“En Joan Manuel, guitarra en mà, comença a fer sonar uns acords de la seva cançó: Els Vells Amants, i la saluda a ella, que és just darrere la finestra, i ella li llença un petó”. Aquest és un fragment del Carrer dels Vells Amants, escrit en plena pandèmia en aquest carrer del barri de Vallcarca, quan els aplaudiments de les vuit i les absències, la del vell amant i gairebé un any després, de la seva estimada, ens van unir, i els veïns “amb nom” van passar a dir-se pel nom de pila.
El record d’aquell moment viscut ha sigut el punt de partida d’aquest nou escrit, de com encarar aquesta conversa amb Joan Manuel Serrat. Me la plantejo tal com ho faria quan ens trobem amb el veí o l’amic, amb un tema poc recurrent, però molt actual, i a partir d’aquí deixarem que flueixi.
Tot i que veïns i haver coincidit per feina, la nostra relació no anava més enllà de: “Bon dia, com esteu…” Per tant, estic convençuda que si no hagués sigut per la pandèmia ara no estaríem aquí asseguts parlant.
I, parlant de pandèmia… T’hauries pogut imaginar mai que viuries una situació com aquesta?
Mai m’he mirat la vida de manera negativa, sempre m’ha semblat que cada dia és un regal. No he viscut pensant que podria caure malalt o que m’hagués hagut d’exiliar, però ha passat i les coses passen i un ha d’estar disposat a afrontar el que li ve. Així i tot, el que hem viscut durant aquests dos anys ha sigut tan extraordinari que mai m’ho hagués pogut imaginar.
Mai m’he mirat la vida de manera negativa, sempre m’ha semblat que cada dia és un regal. No he viscut pensant que podria caure malalt o que m’hagués hagut d’exiliar, però ha passat i les coses passen i un ha d’estar disposat a afrontar el que li ve
Has llegit? Has escrit?
He llegit molt i he escrit poc. Tinc un dèficit tan gran… i ja no per falta de temps, sinó perquè hi ha molt per llegir. La publicació va a un ritme molt fort, hi ha molta gent que escriu i publica, és difícil triar en aquest sentit, però tinc molts trucs per això: M’agrada tornar enrere, sobretot en música i en poesia, torno constantment a les meves primeres informacions, diguem-li els clàssics, però no als del segle XIV, XV, sinó als que m’han ensenyat. Rellegeixo bastant. Tots els gèneres… Novel·la, poesia. Tot i això, tracto de llegir també nova poesia, tot i que sempre acabo tornant als clàssics.
Creus que hi ha un Serrat d’abans i un de després de la pandèmia?
Diria que no… potser sí…, perquè viure dos anys d’aquesta manera, doncs home! El deteriorament de l’individu és notori, uns més que uns altres.. Són uns anys que podien haver estat d’una altra manera, però també penso que la meva generació va ser la primera que va poder gaudir d’una vida que, si ve inicialment era dura a conseqüència de les privacions de la guerra, de les repressions, un era infant i un infant passa tot això saltant entre les pedres. I de llavors ençà, al nostre territori no s’han viscut grans tragèdies com ha pogut succeir en altres països… i parlo responent a una certa majoria i sense oblidar aquest submón que malauradament cada vegada es va fent més gran i que no podem obviar.
Creus que mai deixem de ser d’allà on venim?
Suposo que hi haurà algú que sí. Hi ha arbres que no tenen arrels; hi ha gent que potser les arrels que té no li satisfan prou o li són amargues i llavors, per pura supervivència, tractarà de buscar altres llocs. Jo no crec que sigui ni obligatori ni saludable anar en contra del que un sent, i si t’estimes els teus orígens -Fuster diria- “estimes la teva identitat”. Doncs jo sí, he tingut una família extraordinària que m’ha donat carinyo i estic molt aferrat a aquest sentiment. La relació amb la teva petita tribu sí que m’interessa…
He tingut una família extraordinària que m’ha donat carinyo i estic molt aferrat a aquest sentiment. La relació amb la teva petita tribu sí que m’interessa…
Creus que les teves cançons et defineixen?
