Tot i que la Covid-19 concentra la major part de l’atenció política, social i mediàtica, la crisi catalana segueix sent un dels problemes centrals del Regne d’Espanya. Amb els líders a la presó i a l’exili, la contínua persecució judicial, la prohibició de passar al tercer grau penitenciari, fent cas omís de les resolucions judicials europees contràries a les decisions dels jutges espanyols i la més que probable inhabilitació de l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, els fets segueixen alimentant el polvorí.
Cal afegir també el bloqueig durant mesos de la taula de diàleg acordada entre el govern central i ERC i, perquè la tempesta sigui perfecta, cal sumar la ruptura entre el PDeCAT i Puigdemont. Estem davant d’una escissió política i orgànica que es disputa la referència i la representació política del catalanisme de dreta i centredreta, amb una proposta independentista republicana, que socialment representa les classes mitjanes i propietàries catalanes, part dels professionals i de base social territorial agrària.
Hi ha una enorme dificultat per extreure les lliçons de l’octubre de 2017 i definir un camí que torni a situar en primer pla l’exercici del dret d’autodeterminació
Aquest és el marc de la paràlisi política de l’independentisme. Hi ha una enorme dificultat per extreure les lliçons d’octubre de 2017 i definir un camí que torni a situar en primer pla l’exercici del dret d’autodeterminació. Una de les virtuts de les rebel·lions socials és que modifiquen les representacions polítiques i aquestes tendeixen a aproximar-se als interessos de les classes i/o capes socials que representen. Des que va començar el Procés ha canviat molt el panorama polític català, i qui ha patit més les conseqüències ha estat l’espai que representava Convergència i Unió.
En les eleccions de 2010 va obtenir 62 diputats i el 46% dels vots. El 2012 va baixar a 50 amb el 30% dels vots. El 2015 es va presentar com Junts pel Sí en una candidatura conjunta amb ERC. I el 2017 es va quedar a 34 diputats amb el 21% dels vots. En aquests anys de convulsa vida política va perdre més de la meitat de vots i representació. L’explosiva combinació de la corrupció del 3%, del reconeixement d’evasió fiscal i de capitals per part de Jordi Pujol i el moviment per la independència ha fet saltar pels aires qui va dominar l’escena política catalana durant diversos decennis.
El 2015 es va trencar la coalició entre Convergència i la democristiana Unió (part dels seus continuadors són avui aliats de PSC). El 2016 es va dissoldre Convergència, per intentar salvar els mobles de la seva estreta relació amb la corrupció, i es va fundar el PDeCAT, que ja no ha pogut evitar la implosió de l’espai que van liderar Pujol i Mas. D’aquí va sorgir Lliures (de tendència liberal). La que va ser secretària de l’PDdeCAT, Marta Pascal, va abandonar el partit i va fundar el PNC (Partit Nacionalista de Catalunya). Altres agrupacions o plataformes de divers tipus s’han anat conformant al voltant de la coalició JuntsxCat. Ja no es podrà dir que només l’esquerra es divideix. Quan la dreta entra en crisi també sap exercir l’enfrontament i el caïnisme. Una primera conclusió és que el moviment popular, democràtic i republicà català a qui més ha debilitat ha estat a la representació més burgesa, més a la dreta, del moviment.
La carta Puigdemont
I, no obstant això, malgrat la seva profunda crisi, ha aconseguit mantenir la presidència de la Generalitat, la base per tenir l’hegemonia del moviment, segueix conservant una bona representació municipal i una particular influència en l’ANC (Assemblea Nacional Catalana).
