El Primavera Sound és una pedra angular de la identitat cultural de Barcelona. Aquest any, els seus organitzadors ens van enlluernar prometent el cartell més èpic i inclusiu que mai hagi complert 20 anys i 2 anys més tard el 2022. En canvi, els posseïdors d’entrades per al festival original 2020, als que ja no se’ls permet reemborsaments, van perdre a dos grans caps de cartell de la formació original per la qual van pagar: Doja Cat, guanyador de diversos Grammy, i, també, possiblement el nom més important de la música llatina: Bad Bunny. El primer cap de setmana de festival de primavera més car de la història es va esgotar en les primeres hores. Passats deu dies ja no en quedava cap. La cínica, però efectiva estratègia de màrqueting dels organitzadors, dirigida cap al públic britànic (menys empobrit que el local) els va permetre omplir les seves arques amb un any d’anticipació.
El Primavera Sound ha evolucionat des dels seus inicis, que es remuntaven principalment al rock i a la música alternativa: i no hi ha problema amb això, les coses canvien. Sé que durant l’última dècada la gent ha lamentat la inclusió de més actes de pop, trap, electrònica i fins i tot reggaeton, però això és només una qüestió de gust. Els fanàtics del rock i la música indie poden migrar al Vida Festival i al Cruïlla, mentre que el Primavera Sound tracta d’imitar alguns elements del Sonar com si d’un oncle poc elegant es tractés. Volia créixer i ho va fer, aixafant l’assistència anterior el 2019 amb 220.000 persones. El problema no és l’evolució gradual d’aquest gegant de Barcelona durant 15-20 anys, sinó el canvi accelerat en els últims tres.
Vaig estar en l’edició de 2019 i, com a assistent experimentada, estava desconcertada pel que vaig veure. Tot i que les àrees d’entrada de festival s’havien expandit en els últims anys per incloure horribles cadenes de botigues al carrer principal, per a l’any 2019 la balança s’havia inclinat prou perquè se sentís l’atmosfera corporativa a tot arreu. Vam ser rebuts per les botigues Pull & Bear, una enorme botiga Mangoal costat de l’escenari «Mango», carpes Aperol Spritz de color taronja brillant que feien la sensació de desinfecció d’una regata a la qual assistien banquers en lloc d’un festival de música. I finalment, una àrea dedicada a selfies d’Instragram amb hashtags proveïts com qualsevol gran esdeveniment corporatiu. Veure una exhibició en múltiples pantalles del rètol de Hollywood va ser simplement surrealista.
Però aquesta vegada el meu company i jo vam dir que ja no podíem bloquejar-ho tot i simplement gaudir de la música. Va ser un festival agredolç. Els actes van ser increïbles, però l’ambient era deficient, i sentim que tots els extres finalment havien destruït l’esperit originari – si és que n’hi va haver alguna vegada -. Al cap d’uns dies vam decidir investigar l’evidència empírica darrere de les nostres intuïcions i va resultar que el nostre pressentiment era correcta: realment hi havia alguna cosa diferent en PS 2019. El 2018 The Yucaipa Companies, una firma de capital privat nord-americà, va comprar una participació del 29% a Primavera Sound.
El multimilionari Ron Burkle de The Yucaipa Companies és el propietari majoritari de Soho House, el que podria explicar els intents de lluir creatius, genials i de ‘tendència’. Un dels directors de PS, Gabriel Ruiz, descriu en diverses entrevistes com es necessitava aquest tipus d’inversió per satisfer les necessitats d’aquest festival expansiu, ja que aparentment està sent espremut per festivals més petits i barats per baix, i per gegants més grans per dalt. Entenc la necessitat d’obtenir guanys, però el Primavera Sound no té dret a un creixement exponencial per eclipsar a la seva pròpia ciutat com ho ha fet ara. Ha hagut d’atreure inversions corporatives estrangeres per continuar, i ara ha de comercialitzar a una audiència estrangera.
Donem una ullada al canvi des d’aquest moment fins ara. Abans de 2019, el PS posava a la venda entrades anticipades abans de publicar la cartellera de cada any, i sempre estaven per sota dels 200 €. De fet, fa tot just 5 anys, el 2016, l’abonament complet per al festival era de 195 €, i aquestes van ser només les entrades finals al maig, ja que s’havien venut a 185 € des de l’anunci del cartell de gener fins al maig, i entre 145 € i 175 € de juny a novembre. A més, per als residents de la ciutat, podries visitar la botiga en persona per comprar una entrada amb descompte.
Ara comparem-ho amb aquest any. Encara que és un festival més complicat pel fet que hi ha persones que tenen entrades per a la versió cancel·lada de 2020, l’extensió d’un segon cap de setmana significa que les entrades ‘noves’ podrien vendre’s de la mateixa manera. En canvi, no tenim un sistema de reserva anticipada que permeti a les persones que estimen el festival unir-se a un preu més baix com sempre ho han fet i tampoc cap sistema gradual, ja que el cartell de festival, reciclatge dels últims 5 anys, es va llançar abans de les entrades. A més, no només no hi ha descompte per a residents, sinó que en el moment en què la màquina Primavera va començar la seva campanya de llançament d’entrades al maig, l’idioma català va desaparèixer de les seves infografies i tweets d’IG. Si el PS es preocupés per Barcelona, mantindria el màrqueting en tres idiomes, cosa que permetria un llançament aviat més barat per als residents abans que els grans gastadors més enllà d’aquestes fronteres percebin el festival. En el seu lloc, van dirigir el seu festival al mercat internacional. L’entrada al festival més barata és ara de 245 € per a un cap de setmana, fet que suposa un augment del 40% en 5 anys. No obstant això, si vols experimentar el festival complet hauries d’haver pagat (doncs ja no queden entrades) uns enlluernadors 450 € que, per descomptat, queden lluny de l’abast dels locals.
Glastonbury, possiblement un dels festivals més grans de món, va vendre el seu abonament complet per al festival de 2020 a 265 £, la qual cosa és extremadament raonable considerant els salaris del Regne Unit. Llavors, com pot el PS justificar els seus preus considerant els salaris de Barcelona? Això és el que fa el turisme: distorsiona el mercat perquè el que és raonable per a una audiència del Regne Unit és extremadament car per a una local. La catifa vermella sobre els caps de la població local fa evident que Barcelona és el lloc, però els residents no estan convidats. Trobo la falta d’una reacció local interessant, però no sorprenent. És molt més fàcil dirigir-se als joves guiris als seus carrers que tradicionalment absorbeixen la major part de la turismofòbia en lloc de la ira directa cap a una organització ex-Indie convertida en una marca corporativa americanitzada que utilitza el català amb prou cinisme en el seu màrqueting per a ser considerada una preferida local.