Fa 50 anys que faig cançons i no tinc altre pessebre d’on nodrir-me que la meva informació, d’una banda, i la meva fantasia. A partir d’aquí, sí, un va deixant constantment rastres d’ell. Les cançons que jo faig són cançons molt lligades a la meva quotidianitat, on allò que passa al meu voltant és molt important. De tant en tant m’agrada abstraure’m del que m’envolta, però molt de tant en tant, ja que el que hi ha al meu voltant m’afecta, no vol dir que tot el que jo escric sigui biogràfic, ni que els personatges que apareixen jo els conegui, però sí que hi ha un rastre…
Diuen de tu que ets el cantant del Mediterrani, l’alegria, la infantesa i jo afegiria “de la memòria”. Hi estàs d’acord?
De la mediterrània, sí. El meu territori és la mediterrània, sóc i em sento molt mediterrani. D’una franja de terra que està al voltant d’un mar i per això sempre que he viatjat i he anat als països mediterranis m’hi he trobat molt proper. I hi ha un perquè. Durant segles, podríem dir que hem viscut el mateix, després han passat coses en cadascun dels llocs, hi ha hagut assumptes que ens han anat allunyant i ens han anat distanciant, fins i tot robant-nos la germanor, però jo em sento d’aquesta terra, sí. La infantesa és fonamental en la meva vida. Jo sóc, ja t’ho he explicat una mica, el resultat de la meva gent, de la meva informació. La infantesa no m’ha abandonat, i crec que encara hi ha un nen en mi, que dóna voltes a les mateixes coses, juga i gaudeix…
El meu territori és la mediterrània, sóc i em sento molt mediterrani. D’una franja de terra que està al voltant d’un mar i per això sempre que he viatjat i he anat als països mediterranis m’hi he trobat molt proper
Per tant, el noi del Poble Sec, encara hi és…
Ara podríem dir que El Poble Sec que jo vaig conèixer ja no hi és, és un altre Poble Sec. I és normal. Igual que el Poble Sec en el que jo em vaig criar va ser un altre que el fundacional. El barri el fa la gent que hi viu i després l’Ajuntament ja s’ocupa de canviar-te el paisatge… i llavors entre un i l’altre has de fer a vegades esforços per reconèixer-ho. I és emocionant això tan simple com la desaparició d’una casa… Arriba un moment que mires aquell espai buit i comences a rumiar. És com si estiressis un fil del qual van sortint fets, gent…
I la memòria? Necessitaríem molta estona per parlar-ne. Diguéssim que la memòria és molt fràgil i molt tramposa. Els records ens els anem fent a mida, malgrat que hi ha una base que els fonamenta, i hi anem afegint ingredients perquè necessitem viure, necessitem sobreviure. Hi ha records que ens els anem adaptant per fer-nos millor el present, i poder estar còmodes amb el que hem estat, amb el que hem fet.
Quan ens fem grans i mirem endarrere, ens venen flaixos, instantànies, com petits resums del viscut. Et passa? Si és així, quines són aquestes imatges, aquestes instantànies?
Quan em venen més és quan escric, quan forço la memòria, saps.. o forço l’aparell de recordar, i sobretot quan escrius prosa de manera periodística, que comences a estirar el personatge i comença a sortir una part que està amagada en algun plec del cervell i que si no l’estires no surt, i llavors va sortint, sortint… no sé, potser el que un és capaç de fer és resultat del treball, potser és això. Quan treballes, quan estires d’aquell fil, van sortint coses i aquestes que surten són d’una gran sinceritat… tant que has de deixar d’escriure.. perquè passa alguna cosa que t’afecta d’una manera especial… llavors has de parar.
La memòria és molt fràgil i molt tramposa. Els records ens els anem fent a mida, malgrat que hi ha una base que els fonamenta, i hi anem afegint ingredients perquè necessitem viure, necessitem sobreviure
I parlant de memòria: Un any abans de la pandèmia va ser quan et vam gravar l’entrevista pel documental de Maragall i la lluna. I just ara, fa trenta anys d’aquell 1992. Sense entrar en política, com veus la Barcelona d’avui?, la Catalunya, l’Espanya, el món que tenim i el que ens ve?
