He viscut la gran part del meu temps aquí a Gràcia, bé, Gràcia Nova pels puristes… És un barri meravellós per començar la teva nova vida quan et mudes a una nova ciutat. Els seus carrers no són tan imponents i impressionants com els de l’Eixample ni tan frenètics i enxubats com els de Ciutat Vella. Té un ritme de vida agradable amb un fort sentiment de comunitat, amb nens i famílies dominant la mirada de places, corrent entre l’ara familiar vestit d’esprai groc. Com a londinenca dels suburbis acostumada a trobar el vol al seu barri, era perfecte; Gràcia és tan perfecte que molt pocs en marxen.
Treballant amb alumnes particulars, he passat la majoria dels 5 anys que porto aquí tombant a la dreta quan arribo a la cruïlla de Travessera de Gràcia amb Via Augusta, amunt, creuant Ronda General Mitre, tirant fins a El Putxet i finalment arribant a Av. Tibidabo. Amunt i avall, amunt i avall, degustant una pasta del Turris pel camí, i ocasionalment passant per sota la Diagonal, però només per visitar un àtic a l’Eixample. Tinc un contacte absolutament desproporcionat amb la part alta de la Diagonal i no voldria confondre les seves opinions per les de la població local en general. Per ser sincera, normalment em tracten amb indiferència i ja em va bé. No em sento especialment guiri quan estic amb ells, sé que no pertanyo a aquell lloc, però no passa res, ja que em veuen com una persona que viu per sota la línia de la Diagonal i això fa que ni es molestin a jutjar-me.
Els alumnes de les classes a empreses no acostumen a venir d’aquesta part de la ciutat, a no ser que fossin directors i volguessin fer classes en grup, imagina’t! Acostumen a viure a Les Corts, Guinardó, Horta, Gràcia, i algunes zones del cinturó com St. Joan Despí o Cornellà. Aquests últims sempre s’afanyen a dir-me que són de Barcelona i, de fet, catalans, i que només van marxar per comprar-hi una casa. No me n’havia adonat com aquests codis se sumaven, però ara ja sé que és pel fet que hi ha una major proporció d’immigrants andalusos de segona generació i d’altres parts d’Espanya en aquestes localitats del cinturó, han d’identificar-se a si mateixos com a locals davant dels altres indicant ‘X’ quantitat de generacions. Un costum bastant únic de Barcelona que sembla generar un munt d’ansietat identitària. Ja he parlat de la meva pròpia en aquesta columna, però no em fa gràcia veure la gent local intentant assenyalar desesperadament que segueixen pertanyent a la ciutat tot i el seu canvi de codi postal. Els joves professionals viuen a casa els seus pares, o es muden al seu primer pis amb la seva parella al mateix barri dels seus pares, o si són nens guais marxen al Poblenou, Gràcia, Sant Antoni o El Born, mesclant-se amb els guiris residents.
El centre de la ciutat provoca una reacció interessant dels locals, orgullosos del seu caràcter i la seva riquesa històrica alhora que l’eviten per complet durant 6 mesos seguits. Això no és el centre de Londres, que és bàsicament inaccessible pels residents de les zones 3-6. Gairebé totes les maleïdes rutes de transport públic han de passar per Catalunya o Passeig de Gràcia. He descobert que motius acceptables per visitar el centre són fer una agradable passejada de diumenge per El Born, cosa que és una activitat habitual per aquells que no viuen al centre, o anar a veure una exposició o fer una activitat turística al Gòtic, tot i que aquesta és una mica més complicada. Orgullosos del centre de la ciutat però sense tenir-hi gaire afecció. És comprensible i no pretenc passar per alt que el centre de la teva pròpia ciutat pot semblar un parc d’atraccions per visitants de pas. Com he dit abans, Londres va perdre fa temps i admiro l’empeny de Barcelona per resistir la mundanitat del turisme de masses.
