Madrid, barri de Carabanchel, Maria i Julián tenen dos fills. Viuen en una casa modesta de lloguer per la qual paguen 750 euros. Maria treballa de dependenta, horari comercial, ingressa el salari mínim, té sort. Un horari que pot complir perquè Julián, de 45 anys, és a l’atur des de fa cinc anys i s’encarrega de portar i recollir els nens a l’escola. Entre el salari de Maria i algunes feines que fa Julián ingressen uns 1.400€ al mes. No està malament, qui els tingués. Però no es poden separar perquè la seva economia col·lapsaria, però no poden pagar al seu fill gran l’ortodòncia que necessita, però no posen la calefacció perquè l’última factura els va deixar en números vermells.
Barcelona, barri del Carmel, el Miquel té 26 anys, després de molt esforç s’ha tret el grau i el màster. Ha fet diverses pràctiques, però ja no pot fer-ne més, i no aconsegueix feina. Acaba pencant com a comercial, porta a porta, ja que ha de pagar el lloguer. Cada vegada que truca a una porta es mortifica, imagina la gent dins les seves rutines, embrancada en els seus problemes, què pinta ell portant el soroll fins a casa seva. Fa una cosa que odia, que considera violenta, i alhora l’incomoda, gran part del seu temps. Es diu que és el preu per poder sobreviure, ja que tant esforç a penes li serveix per pagar el lloguer, i cobrir el poc lleure que es pot permetre.
Sevilla, barri de Triana, Raquel té un fill petit anomenat Blas. El va tenir ella sola, pensava que seria difícil, però no tant. Com que va veure inviable cuidar Blas i mantenir feines a jornada completa, va decidir treballar pel seu compte. Fa disseny gràfic, és molt bona a la seva feina. Però els ingressos són irregulars i de vegades no arriba. Hi ha dies que té molta feina i està tan estressada que crida el Blas i després se sent culpable. Hi ha temporades que gairebé no entren diners i amb prou feines poden dormir. Es pregunta per què si ella fa tot el que pot, ha de viure sempre així, entre l’esgotament i la por. Se sent culpable: no vol transmetre al seu fill aquest llegat.
Bilbao, casc antic, Mauro, Pedro i Jalid viuen al carrer, s’han fet amb el portal d’un edifici abandonat, han amuntegat cartons i mantes, s’han repartit equitativament l’espai. De vegades Mauro s’emborratxa massa, no veu cap futur, ningú aconsegueix convèncer-lo que això canviarà. Pedro se sent malalt, però no sap per on començar, no té targeta sanitària, no està empadronat, als albergs se sent un número envoltat d’altres persones sense futur com ell. Jalid és conscient que s’ha equivocat un parell de vegades a la seva vida, errors grossos, admet, però es pregunta si ja està, si no hi ha res més a fer, si el càstig és passar fred i gana i tristesa per sempre. Si tots tres tinguessin un ingrés, un ingrés modest però constant, podrien pagar potser un lloguer, fer el primer pas cap a fora de l’abisme.
València, el Cabanyal. La Mariana té setanta anys i no està tranquil·la. Es va passar tota la vida treballant, cuidant, vetllant pel benestar dels altres, però ella no s’ha guanyat el benestar. Els seus ingressos amb prou feines arriben a sobreviure fins al dia 20 del mes. A partir d’aquí toca lligar-se el cinturó i creuar els dits perquè no hi hagi cap imprevist. Mariana conserva la ironia, calcula que li queden uns 15 anys de vida, amb 10 dies complicats al mes de cada 30, són 15 anys al davant amb dos terços de més o menys calma, i un terç d’estretor. Tret que les coses empitjorin, cosa que es diu, pensant en els seus fràgils malucs, i en les diverses pastilles que pren al dia, sempre pot passar. A millor, en general, mai no pensa que puguin anar les coses.
La Corunya, Jennifer té 17 anys i tampoc pensa que les coses puguin anar a millor. No ha pogut continuar estudiant, havia de portar diners a casa, però no sembla que res del que faci sigui suficient. Porta menjar amb bicicleta d’un lloc a un altre, cuina amb la mare per a un restaurant, cuida nens de tant en tant. La vida es presenta com un sumar i sumar tasques, sense que la suma de totes, acabi de pagar un futur en el qual el cansament i la pressa quedin enrere. Potser si tingués un matalàs podria construir fonaments per aixecar alguna cosa més ferma: continuar estudiant, pensar un negoci propi, trobar un ofici que li resulti interessant, que se li doni bé. A les nits, abans de dormir, pensa que és una pena ser tan jove i tenir poca esperança.
Tota aquesta gent no existeix, però és fàcil donar-los forma, inventar-los, perquè amb altres noms i càrregues similars, són a tot arreu. El que costa més és entendre perquè tanta gent com ells s’ha de resignar a una vida de merda, per què haurien d’assumir que no hi ha tranquil·litat per a ells, que no es mereixen nits tranquil·les. Assumir la irreversibilitat de la precarietat, de la mà de la irreversibilitat de l’extractivisme dels recursos de tots, avalar la cultura de l’acumulació d’uns quants per sobre la misèria de tants, és un verí antropològic que consumim cada dia, que ens va matar com a societat, com a espècie. Una mort lenta, que es manifesta en una gran part de la població que no és morta, però que viu existències minvades, que viu lluny de la vida.
La hipnosi neoliberal empeny a acceptar que cadascú és responsable de si mateix. L’anomia ens furta la capacitat de mirar les nostres veïnes i entendre que no hi ha esforç colossal, curs d’apoderament, o inesperat euromilió que els permet esquivar la manca de poder i tranquil·litat que suposa la bretxa entre allò que ingresses i allò que necessites per viure. És cert que el dret a un habitatge digne, a beques que et permetin estudiar, a un salari o una pensió suficient, a polítiques socials contra l’exclusió, a ajudes a les famílies monomarentals o suport a la infància farien aquests escenaris menys cruents, és cert que això mai no s’haurà de deixar de barallar. Però una renda bàsica universal, un ingrés que cobrís les necessitats bàsiques de les persones podria ser el primer pas per apuntalar aquestes vides. És fàcil imaginar-se com l’existència de tanta gent milloraria amb una renda bàsica. Costa més entendre per què una cosa tan evident no aconsegueix permear el sentit comú, les reivindicacions dels moviments socials, els programes polítics.
Catalunya Plural, 2024 