El món que tenim, del que indubtablement en som molt responsables per acció o per omissió, per comoditat o pel que sigui, al meu entendre és un present que està molt allunyat dels somnis. Els somnis són a l’altra vora del riu i jo me’ls miro sense el convenciment i sense la il·lusió que ens hi puguem acostar mai. És a dir, vivim en una època d’una tremenda bogeria on els grans problemes que com espècie tenim no es situen en el lloc prioritari on haurien de ser, sinó que al capdavant hi situen una sèrie d’assumptes clorofòrmics, sensiblers, que ens distreuen dels greus problemes.
Vivim en un món on la supervivència de la gent o almenys de l’espècie tal com l’entenem està en risc. Per exemple, l’escalfament global ens porta a un canvi climàtic que és evident, i encara n’hi ha què ho neguen. Estem passant per una pandèmia que si ens ha deixat una cosa clara és que els grans beneficiats són els grans interessos econòmics que s’han endut els diners a palades i encara que som ben coneixedors que no ens en sortirem ben parats d’aquesta història, ni de cap altre que vingui, no som capaços d’anar tots a l’una, seguim exactament igual, la societat continua igual. No hi ha una actitud social d’enfrontament perquè s’alliberin les vacunes, una actitud socialment més justa i més intel·ligent perquè els mecanismes econòmics funcionin d’una altra manera. És molt difícil aixecar-se vestit d’optimisme cada matí…
El 92 va ser un esclat d’alegria col·lectiva, i això a una societat la torna viva. No va ser una cosa que vingués d’un manat cap a la gent, sinó que la gent s’ho va fer seu i va emergir amunt. No crec que en aquest moment pugui passar una cosa com aquesta. Quan m’aixeco i engego la ràdio, em pregunto: Això que ens estan dient ho faran a propòsit per treure’ns la petita alegria d’haver obert els ulls i veure que hem sobreviscut un dia més i que fa sol, i que som aquí, mira que fotre’ns això dia rere dia?
En aquests dos anys que portem de pandèmia és evident que hem viscut tot un procés de desinformació constant. Els dirigents polítics no sabien on eren, però tampoc els mitjans, ni els científics, mentre una altra part de la societat ha carregat contra tots ells amb uns interessos petits, mesquins, de politiqueig, mirant de treure’n suc. En fi, tot plegat no estimula gaire.
Ets avi, de cinc néts. Quin és el món que els hi deixem?
Sí, cinc néts que van des dels vint i escaig, fins a l’any i mig.
El món és aquest, el que ja t’he descrit, i és probable que encara hi hagi moltes més coses terribles que no sabem, a pesar que amb les que coneixem ja n’hi ha prou. I ens n’hem de sentir responsables, si bé n’hi ha que se n’haurien de sentir més que ningú, però el pitjor de tot és que no tenen gens de vergonya i continuen fent les coses i conduint el món amb molta irresponsabilitat. Per altra banda, també hi ha gent més sensible amb el que està passant, que es belluguen per objectius col·lectius. Malauradament, aquests estan en franca regressió, mentre els altres continuen creixent. Aquest és el món que els hi deixem.
Si algun d’ells es volgués dedicar a la teva professió, ara en aquests moments, que els hi diries?
Que treballés i mirés de fer les coses el millor que pogués. No crec que calgui dir massa coses a ningú i menys al jovent. Si tenen interès i hi ha normalitat, pregunten, però sobretot miren i treuen conclusions d’acord amb el que veuen, com et comportes… Què els hi he de dir jo…, m’hi he posat molt poc. Amb mi no s’hi va posar ningú. Penso que la curiositat d’un mateix és la que t’empeny a aprendre, i si de tant en tant algú et diu alguna cosa que et sacseja, benvingut. La cosa important no és el que saps, sinó el que ets capaç d’aprendre.
