Segons Google, un 70% de la població pateix bruxisme, o el que és el mateix, el vici de fregar, estrènyer i/o repicar les dents de manera inconscient mentre se suposa que es descansa. Jo no sé ben bé quan vaig començar. Sé que porto prou temps fent-ho per haver acabat amb els ullals completament plans, i reconec instantàniament la mena de mal de temples que ve de llevar-se amb la mandíbula exhausta. El que sí que sé, però, és que les meves dents i el meu somriure són de les coses que més he detestat de la meva cara. I tanta, tanta vergonya em feien que quan fa uns anys vaig cobrar la meva primera paga doble, vaig córrer al dentista com la rateta que escombrava l’escaleta, o la Cardi B després del hit Bodak Yellow, per “arreglar-me” les dents i fer-me enganxar de nou els trossets que el meu subconscient s’havia dedicat a erosionar. Per començar, m’allargaria les pales: 300 euros. A més a més, em faria fer una fèrula protectora de 400 € més, per evitar disgustos. Uns deu mesos després vaig cometre l’error de confiar-me i dormir per una nit sense aquell totxo de plàstic a la boca i, malauradament, l’endemà ja ho vaig veure. A la meva pala esquerra li faltava la punteta d’una cantonada.
Fa un mes vaig anar a veure Spiderman: No Way Home, no una sinó tres vegades. Recordo haver anat al cinema de petita a veure la segona de les d’en Tobey McGuire on s’esbatussava amb el Dr. Octavius el 2004, i recordo també un parell de somnis amb l’Spiderman d’estil Edward Cullen d’Andrew Garfield quan el vaig veure d’adolescent el 2012. No em considero fan veritable de Marvel, però podria dir que he viscut la culminació d’aquests 20 anys d’Spiderman a la gran pantalla com una mena de Harry Potter, ara que J.K. Rowling està “requete-cancel·lada”. Canònicament pobre, maldant mes a mes per arribar a pagar el lloguer a temps, però sense deixar d’intentar ajudar al seu barri perquè “un gran poder comporta una gran responsabilitat”, Peter Parker és potser l’heroi que més pessigolleja la meva pobra ànima mil·lènial. N’he vist les pelis, he jugat als jocs de la play i fins i tot he llegit algun còmic, però, malgrat tot el hype del món, l’esperada reunió dels tres Peters no va ser el que més em va cridar l’atenció de l’estrena.
A Spiderman: No Way Home també s’hi reuneixen els dolents de les pel·lícules anteriors, i a més dels 20 anys que portaven a sobre, en la seva reaparició hi havia quelcom que els diferenciava rotundament de grupet de Tom Holland: efectivament, seguim amb les dents. És un element que no puc evitar notar també de les pelis dels 80 o 90 que em poso quan tinc una nit melancòlica. Hi havia una època en què els actors sortien a actuar amb dents de tota mena. Blanques, grogues, grans, petites, rectes o tortes… Bé, com sortim tots a viure fora de les pantalles, no? El fet és que durant els últims anys els somriures perfectes no només han ocupat tota la indústria del cinema, reservada a una bombolla de milionaris, sinó que ara ens assetgen també en les petites pantalles totes les personalitats que viuen de ser properes, normals, com nosaltres. Influencers d’Instagram, estrelles d’Spotify o comunicadors de Youtube, tots ells llueixen somriures de Hollywood. Com ha passat? Les dents s’han convertit en un signe més d’estatus, per com de cars que són els procediments i pel luxe d’arreglar una cosa que mai havia deixat de funcionar.
Els implants dentals normalment són recomanats per als pacients amb alguna dent en mal estat, però també resulten ser l’opció més fàcil i ràpida cosmèticament parlant. Llimant fins a donar un aspecte de dent de tauró bebè a les teves dents naturals, deixes l’espai necessari per encabir-hi rectangles grans, simètrics i blancs que et creen el que ara en diuen l'”influencer smile”. I és que aquest procediment s’ha convertit en una mena de rite de pas de tot aquell que pretén tenir presència online, et dona estatus i per tant altaveu i plataforma, fent que alguns acabin anant fins als extrems de buscar opcions més barates i menys segures per aconseguir les dents desitjades. Com explica aquest article d’Insider, els viatges exprés a Turquia per fer-te les dents noves ja estan més que normalitzats, tot per una fracció del preu estàndard, i de fet la creació de contingut sobre el procediment mateix és tot un èxit a les xarxes.
Ara, com molts d’aquests procediments estètics, al cap i a la fi, es tracta de la mutilació d’una part del nostre cos perfectament útil i servible, tot per acostar-nos a uns estàndards de bellesa que canvien cada cinc anys simplement perquè no hi puguem arribar mai. I, com la majoria de procediments estètics innovadors, no hi ha consens sobre la seva seguretat. Les injeccions d’àcid hialurònic per inflar-te els llavis que, suposadament, es reabsorbien en qüestió de mesos, resulta que anys després encara es migren cap a altres zones de la cara. Els somriures d’influencer, per la seva banda, comporten perdre les mateixes dents, havent de viure per sempre més de lloguer, havent-les de canviar cada 10 anys per milers d’euros i amb el perill de perdre definitivament el poc que et queda de dent, havent de dur dentadures postisses als 40 o 50 anys. Mentre escric això i em rasco la llengua amb la meva pobra pala trencada, em pregunto, quant arribaré a pagar, per les meves inseguretats?
Catalunya Plural, 2024 