Ara pren nota de tots els barris que no he mencionat, els que no ens passen pel cap com Sants o el Clot, o aquells que provoquen menyspreu i aversió com Sant Martí o el Raval. La ciutat està una mica segregada, però suposo que, quina no ho està? El que em preocupa de Barcelona és que les opinions sobre els barris normalment es basen en assumpcions sobre la població majoritària que hi viu. Els barris «bons» i ben preuats per viure-hi o anar-hi d’oci són aquells amb una alta proporció de locals (en realitat vull dir catalans); els que passen per alt acostumen a tenir-ne menys d’aquest grup demogràfic.
Durant la pandèmia, on sembla que tothom està deixant feines, perdent-les, arrancant negocis, mudant-se, separant-se i casant-se, jo vaig decidir anar-me’n a viure al centre de Barcelona, al Raval. Fins ara m’havia resistit a mudar-m’hi. Ben conscient de la vergonya associada a aquestes zones predominantment guiris, també havia interioritzat l’esnobisme de viure al centre amb els turiiiiiistes. Deixava clar que hi havia una diferència entre jo i el guiri «beneit» que pagava un excés per viure en un pis al Raval. M’avergonyia d’ells i m’enorgullia d’haver tingut la informació privilegiada per no haver comès el pas en fals, deia amb orgull que el meu apartament estava molt a prop del Passeig de Sant Joan sabent que rebria una mirada d’aprovació.
Hem trobat un lloc nou i estàvem increïblement emocionades; era enorme i barat i teníem un projecte i un espai nou on refugiar-nos de la incertesa de la pandèmia. Però, vaig anar per allà cridant-ho als quatre vents? No, perquè coneixia les reaccions. I quan ho vaig fer, la reacció anava des d’un nas arrufat a queixes directes d’irresponsabilitat. Gran part de l’horror, que per mi semblava només una qüestió de gust, es transformava en una preocupació exagerada per la meva seguretat i per com de segura em sentiria a la meva pròpia zona. M’ho dius o m’ho expliques, sóc una dona, no em sento segura a cap zona!
A vegades protestava quan algú m’advertia de manera paternal dels perills de viure en aquesta zona i em tractava amb condescendència per la meva aparent immaduresa en traslladar-m’hi. Deia que l’única vegada que m’havien seguit fins a casa i havia hagut de barallar-me per fer marxar un home de la meva porta havia estat a Gràcia. Ja m’han robat per la força a Hostafrancs, i sóc una dona de 30 anys que ha agafat el transport públic de nit gran part de la seva vida. És clar, a ningú li importa, ja que continuen afirmant l’especial perillositat del Raval. Estava segura que era «perillós», però també ho són molts altres llocs i ja ho vaig tenir en compte abans de mudar-m’hi, gràcies.
El que es va fer palès és que la gent pot mirar-te diferent quan dius que aniràs a viure a un lloc que quan més tard hi vius. S’ensuma ràbia a l’ambient, penso en el descontentament que apareix, és com si els ho hagués posat difícil per acceptar-me de nou. És una traïció? Veig que causa una reacció incòmoda; no esperaven que escollís voluntàriament el Raval, sobretot perquè se suposa que no sóc la típica guiri. Jo estava al seu bàndol i ara sembla que el ridiculitzi a propòsit. Que és que no entenc la supremacia de Gràcia a tot cost? Exagero, és clar, però quan veus la mateixa expressió facial en diverses persones comences a preguntar-te d’on ve, què ho provoca?
Mai oblidaré el dia que vam agafar un taxi per anar al nou pis, carregades amb fins a l’última de les nostres pertinences, el conductor era ben conscient que ens mudàvem, ja que portàvem pantalles de llums sota el braç. Era un tipus xerraire i no es va poder estar de comentar com estàvem de boges per deixar un lloc tan bo com Sant Joan per anar a viure «amb els guiris!». Em va fer molta gràcia, era la primera vegada que em sentia part d’un grup a Barcelona diferent dels guiris que l’horroritzaven. Estava tan sorprès que hagués estat tan afortunada de viure on vivia i ara marxés del bastió català del nord per anar a viure… allà a baix!
Postcode Politics (V.O)
