Encara que la relació és a vegades complicada, m’encanta aquesta ciutat, estic agraïda de viure aquí i m’escapo a la naturalesa de Catalunya tant com puc. De tornada a la ciutat, un dels meus llocs preferits és el MACBA, al Raval. Sento que representa el millor de Barcelona; un espai democràtic i autoregulat per ser gaudit per tothom que hi passa.
Sabem quin aspecte té, però per aquells de nosaltres que no ho sàpiguen, és un museu enorme d’art contemporani amb un suau passeig de formigó elevat que descendeix a una immensa plaça buida. En aquest vast no-res gris hi trobem un microcosmos de vida. Hi ha els skaters, és clar, que han vingut a la Meca de la seva afició/art/addicció pel seu, ja mencionat, exquisit formigó. Tens els veïns del Raval pels qui és tant una extensió del menjador com un pati del darrere on passar la tarda del diumenge. Tens els que sempre estan pels carrers del Raval treballant o vivint, pels quals el MACBA és un lloc de trobada. També tens aquells que visiten les delícies culturals del MACBA o el CCCB, o que simplement estan passant el cap de setmana passejant per aquest barri eclèctic. Tens gent més gran amb cafès per emportar i llibres, adolescents fent rutines de dansa de TikTok, famílies joves que porten als nens a aprendre a patinar, guiris, gent local, i tot el que queda entremig. Hi ha campanyes online per mantenir la plaça neta i oberta al públic amb la mínima interferència de les autoritats.
Jo diria que no té rival a Europa pel que fa a la seva inclusivitat i acceptació. Molts estarien d’acord en el fet que equivalents com el South Bank de Londres, on es reuneixen skaters i punks és un lloc més tèrbol. Els espais públics no acostumen a quedar tan lliures en termes organitzatius o d’interessos comercials. Encara més, les ciutats normalment estan dividides, i la gent gran i les famílies a vegades no se senten com a casa als punts on es congreguen els joves i adolescents escandalosos per socialitzar. Un dels meus millors amics, quan estava de visita fa uns anys, va comentar que mai s’havia sentit tan còmode en un espai públic que no estigués clarament identificat com a “gay-friendly”. Ell esperava algunes miradetes o hostilitat mentre intentàvem trobar el nostre lloc per seure al replà, però, de fet, va trobar tot el contrari. Va sentir que la seva presència no molestava a ningú i podia ser ell mateix sense por. Mai ho havia pensat des d’aquest angle, però té sentit que molta gent s’hi senti còmode allà, per què és tan especial. Siguis qui siguis, vinguis d’on vinguis, a la plaça del MACBA ets benvingut, només evita posar-te a la trajectòria d’un kick-flip. Aquesta és l’única llei que hi governa i, a diferència de les moltes forces invisibles de les quals he parlat, que afecten el meu comportament com a ‘guiri’ a Barcelona, aquesta és totalment directe, i et colpejarà de cap al turmell! Si pensem en altres llocs com plaça del Sol, habitualment tens la sensació que hi ha una comunitat a qui pertany el lloc, no és exactament el mateix. Però Gràcia és tota una ALTRA columna…
Per què parlem d’aquests espais? Doncs perquè només hi ha certs llocs on em sento lliure i relaxada. És un dels únics llocs on realment em sento lliure de parlar vehementment com faria a la vida real sense veure com la gent s’avergonyeix, em mira de reüll o remuga pel fet de tenir un Anglès cridaner a prop. Lliure de vestir com vull sense rebre mirades o comentaris perquè és massa de “putot” o “excessiu” i fora de lloc pel metro de Joanic. No sentir que la meva presència no és volguda quan entro a un lloc que m’encanta, una plaça amagada, o un restaurant super-local, ja que no hauria de ser allà ocupant l’espai de la gent (local) que pot apreciar-ho millor que jo. Gairebé és com si estigués robant un espai que no era per mi, i em faig llum de gas a mi mateixa constantment. Alguns pensen que exagero. Alguns cops inclús jo ho penso, desmuntant el mur de la vida diària en coses tangibles a descriure en lloc del que sento.
Així doncs, quan em sento insegura sobre el meu lloc aquí, o una mica ferida; quan estic cansada de mantenir-me amb l’esquena recta i la mirada al front per tal de no ensenyar la meva vergonya en cas que algú em cridi pel carrer “puta anglesa” o sentir gent remugant sobre els guiris en passar, em retiro al MACBA, el meu refugi. Un lloc on si t’hi asseus, hi pertanys. Quina analogia podria ser per tota Barcelona; si vius aquí, pertanys aquí. Però, com hi podem arribar?