Penso que la curiositat d’un mateix és la que t’empeny a aprendre, i si de tant en tant algú et diu alguna cosa que et sacseja, benvingut. La cosa important no és el que saps, sinó el que ets capaç d’aprendre
Et preguntava en concret per la teva professió perquè l’altre dia parlant amb el Martí (el meu fill) em deia: Quan siguem grans, no sé quina música escoltarem. Les plataformes amb els seus algoritmes transformen cada vegada més les cançons, els hi retallen la durada, desvirtuen l’original, el que ens arriba està corromput…
M’emprenya anar d’abuelito cebollita, però el que és veritat és que l’oferta ara és tremenda i els mitjans d’exposició que sembla que hagin de ser enormes, no ho són. L’aparador s’ha anat fent petit i ha anat a parar a menys mans, ho controlen molt poques mans. Abans hi havia molta gent, una companyia de discos gairebé la podia muntar qualsevol. A la ràdio es posava la música que li donava la gana al que feia el programa, no hi havia unes llistes què estaven obligats a seguir. Ara hi ha molt poca gent que sigui independent, ara els hi ve d’alguna manera tot pautat. A més hi ha el món de les xarxes. Hi ha molta mentida amb això de les xarxes i la llibertat, és una fal·làcia acollonant… Cada vegada és més difícil aturar-te i parar l’orella a escoltar alguna cosa que et cridi l’atenció… el que vol el meu esperit és sentir coses que li agradin, vinguin d’on vinguin, les faci qui les faci, em passa com amb la lectura. Sento que estic capacitat per escoltar les coses que es fan en aquest moment, no hi tinc una reacció de rebuig i de negar tot el que ignoro, no, l’escolto i la veritat no en defujo d’escoltar-ho, però val a dir que em costa molt aturar-me.
Però abans no éreu més lliures vosaltres? Tot i que m’agradaria que em confirmessis si és cert que quan vas plantejar al teu representant que volies musicar els poetes republicans com Miguel Hernández, Antonio Machado…, hi vas trobar reticència, per semblar que seria poc comercial. Què hi ha d’això?
No, no, mai ningú em va objectar res. Tot el que he fet amb música he sigut lliure de fer el que he volgut, Si he hagut de canviar o renunciar a alguna cosa ha sigut únicament per la censura. I és més en el cas de Machado jo no et dic que ho entenguessin, però llavors jo venia de fer un disc que havia funcionat molt bé, els discos petits (singles) cançons que encara avui funcionen afortunadament i han estat grans èxits i llavors… ningú s’hi va oposar… Aleshores a les companyies hi havia uns personatges que els deien “director artístic”, que normalment eren uns penques de collons, no sé.. Potser buscaven altres compensacions (risses). No, no he tingut mai cap problema, he pogut gravar sempre el que he volgut. Amb els millors músics, en els estudis que volia, no he tingut mai limitacions… probablement també hi comptava el fet que els discos es venguessin i que tot anés bé…
Tot el que he fet amb música he sigut lliure de fer el que he volgut. Si he hagut de canviar o renunciar a alguna cosa ha sigut únicament per la censura
Et podies imaginar que musicant aquests poemes donaves a conèixer aquests autors a un públic que possiblement mai els haurien llegit?
En cap moment m’hauria imaginat l’impacte que van tenir i, segon, jo no ho vaig fer perquè arribés la poesia a la gent, jo ho vaig fer perquè hi havia uns versos collonuts, i vaig dir: “Hòstia quines lletres més maques” i després perquè en aquella època hi va haver un estímul col·lectiu; gent com el Paco Ibáñez, va fer cançons amb Góngora, Lorca, Quevedo, unes cançons extraordinàries, i el Raimon que va fer “La Roda del Temps” amb els poemes de l’Espriu. Es va establir el “cantautor-musicador de poemes”. Tot i que el filtre no el passava tothom, perquè si no agradava immediatament els queia la guillotina… i tenir unes lletres collonudes no els va salvar que la cançó fos una merda…
Però de la teva generació hi ha una sèrie de gent que heu perdurat… i ara potser això és més difícil que surti gent bona…
De la nostra generació hi ha gent que encara continua cantant tot i que sense massa èxit popular i que han fet cançons meravelloses. El Quico Pi de la Serra és un exemple claríssim dels millors compositors i autors que hi ha hagut no sols a Catalunya, i a Espanya, i té encant, és un artista en ell mateix, en canvi… el que és difícil és que algú que sigui molt dolent pugui sobreviure.