Quines raons explicarien que, tot i el retrocés electoral, la dreta segueixi mantenint una majoria, per minsa que sigui, de la representació política? El més important és el que representa Puigdemont com a president de la Generalitat destituït per l’aplicació de l’article 155 i a l’exili. Es pot tenir una opinió o una altra sobre ell, si va complir o no les expectatives creades l’octubre de 2017, sobre la seva política social o econòmica, però a Catalunya la representativitat de la Generalitat va més enllà de les persones i del color polític de qui n’és president. La Generalitat és la representació de país a través de la història i hi ha un lligam molt fort, que no existeix en el Regne d’Espanya i diria que ni tan sols en altres comunitats històriques, entre la institució i el sentiment de nació. Aquesta atracció nacional i electoral és el punt fort del que podríem anomenar efecte Puigdemont sobre el cos electoral.
La Generalitat és la representació de país a través de la història i hi ha un lligam molt fort entre la institució i el sentiment de nació. Aquesta atracció és el punt fort de l’efecte Puigdemont sobre el cos electoral
Moltíssim més discutibles són les seves polítiques. Pretén aparèixer com qui no s’acoquina davant el poder de l’Estat, però en això hi ha més propaganda que realitat. Quan l’octubre de 2017 va proclamar la república catalana va trigar 15 segons a hibernar-la i la llarga lluita judicial per evitar la seva extradició. Que li sigui reconeguda la seva condició d’europarlamentari és una necessària batalla democràtica. La seva pràctica política es pot comprovar en la inutilitat i esgotament del govern Torra. Un govern supeditat a Puigdemont; els passos per avançar cap a la república encara estan per veure: les rodes de premsa o declaracions institucionals no s’orienten a mobilitzar la població ni a construir aliances polítiques i socials que obrin nous escenaris.
Aquestes polítiques, en lloc d’ajudar a que el moviment independentista i republicà sigui més fort, no fan més que afeblir pel costat de les classes populars. El diputat de la CUP, Albert Botran, el posa com a exemple en aquest article. Com diu Botran: “En una societat com la nostra, a la Catalunya de 2020, l’independentisme no creixerà i li faltarà força de ruptura si no va associat a un programa de transformació social”. Per ampliar la base social -cita a Julià de Jodar- es necessita “una nova síntesi entre l’eix nacional i l’eix social”. Les polítiques de Puigdemont i de JuntsxCat són, en realitat, una barrera perquè per a ells l’emancipació es limita als aspectes nacionals i democràtics, que haurien de ser un punt de confluència de tots els demòcrates i les esquerres, però insuficient per aconseguir les majories necessàries per avançar cap a la república i posar en pràctica polítiques socials favorables a la majoria de la població.
En aquesta imatgeria de gestos que tan sovint fan servir Puigdemont i els seus, l’últim és la proposta d'”una confrontació intel·ligent”. I això què vol dir? Perquè de plans genials, jugades mestres, fulls de rutes imaginàries ja n’hi va haver moltes durant les jornades d’octubre de 2017 i, en tot cas, el que es necessita són plans concrets, objectius definits i comptar amb les forces necessàries per aconseguir-ho, i d’això no s’escolta paraula. És convenient mantenir la confrontació quan s’acompanya de mitjans, plans i aliances.
De jugades mestres i fulles de rutes imaginàries ja n’hi va haver moltes durant el 2017. El que es necessita són plans concrets i d’això no s’escolta paraula. És convenient la confrontació només quan s’acompanya de mitjans, plans i aliances
Aquesta sensació de paràlisi i de manca d’orientació no es resol amb brindis al sol ni iniciatives enginyoses sense una base social per realitzar-les. Ho expressa també Josep Lluís Carod Rovira en aquest article : “Com que no hi ha tàctica, ni estratègia, ni full de ruta, ni carta de navegació, ni res que se li sembli, això té tot l’efecte d’una improvisació permanent”.
Com sovint ha succeït en els moviments nacionalistes, un cert messianisme -del líder representant al conjunt de la nació- per sobre dels partits i les classes socials es nota també en Puigdemont. Com abans ho va ser Pujol i ho va intentar Mas a les eleccions de 2012, i va fracassar. La pluralitat de la societat catalana no sembla estar per messianismes sinó perquè aquesta diversitat trobi uns objectius comuns d’emancipació nacional i social.
