De mica en mica, sense cap mena de pressa, vaig apropant-me a definir amb precisió, si bé sempre hi haurà misteris a la trama, la zona pertanyent als Xifré, després als Coll i des de 1915 al municipi de Barcelona.
L’empremta de la Damm ens mostra com aquests terrenys són, en realitat, una lluita més entre dos mons, el burgès i industrial de l’Eixample, ferotge en el seu imperialisme de convertir els antics pobles en part integrant de les seves quadrícules, amb aquestes erigides en movent econòmic sota el totxo i les xemeneies de les fàbriques, tan oblidades pel tòpic de situar-les fora del perímetre comtal, quan des de 1897 els barris de la Sagrada Família o el Camp de l’Arpa es veieren inundats per aquestes, quelcom prevalent durant tot el Franquisme.
Llegeixo un anunci del quatre de gener de 1912: Por el traslado de los pianos Cussó, S.F.H.A. a la nueva fábrica propiedad de la sociedad Franco-Hispano-Americana, levantada en las manzanas que forman las calles de la Industria, Independencia, Claudio Coello y Cataluña, se ponen en venta los edificios de la calle Ramalleras números 13, 21, 23 y 25, donde había los antiguos talleres- También se alquilarán ambos edificios, según condiciones.
La nota demostra quelcom ja sabut. Les parcel·les d’aquests límits podien ser molt estimulants per a instal·lar negocis, millorant-se les seves instal·lacions, engrandint-les i estalviant-se unes bones pessetes per la ubicació, distant del centre i malgrat això ben beneficiosa.
L’empresa Pianos Ortiz&Cussó s’establí a Barcelona pels volts de 1898, convertint-se l’any 1904 en Ortiz&Cussó S.F.H.A; al seu moment de més esplendor construïa més de mil instruments anuals. Molts s’exportaven a Ultramar i a la resta d’Europa, a vegades amb l’esquer d’un prestigi tocat pels majors concertistes del primer Nou-Cents, com Joaquim Malats, Enric Granados, Isaac Albéniz, Gabriel Fauré o Camille Saint-Saëns.
El despatx el mantingueren al rovell de l’ou. El carrer Canuda 31 era el seu paradís, i per això mateix inauguraren en aquest espai la sala Mozart de concerts, una novetat a la capital catalana de 1914, imitada a continuació per la ferotge competència del gremi i resistí a la piqueta fins a l’any 2003.
Mentre investigava vaig localitzar un miracle a una xarxa social. El 1913 es filmà la seu fabril dels Cussó durant més de vint minuts. El meu interès no radicava a les tecles, sinó als voltats del complex. La càmera grava des del seu terrat i hi ha una aura fantasmagòrica a tot el conjunt, envoltat d’altres enginys, amb la Sagrada Família al fons i caminets rurals. Just davant, on localitzem els ja llegendaris passatges A, B i C, irromp el no-res, fent-nos plantejar com aquestes travessies degueren sorgir a posteriori, quelcom lògic per les dades acumulades i tanmateix incomprensible per certes troballes a l’hemeroteca.
El 1923, a través d’una carpeta de l’Arxiu Municipal, ens ofereix un acompanyant per l’Hispano Francesa Americana L’empresari tèxtil José Rebés lliurava al mercat cèlebres teixits de color i no podia perdre l’oportunitat d’accelerar el procés per circumstàncies semblants a les del nostre primer protagonista. D’aquesta manera desplaçà els seus electromotors de Marià Cubí, cantonada amb Aribau, fins a Independència amb Indústria.
No hi ha gaire informació sobre els Rebés. Almenys queda la contemplació actual, amb uns blocs dels anys seixanta/setanta bastant partidaris del brutalisme arquitectònic. A l’angle d’Indústria amb Sant Quintí tota aquesta ambició ha desaparegut. El seu successor és un immoble d’aparença racionalista malgrat ser un rusc més per a amuntegar la ciutadania.
Tot aquest estudi neix per molts factors, adonant-me aquestes setmanes de com anhelo reparar una injustícia. Durant dècades he passejat de Maragall fins a passeig Sant Joan, connectant aquests dos punts a un rialler no man’s land on poc es pot rascar. Solem errar quan brolla aquest plantejament, n’hi ha prou a fixar-s’hi, mimar i aixecar el passat mitjançant el present.
Cussó i Rebés compliren amb la seva trajectòria. Al llarg d’aquestes pàgines he mencionat més d’una vegada la transcendència dels torrents en aquesta barriada de la Muntanya. A principi de segle vint l’energia hidroelèctrica era fonamental per a la sort de l’economia catalana, i moltes empreses, a més de les distribuïdores, escolliren indrets on l’aigua fos un component essencial. Així de cop i volta recordo la fàbrica de rajoles hidràuliques de Joan Vila, enganxada al torrent de Delemús. La Cussó i la Rebés es trobaven just a sota d’un monstre barceloní, un colós encara avui en dia: l’Hospital de Sant Pau. Els tres requerien líquid element i el tenien ben a prop, la qüestió és dilucidar si les del carrer Indústria s’alimentaven d’aquest, potser des del dipòsit de la Companyia d’aigües situada just al bell mig del tram entre el Mas Casanovas i el carrer de Catalunya.
Em tornen boig els enigmes. De ser per la curiositat encara passaria per aquest sector i, en lloc d’obrers, seguiria amb la ment fixada als bars de la rodalia. El Moorea, amb el seu interior molt Mad Men, és la memòria de moltes cites quan la nit no es prohibia i els petons a l’aire lliure no escandalitzaven a cap dels puritans gesta pistes de la pandèmia. Potser el seu ingrés es correspon amb el dels pianos Cussó. Si creuo l’asfalt m’atenen els passatges, curts, tallats i tan menyspreats com per a no respectar ni tan sols el seu nomenclàtor d’abecedari per allò de penjar-se medalles.