I pel que respecte a ara, jo aniria més lluny en la reflexió… què vol dir “el què és bo”… perquè aquesta persona, aquest artista de vint-i-tants… està en ple aprenentatge, després ha de començar a destil·lar, a omplir de coneixements el seu món d’explosió… i si no li donen temps per fer aquest aprenentatge mai avançarà… cal temps per equivocar-se, provar, cal temps per aprendre i per això primer és necessari fer música en directe, que és fonamental, i després que això es pugui comunicar, i els mitjans per comunicar-ho han de ser uns mitjans amplis, quan dic amplis vull dir que allò no sigui un multiplicador que actuï com un ventilador que ho escampa sense mesura per tot arreu, sinó que hi hagi nivells d’escolta, llocs on es pugui triar què escoltar. Ara l’escolta és per Internet, malamentttt, cagaaaaada… discos, no, no es venen discos, tot va per Spotify,… mmmm, malamenttt… Quan spotify vulgui farà la seva tria… però fan el que nosaltres hem consentit que facin… això que tenim aquí (assenyalant el mòbil) quan ens diu: “Quiere usted que localice …” i premem: sí, sí… cagaadaaa… cada vegada que vas obrint una aplicació i els hi vas donant entrada, cada vegada et convertirà en una persona menys lliure i cada vegada seràs més dependent i quan vulguis tallar la teva dependència d’això, ja estaràs fotut…
Per acabar amb aquestes reflexions i per tancar ja el tema pandèmia…
T’hauries imaginat que algun dia cantaries des del balcó de casa teva, “els vells amants” a l’estimada veïna o t’enfilaries al terrat i des d’allà, mentre el sol es ponia, faries un concert, diguem-li’n “íntim”, pels veïns del teu carrer?
Ho vaig fer i ho tornaria a fer…i encara espero poder fer alguna cosa anormal per dir-ho d’alguna manera, … Vaig tenir molta compensació personal amb això. Me’n recordo molt de la Mercè i del Josep i la veritat, em sap molt de greu el que els hi va passar. En aquests dos anys hem perdut els veïns d’un costat i de l’altre… cap d’ells ja no hi són.
I dos anys després te’n vas a fer una gira. La teva darrera gira, a 33 ciutats, al llarg de nou mesos. Quan decideixes que et retires dels escenaris? Hi té a veure alguna cosa la pandèmia?
Bé, me’n vaig, no sé el que passarà. La meva mare tenia una dita molt intel·ligent que deia:” De aquí, de allá, pajaricos habrá”. Ja veurem… primer hem de veure què passa a l’abril i al maig, si podem sortir, si podem tocar. Esperem que sí i si no tindrem paciència, esperarem, esperarem fins que es pugui fer.
La raó per què la vull fer és perquè estic necessitat de recuperar el que m’ha dolgut perdre en aquest temps de pandèmia, que és anar als llocs que m’estimo, veure gent que m’estimo, paisatges, menjars… encara que sé que realment no podré fer tot el que voldria. En certa manera, és fer-li un pam-i-pipa, un tall de mànigues a aquesta pandèmia, a la captivitat. Veurem què passa… no tinc cap certesa de com aniran les coses, però tampoc em preocupo molt, m’ho aniré trobant. Pel que respecta a mi personalment treballo cada dia per poder estar en les millors condicions, preparar l’espectacle de la millor manera possible, crear l’escenari que vull, amb els músics i tècnics de sempre.
Tens amics arreu, tens prevista alguna sorpresa, algun dels teus vells amics?
Sí, sí, és clar que n’hi haurà. M’ho faré venir bé, així em deixaran descansar una mica… recuperar l’alè (riures).
Quan un sap que és el seu darrer concert, com escull el repertori de cançons, com es comprimeixen cinquanta-sis anys d’història damunt dels escenaris?
