de Colau començava gràcies al suport dels socialistes i a l’abstenció de Manuel Valls, que no volia sota cap concepte tenir un alcalde independentista.

L’exprimer ministre francès trencava amb la disciplina de Ciutadans, partit que liderava, perquè no estaven d’acord en donar-li l’alcaldia a Colau, escindint-se del partit, conjuntament amb una altra edil. Aquest gest va permetre que Ada Colau es fes amb l’alcaldia, però, alhora, es presentava com un regal enverinat, i és que Valls representava tot allò que Colau volia combatre. La segona legislatura de Colau tornava de la mà dels socialistes, amb qui havien trencat a meitats de la legislatura anterior pel seu recolzament al govern de Rajoy al aplicar-li a Catalunya l’article 155.

Llegeix més sobre les eleccions municipals

– ERC i Barcelona en Comú o la diferència entre centre i centralitat
– Què ha passat a les eleccions, més enllà de Barcelona?
– Dos cartogrames per a que no t’enganyin els mapes electorals

4) Tsunami democràtic – Aeroport de Barcelona.

Si bé el rol i funció de Tsunami Democràtic s’ha anat diluint en les darreres accions (Camp Nou i Palau de la Música), la primera acció d’aquesta nova iniciativa del moviment independentista va sorprendre tothom. Milers de persones van obeir les directrius d’un moviment que no disposava d’una direcció visible, organitzant- se exclusivament a través d’aplicacions mòbils i de les xarxes socials. El nou aeroport Josep Tarradellas va ser inundat, tot desbordant la terminal 1 i obligant a cancel·lar desenes de vols.

Aquesta actuació del Tsunami és rellevant per dos motius: perquè va mostrar el que significa, literalment, la força de la gent: la força de la gent és capaç d’aturar part de l’activitat del principal aeroport del país. La segona, perquè va ser el primer cas d’un nou tipus de mobilització social completament gestionat digitalment, fent impossible per a la policia el seu rastreig. A data d’avui no se sap realment qui mou els fils de Tsunami Democràtic.

Llegeix més sobre el Tsunami Democràtic

• Tsunami Democràtic: de parar un aeroport a omplir el Camp Nou
• La tecnologia de la revolta
• La revolució per Telegram

3) La “Doctrina Junqueras”

De vegades s’ha magnificat la transcendència que el procés independentista ha tingut a l’exterior (entenent per “exterior” la Unió Europea). És cert que les càmeres de televisió estrangeres van cobrir les garrotades de l’1 d’Octubre, però des de llavors, res ha fet que l’atenció mediàtica posés les càmeres i micròfons a Catalunya, més enllà d’alguns articles d’opinió puntuals. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la suposada immunitat de Junqueras, però, sí que compleix plenament amb el significat de transcendir, anar més enllà.

El cas de Junqueras generarà jurisprudència, i, a partir d’ara, ja no hi hauria d’haver cap dubte sobre el fet que els eurodiputats i eurodiputades obtenen la immunitat pròpia del seu càrrec en el moment en què són electes, i no han de fer cap tràmit posterior, com s’havia justificat en el cas de Junqueras, Puigdemont i Toni Comín. És gràcies a la defensa de Junqueras que aquests dos han pogut, recentment, entrar al Parlament Europeu com a parlamentaris de ple dret. Tot això, a més, ha desacreditat una mica més al jutge Marchena i la imatge d’Espanya com a Estat de Dret.

Llegeix més sobre la ‘Doctrina Junqueras’
– Justícia i vergonya: el TJUE al costat de Junqueras

2) La setmana del foc

Durant gairebé una setmana, els carrers de Barcelona van escupir foc en conèixer la sentència al procés independentista. El centre de Barcelona, desde la Via Leitana fins a plaça Urquinaona va presenciar, nit rere nit, els enfrontaments entre manifestants que llençaven objectes i prenien foc als contenidors per a crear barreres que els protegís de les càrregues policials coordinades entre Policía Nacional i Mossos d’Esquadra.

El foc no era un moviment, sinó un símptoma. L’expressió més primària de l’enuig, de la ràbia d’una gent – independentista principalment, però també no independentista – contra la reiterada actuació d’un Estat espanyol que no ha sabut gestionar el conflicte territorial. No es recordava un grau de conflictivitat tan elevat a la capital catalana des de la Setmana Tràgica, un conjunt de revoltes obreres durant el 26 de Juliol i el 2 d’agost de 1909.

Llegeix més sobre la setmana del foc
-La setmana de revolta, explicada al minut
– Les marxes per la llibertat arriben a Barcelona
– La pornografia dels disturbis

1 – Sentència al procés:

El 14 d’Octubre, el Tribunal Suprem de Justícia Espanyol, presidit pel jutge Llarena, feia pública la sentència del judici al Procés. La sentència més important de la història moderna espanyola veia la llum per unanimitat i enviava a la presó als líders polítics d’ERC i Junts per Catalunya i, encara pitjor, als líders de les associacions ANC i Òmniu, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart respectivament, tapiant la possibilitat de resoldre políticament un problema polític.

I és que fins moments abans de conèixer el veredicte de la sentència hi havia l’esperança que tot acabaria en una condemna lleu que rebeixés, com a mínim per una part important de la societat catalana, l’enuig cap al comportament de la justícia espanyola. Però sabem que no va ser així, i per això ocupa el primer lloc a la llista.

Esperem que de cara el 2020 s’aprengui que la benzina – tingui la forma de la llei injusta, de càntic de “a por ellos”, o de pilota de goma, no apaga el foc sinó que l’incita.

Llegeix més sobre la sentència del Procés
– Cinc reflexions sobre el Judici del Procés
– La sentència del Procés i el dret de protesta
– La sentència del Procés, “dura i injusta”