L’efecte Puigdemont i el nou partit representen un nou intent de mantenir l’hegemonia de la dreta en el moviment català, fins i tot encara que intenti “radicalitzar” expressions i fins i tot incorporar persones des de l’esquerra (que no ha funcionat). Mentre sigui així, el propi moviment veurà limitades les seves expectatives per ampliar les aliances i la base social, atès que seguirà depenent de les polítiques de la dreta catalana que, com és evident, posa per davant els seus interessos de classe abans que els de la majoria de la població. El nou partit vol trencar amb l’herència corrupta de Convergència, però no amb la seva política econòmica i social. N’és un clar exemple l’elecció del nou conseller d’Empresa, Ramon Tremosa, un defensor del neoliberalisme dur, baula per a l’entesa amb el capital català i europeu.
I les esquerres?
Però també hem de preguntar per què, si la dreta està en profunda crisi, les esquerres no han estat capaces fins ara de definir una estratègia política alternativa d’emancipació nacional i social. Diverses són les explicacions, com plurals són les esquerres. En el cas d’ERC, perquè no s’ha atrevit a trencar amb la dreta i perquè la falsa idea que es necessita a la dreta per avançar cap a la independència la fa dependent de la seva hegemonia. Mira més de reüll cap a JuntsxCat que cap a la seva esquerra. La CUP no ha aconseguit establir una estratègia unitària de les esquerres, tant independentistes com sobiranistes, que permetés acumular les forces suficients per avançar. Quant als Comuns, la seva falta de claredat i d’indecisions respecte a l’exercici del dret d’autodeterminació, oposant moltes vegades els també necessaris drets socials, els ha incapacitat per representar una alternativa d’esquerres a l’actual hegemonia de la dreta. Miren més cap al PSC, defensor de l’actual règim, que cap a les esquerres independentistes i sobiranistes.
Un nou impuls de la rebel·lió catalana necessitaria un canvi de direcció per establir una nova estratègia republicana per a l’exercici de el dret d’autodeterminació. Una estratègia de sumar forces, d’incorporar el moviment obrer, sindical i associatiu, de buscar aliances en el conjunt de l’Estat, exigir l’amnistia per alliberar els presos polítics i que els exiliats puguin tornar, de definir polítiques socials que responguin a les necessitats de la majoria. És il·lusori?
Una conclusió de l’octubre de 2017 és la necessitat de trobar aliats a l’Estat, ja que un nou impuls per a l’autodeterminació a Catalunya necessita d’un pas endavant per la república espanyola, ara que la monarquia torna a estar en hores baixes
El fet és que des d’octubre de 2017 el moviment se sosté, la repressió no ha aconseguit debilitar-lo, però persisteix la desorientació i la manca de perspectives. Un canvi d’hegemonia no és només un canvi electoral sinó també un canvi d’estratègia. Una aliança no exigeix fer-se amics, si no es vol, sinó senzillament acceptar que és possible un canvi de polítiques a través de l’hegemonia de les esquerres. Una segona conclusió de l’octubre de 2017 és la necessitat de trobar aliats a l’Estat, ja que un nou impuls per a l’autodeterminació a Catalunya necessitaria un pas endavant per la república en el Regne de l’Estat, ara que la monarquia torna a estar en hores baixes.
El president Torra ha provocat una crisi de govern, que vol dir un aprofundiment de l’enfrontament entre el PDeCAT i JuntsxCat, del qual ni tan sols va informar a ERC. És un govern zombi el principal objectiu del qual és donar-se temps per preparar la candidatura de JuntsxCat. Seguirà bloquejat i més adaptat als interessos neoliberals. Podria ser una excel·lent oportunitat per debilitar la dreta catalana i que les esquerres donessin el pas per a una nova estratègia política i social de moviment democràtic, independentista, sobiranista i republicà català.
Aquest article va ser publicat originalment a la revista Sin Permiso