És molt difícil. Sé que no podré acontentar tothom. Ja fa un mes que tinc un repertori, quan falten cent dies per debutar, el 27 d’abril, el dia de la Mare de Déu de Montserrat i el dia que va morir el meu pare… una casualitat… com és casualitat debutar a Nova York. Aquests espais no estan lliures esperant que tu arribis, així que el calendari s’ha d’anar encaixant com un trencaclosques. La cosa més difícil és acabar-la i bé, hi ha alguns dies que gairebé seran de 48 hores… i la segona és muntar-la en els espais que un necessita.
Treballo cada dia per poder estar en les millors condicions, preparar l’espectacle de la millor manera possible, crear l’escenari que vull, amb els músics i tècnics de sempre
I no s’han enfadat els argentins perquè no comences la gira allà?
No, no.. (risses).
Perquè ara és fàcil, arribar a l’altra punta de món, però a finals del 60…
Llavors també ho era . Al 69 vaig fer la primera gira.
…i l’afecte i l’estimació que et tenen és extraordinari..
Bé, coses de la vida, dels camins que ens porta la vida, coincidències, les casualitats i causalitats..
I a partir d’ara què? … Perquè he llegit el que dius en una entrevista a La Nación-Argentina: “Antes de que me retire una pandemia, el tiempo o la gente me retiro yo; pero me retiro de subirme a los escenarios no de vivir”. És bonic el que dius. Però què vols dir que no et retires del tot?
No em retiro ni de viure ni de ser artista… Jo ara tinc fet aquest plantejament i l’he fet seriosament i no com a excusa per fer una gira triomfal, l’he fet perquè crec que és el moment adequat i el puc triar jo. Moltes coses hi han influït en aquesta decisió i moltes coses què ja han sortit en aquesta conversa i que el “avispado lector” podrà treure’n alguna conclusió. Crec que pot ser un bon moment. Quan tinc previst retirar-me estaré complint setanta-nou anys i en fi, no crec que pugui aportar gaire cosa més dalt d’un escenari. Gaudiré d’aquesta gira i si quan arribi aquest moment les coses han canviat, el meu sentiment ha canviat, veuré com enfronto la resta de la meva vida. El que no tinc previst és retirar-me com si hagués treballat a la Nissan i m’haguessin donat la jubilació anticipada, no… em dedicaré a fer coses que m’agradin, em sentiré poder un xic més lliure d’algunes altres coses, però vaja, he de confessar-ho, no em sento captiu de la meva professió, no em sento d’alguna manera obligat en cap sentit a fer altra mena d’activitat de les que faig. He tingut una vida bastant lliure i no tinc cap intenció de modificar-la.
No em retiro ni de viure ni de ser artista… Jo ara tinc fet aquest plantejament i l’he fet seriosament i no com a excusa per fer una gira triomfal, l’he fet perquè crec que és el moment adequat i el puc triar jo
He vist que en moltes ciutats les entrades ja estan exhaurides, i en algunes fins i tot heu hagut de doblar dia. Déu-n’hi-do…
Jo no m’imaginava res d’això ni de moltes coses que m’han passat a la vida… jo em pensava que acabaria sent perit agrícola, treballant per concentració agrària…
És cert, perquè vas començar a estudiar això, oi?
Sí, i ho vaig acabar… o possiblement hauria acabat de professor de biologia en un Instituto de Secundaria.
Mentre estudiaves anaves fent bolos?
Sí, jo feia de tot, tenia una gran activitat i em sobrava bastanta energia, faltaven calers, però me’ls anava guanyant…
Quan vas decidir que ho abandonaves… vas arribar a exercir mai?
Vaig estar treballant en un centre d’investigació al Pirineu, al Centre Pirenaic de biologia experimental. Hi vaig estar de becari. Quan vaig acabar Perit Agrícola em vaig matricular a Biologia i llavors ja vaig començar a fer alguna cançó, vaig entrar als Setze Jutges i anava mantenint-me, justet, però vaja, les meves necessitats passaven per no ser una càrrega familiar i la veritat és que no vaig trigar massa temps en tenir un cert èxit amb algunes primeres cançons com “Cançó de matinada”, “Paraules d’amor” què es van fer populars de seguida i em van donar feina… i alguna cosa més que va succeir entre els meus estudis… Un cert malentès amb un catedràtic, alguna ximpleria i alguna cosa més…
I què va ser, es pot saber?
