Una cavitat com a indici. Amb això cloïa la darrera setmana tot cercant intuïcions del torrent de Parellada. No anava pas desencaminat fixant-me en aquell buit del carrer de Sòcrates, mostrant-me la senda del curs fluvial, o més aviat el seu fòssil després de decretar-se sobrant aquesta parcel·la entre Sòcrates, Monges, Pare Secchi i Abat Odó, adquirida el 1945 per Francisco P. Gambús, quelcom desmentit al cap de tres anys, quan la mateixa Gaseta Municipal concreta aquests terrenys per a les germanes Torres i Pagès.
El desmantellament del vell torrent sempre és una poesia molt fin de siècle entre la natura i l’inevitable d’urbanitzar des del raciocini i l’especulació. El primer aquí es vincula a lògiques puríssimes per a evitar desbordaments a jornades de diluvis, al foment de campanyes sanitàries abans de l’agregació a Barcelona, com la dirigida per Larroca el 1893 per a netejar-lo, i a l’aprofitament fet per Francesc Parellada, propietari d’hectàrees adjacents, per a guanyar diners urbanitzant-les.
Altres passes envers aquesta expulsió de la superfície advingueren el 1907, clau entre la instal·lació de clavegueres i aprovar desviar les seves lleres, rebaixades amb anterioritat a l’alçada de l’actual carrer Gran de Sant Andreu, aleshores Casanovas o Casasnovas, això darrer en funció de l’humor del tipògraf de torn.
1909 inaugurà la seqüència de la seva agonia. Ho sabem per una nota increïble per la construcció d’un caminet temporal per a propiciar la sortida de fruites i verdures dels senyors Cortada i fills de J. Mateu. L’original romania tallat per la projecció en marxa d’una col·lectora al llarg del Parellada per a donar desballestament al clavegueram de Sant Andreu. A més a més, aquest avenç s’ha de casar amb dos punts calents: era una via de comunicació imprescindible per a enllaçar el poble amb la ciutat i xocava amb la més recent connexió de l’entorn amb la mateixa: el baixador de Sant Andreu Arenal.
El 1917 s’empedra. Al cap d’un any es presenta el seu primer pla de replantejament, i durant aquestes mateixes dates tres canonades d’acer asfaltat deixen lliure de servitud els seus meandres contigus al carrer de Sòcrates, assassí directe en créixer i rendibilitzar el seu protagonisme amb la reforma de l’Eixample de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. La disminució del torrent era bolcar la seva balança cap a Sòcrates, i aquesta sospita entre dos edificis havia de conduir-me a un seu rastre.
Apareix després de deixar enrere Sòcrates i trepitjar el carrer de les Monges. A pocs metres es produeix un curtcircuit de la monotonia o una adequació del present amb el passat. Monges trenca l’harmonia del seu pas, obrint-se en vertical. Aquesta peculiar caixa pot llegir-se als mapes d’avui, on no obstant manca d’identitat, quelcom refutat perquè als seus dos sectors una placa l’anomena torrent de Parellada.
Aquest darrer paràgraf és la conseqüència de totes les preguntes sorgides un cop el vaig veure i vaig cavil·lar la seva pertinença al torrent. En aquest instant, preludi inconscient a la investigació, la seva secció superior em recorda a una solució dels anys cinquanta, places interiors, modestos interiors d’illa amb sortida al carrer, al Congrés, Torre Llobeta o el Poblenou. Potser la transacció de 1948 s’adaptà a aquestes tendències gairebé imminents. Una altra alternativa més sucosa és contemplar el conjunt com la continuació del recorregut fluvial.
La cirereta d’aquest episodi es troba al passatge inferior. Aigües de Parellada. Blaves per la pintura i tallades de soca-rel, al fons. Per a reincidir a la caça d’aquesta ombra faig mitja volta i reprenc Sòcrates fins a Gran de Sant Andreu, on a una casa modernista hi ha una bomba incrustada a la seva façana, artefacte conservat quan l’habitatge canvià d’estil per ser un souvenir de la revolta de la Jamància i l’operació contra Sant Andreu, capitanejada per Joan Prim el 1843.
Aquesta finca, vistosa fins i tot perquè aparentment l’accés als pisos és per la carnisseria dels baixos, és un altre confí. El carrer Gran uneix i divideix, prominent a la quotidianitat i gairebé impol·lut des del simulacre d’una avinguda de dalt a baix, de cap a peus.
Abans d’aquest limes el passeig ens brinda secundaris de luxe, engrunes d’Hansel i Gretel filades amb una allau de torrenteres i el rec comtal, quan alimentaven masies com Can Joanet, a la cruïlla d’Abat Odó amb Neopàtria, frec a frec amb la trajectòria del Parellada. El seu cos sobresurt de la resta, enclavat a un angle idoni si despullem la concentració edilícia posterior i copsem la seva ubicació privilegiada per a integrar-se en aquest ambient encara rural, on Parellada era un dels seus majors alfa i omega.
Aquest Et in Arcadia Ego d’antuvi anà esvaint-se i triomfà la seva antípoda. El 1929 les filatures Fabra i Coats obtingueren la concessió d’una illa de cases industrial limitada entre Gran de Sant Andreu, carrer de Sant Adrià, Torroja, Otger, Balarí i el torrent de Parellada, cansat de tanta intermitència, divorciat de si mateix pel totxo i el tèxtil.
Per a introduir-me a aquesta darrera rèmora del corrent a Sant Andreu descendeixo per Ramon Batlle i segueixo per Peronella, una bombolla de tranquil·litat per l’equilibri de les seves fileres de cases com pel contrast amb l’enrenou del carrer Gran. Aquí Parellada és perfecte i invàlid, bell des de la seva irregularitat i resistència a claudicar, nul per no respirar, sempre capat per barreres, com si ningú el volgués a la configuració definitiva del trencaclosques. Tot i així es manté.
