El senador per l’estat de Vermont, Bernie Sanders (78 anys), sembla que pot liderar la candidatura del partit Demòcrata dels Estats Units. S’autodefineix com a socialista democràtic. El seu programa electoral té mesures que al seu país criden l’atenció: assegurança mèdica per a tothom, educació de franc per a tots, abolició de les presons privades o anul·lació del deute estudiantil. Tot i les grans paraules, a la societat nord-americana moltes de les promeses li recorden al new deal roosveltià. Però l’establishment, com s’ha vist en la campanya del superdimarts que se celebra avui, no en vol sentir ni parlar del programa que qualifica de revolucionari. I és que ‘revolució’ és un dels conceptes més temuts per la societat nord-americana, i també per les direccions dels dos grans partits, el republicà i el demòcrata.
En algunes de les primàries del partit demòcrata s’ha vist com, de fet, existeix un front de tots els altres candidats a la nominació presidencial contra el vell lluitador progressista. Sanders no depèn dels diners aportats per les arques del partit i dels seus protectors. El senador recull els fons amb aportacions populars. Però res fa pensar que l’organització accepti fàcilment el seu nomenament en cas de mantenir la popularitat de què gaudeix actualment. Hi ha qui diu que al si del partit demòcrata es tem més Sanders que Trump.
Contra el que es podria pensar, aquest no és el primer cop que un candidat polític declaradament d’esquerres pretén disputar un lloc de poder real als Estats Units, amb la perspectiva de ser candidat presidencial.
Upton Sinclair no va ser només un popular periodista i escriptor de filiació socialista. Va estar a punt d’aconseguir el nomenament de governador de Califòrnia l’any 1934. Igual que Bernie Sanders va constituir un potent moviment de suport amb un nom fàcil de recordar; End Powerty in California (EPIC) i quan semblava que guanyaria els comicis, els polítics professionals es van conjurar per evitar el perill que significava la irrupció d’un socialista al timó d’un dels grans estats de Nord-amèrica i van fer descarrilar la seva elecció.
El 1904 l’editor del diari socialista Appeal to Reason va encarregar a Sinclair un reportatge sobre les males pràctiques de la indústria alimentària, en especial els escorxadors. Així va néixer La jungla on també es descriu l’explotació dels treballadors migrants a Boston i a altres ciutats industrials. També queden retratades les condicions de feina insalubres que es donaven als escorxadors. Per fer el reportatge, després publicat com a llibre, Sinclair va treballar durant set setmanes a plantes càrnies de Chicago.
La novel·la va tenir un gran èxit popular i va remoure el món polític del seu temps. El president Theodore Roosevelt va rebre Sinclair a la Casa Blanca i, tot i la distància ideològica que tenien els dos personatges, la impressió que va causar el relat va fer que el 1906 el president signés el primer d’un seguit de decrets que acabarien conformant la Food and Drug Administration (FDA), una agència que vetlla per la sanitat dels aliments.
Expropiacions contra la fam
El crack de 1929 va omplir els Estats Units de treballadors en atur, pagesos arruïnats i petits estalviadors a la bancarrota. La situació la va descriure amb gran mestria la novel·la El raïm de la ira, de John Steinbeck, cosa que li va suposar el premi Pulitzer el 1939. Un efecte d’aquella situació va ser l’aparició de la fam als carrers de la que és avui la primera potència mundial.
L’any 1933, Sinclair va exposar els principis del que seria el moviment EPIC en un llibre titulat Governador de Califòrnia, com vaig acabar amb la pobresa. La veritable història del futur. El text de la publicació era un autèntic programa revolucionari. El pla exigia la confiscació estatal de fàbriques inactives i camps de les quals el propietari no hagués pagat els impostos de propietat. El govern contractaria a aturats per treballar a les granges i les fàbriques. I les granges funcionarien llavors com cooperatives autosuficients dirigides pels treballadors.
EPIC incloïa també la implementació del primer impost estatal sobre la renda de Califòrnia, que seria progressiu, on els més rics pagarien fins a un 30% dels seus ingressos. El pla també hauria augmentat els gravàmens a l’herència i instituït un impost del 4% sobre les transferències d’accions. EPIC també plantejava la creació de pensions proporcionades pel govern per a gent gran, discapacitats i persones vídues.
Roosevelt es va girar d’esquena
Upton Sinclair va intentar arribar a governador durant dues campanyes amb el partit socialista. Finalment, l’any 1932 l’elecció del president FD Roosevelt el va animar a apuntar-se al Partit Demòcrata. Gairebé immediatament es va crear el moviment popular EPIC amb milers de persones que formaven lligues contra la pobresa extrema a l’estat. Es va fundar un setmanari: EPIC News, que donava suport a la campanya. L’agost de 1934 durant les primàries del partit demòcrata, la revista distribuïa més d’un milió d’exemplars a Califòrnia. Diversos candidats de l’EPIC van arribar al parlament estatal, però Sinclair no va aconseguir el suport de Roosevelt i tampoc de l’establishment del partit, que veien el seu programa com a massa radical.
Com calia esperar, EPIC va suscitar una acarnissada oposició del Partit Republicà i dels mitjans de comunicació que li eren afins. Els opositors a EPIC van organitzar una molt potent la campanya de joc brut, amb una gran inversió econòmica i la implicació d’experts en manipulació de l’opinió pública – les nostres fake news tenen en aquella campanya un dels seus precedents.
Els caps dels principals estudis de cinema de Hollywood es van oposar fortament a EPIC, en gran part a causa de la proposta de Sinclair de lliurar lots d’estudis de cinema inactius a treballadors del sector aturats perquè fessin les seves pròpies pel·lícules. Els patrons dels grans estudis van reaccionar amenaçant de traslladar les operacions cinematogràfiques a Florida i van deduir diners dels salaris dels seus empleats per a finançar la campanya de l’opositor republicà de Sinclair, el governador Frank Merriam.
Els magnats de la premsa en contra
Dos dels magnats de la premsa més influents de Califòrnia, William Randolph Hearst (El ciutadà Kane) i Harry Chandler, també van utilitzar les seves publicacions per donar suport a la campanya de Merriam i atacar durament Sinclair.
Davant d’aquesta oposició coordinada, i sense el suport de Roosevelt, Sinclair va quedar en la elecció per darrere de Merriam. El 6 de novembre de 1934, Merriam va derrotar Sinclair amb 1.138.629 vots (48,9%) enfront dels 879.537 vots del candidat progressista (37,8%). Fins i tot en la derrota, Sinclair va rebre el doble de vots que mai abans havia obtingut qualsevol anterior candidat demòcrata a governador. A més, dues dotzenes de candidats que es postulaven a la plataforma EPIC van ser triats per a la legislatura estatal, inclòs Culbert Olson, qui es va convertir en governador de Califòrnia quatre anys després.
Tot i la derrota de Sinclair, EPIC és reconegut per haver estat molt influent en la configuració dels programes del New Deal de Roosevelt. A la fi de 1934, Harry Hopkins, un important assessor de Roosevelt, que va supervisar molts programes del New Deal, va proposar una campanya per “posar fi a la pobresa als Estats Units” de la qual The New York Times va escriure “difereix del pla de Sinclair en detall, però no en els principis”.
L’any 1943 Upton Sinclair que mai va deixar d’escriure obres de denúncia social i política va rebre el premi Pulitzer per la seva novel·la Dragoons Teeth, que descriu l’ascens del règim nazi a Alemanya entre 1929 i 1934.