Sí, a vegades ho explico, però no ve al cas en aquest moment… deu ser molt gran ja, o no, no crec que visqui.
Ara que has anomenat els Setze Jutges. Quin record en tens de llavors, de la Nova Cançó, d’aquells moments?
Jo era molt jove i estava ple d’energia i de sensacions d’immortalitat, va ser una època molt interessant i molt activa. Se’m va obrir un món de gent i d’emocions, va ser una etapa molt educativa per a mi… després de seguida vaig començar a volar tot sol, un parell o tres anys després. Ai, però espera, d’on treies els diners, pensava jo ara…. clar, cantava a la ràdio, era una època en què les ràdios pagaven… com en el programa del Salvador Escamilla…
Podries dir que ell et va descobrir?
Jo diria que sí, és qui més em va ajudar en aquell moment, però sense cap dubte, ell va ser qui em va obrir la ràdio i qui em va donar, primer una possibilitat de sobreviure, després em va donar amb la ràdio un altaveu, o el que ell deia, “un altaveu sonor”, em va posar en contacte amb EDIGSA i amb els Setze Jutges, i per sobre de tot va ser el meu amic, un dels millors amics que he tingut a la vida.
Quan es parla de Joan Manuel Serrat es parla molt d’amistat, tens molts amics, i no tothom ho pot dir… perquè l’amistat s’ha de cuidar.
Tot s’ha de cuidar… inclús les ungles també (risses), no, de debò…si se te’n clava una, fa mal… doncs això amb tot. S’han de cuidar les relacions, els malentesos, les coses, els interessos, els egoismes,… tot són coses que ens posen a prova constantment … Jo he tingut sort perquè en general he rebut estimació dels amics que m’han tocat, la gent que he estimat i també he tingut decepcions… com tot a la vida, si jugues, saps que pots perdre…
….déu-n’hi-do, amb això que estem fent avui pots fer un llibre (risses)…
S’han de cuidar les relacions, els malentesos, els interessos, els egoismes,… tot són coses que ens posen a prova constantment…
I gairebé ja per acabar. Una pregunta una mica estrambòtica… Imaginem que arriba un fet extraordinari i desapareix tota la informació, no hi ha Internet, ni altra informació arxivada… i has d’explicar a algú que no et coneix qui ets i a què et dediques?
En aquest món hi hauria tantes coses més importants a saber que no pas això…no tindria gens d’interès a fer saber qui sóc … no el tinc ara que hi ha llum (risses)… no he d’explicar res, ja ho he dit tot, al capdavall, tot passa i un mateix també acaba… a l’únic que pot aspirar un artista és que la seva obra aguanti una mica més que ell…
I ara sí… Li estàs agraït a la vida ?
Molt… és una experiència extraordinària, em sap greu que sigui tan… finita, però li he estat sempre agraït a la vida, l’única queixa que tinc és que se m’acabi i tractaré de viure el que em quedi de la millor manera possible… m’ha tractat molt bé, i desitjo que segueixi amb aquest bon costum, que no perdi les bones maneres… (somriu).
Mentre travesso el carrer per anar cap a casa, miro enrere i em venen moments de la conversa. … el silenci no volgut quan se li fa un nus a la gola mentre recorda els “vells amants”, com acluca els ulls i respira fondo buscant aquell mot “per poder dir les coses pel seu nom”, i quan es remou a la butaca com qui busca en algun plec del cervell aquella imatge d’infantesa, la del noi del Poble Sec, i de sobte em ve a la memòria la cançó “Aquellos locos bajitos”, “…nos empeñamos en dirigir sus vidas sin saber el oficio y sin vocación”. S’ha mostrat el Serrat amic en referir-se a Salvador Escamilla i la rialla de complicitat recordant “un cert malentès amb un catedràtic, alguna ximpleria i alguna cosa més…”, què sense ell saber-ho el va empènyer a ser qui és….
I entro a casa, taral·lejant… “De vez en cuando la vida Toma conmigo café Y está tan bonita que da gusto verla”.
Catalunya Plural, 2024 
