Avui, el periodisme està una mica pitjor, molt pitjor, sense Martí Gómez.
Aquesta resposta era la primera que apareixia a l’entrevista que vam publicar a Catalunya Plural el 2016 amb motiu de la publicació de “L’ofici més bonic del món”. Aquella entrevista la vaig encapçalar amb tres apunts i un compromís: que ni una sola vegada utilitzaria la paraula mestre per referir-m’hi. És un concepte tan manat aplicat al periodisme que anomenar-lo mestre seria dir poc.
Del nou periodisme a l’Ofici de Periodista
Aquests eren, en síntesi, els tres apunts:
Primer apunt: Als anys setanta Joan de Sagarra escrivia que el nou periodisme era veure treballar Martí amb les cames creuades sobre la taula, el telèfon enganxat a l’orella esquerra i a la mà dreta un llumí amb què es furgava l’orella.
Segon apunt: El dia que Josep Maria Huertas va sortir de la presó després d’un consell de guerra per haver escrit que alguns meublés estaven regits per vídues de militars va ser portat a coll pels seus companys, però ell només repetia: On és Martí, on és Martí? Martí estava allunyat del tumult, en una coberta, fumant la seva pipa, al costat de Jaume Fabre.
Tercer apunt: A proposta de qui això signa, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va crear fa uns anys un reconeixement professional (es fugia deliberadament de la paraula premi) per subratllar el paper d’aquells periodistes que no buscaven ressò mediàtic, feien la seva feina amb rigor i tenien l’afecte, el respecte i l’admiració dels col·legues. Martí Gómez va ser el primer a rebre’l.
Vides de perdedors
Nascut el 1937 a Morella, Castelló, Martí Gómez va treballar a Mediterráneo, El Correo Catalán, Cuadernos para el Diálogo, El Periódico, La Vanguardia, El País, El Mundo i la Ser. Va practicar tots els gèneres: l’apunt breu, la crònica, l’entrevista, el reportatge… i en tots va destacar.
Sempre va practicar un cert escepticisme però mai no va renunciar al seu compromís amb el periodisme i el que ell anomenava “els perdedors”. “Perquè sempre es parla dels triomfadors –deia Martí- ia la vida hi ha perdedors, gent que té històries interessants, que han tingut una vida potent, una vida admirable i que s’han vist abocats a ser perdedors. Sempre m’han fascinat les històries de perdedors”.
I vides de triomfadors
El seu món era molt més que la crònica negra i els tribunals de justícia. A “L’ofici més bonic del món” explicava que al llarg de la seva vida professional havia tingut com a gorges profundes dos ministres, un atracador, un alcohòlic, tres advocats, un farmacèutic, mitja dotzena de jutges i fiscals, polítics de pelatge variat, un policia i el propietari d’una botiga de queviures. Les seves fonts eren, sens dubte, extraordinàries. Quan Pedro Sánchez va formar el seu primer govern li vaig comentar que hi havia una amiga seva al gabinet, en referència a la Ministra de Defensa, Margarita Robles, amb qui tenia molt bona relació. I em va contestar: en realitat, en són tres.
Martí era d’aquells periodistes que, sense coneixement previ, podia anomenar un ministre. Li va passar durant un dinar. Va rebre una trucada i a l’altra banda del mòbil va sentir una veu que li deia: “Hola, sóc Alfredo Pérez Rubalcaba”. Martí s’ho va prendre com una broma i va penjar. Al cap d’una estona, va tornar a sonar: “Hola, sóc Rubalcaba”. Martí va sospitar que es tractava d’un col·lega, Miquel Villagrasa, que acostumava a fer bromes d’aquesta mena i li va respondre: “Villa”, que estic en un dinar, no em fastiguegis”. I va penjar. Però el telèfon va tornar a sonar. “Hola, no pengis, si us plau, que de debò que sóc Rubalcaba, el vicepresident”.
També va tenir cops de fortuna insospitats, com el dia que un advocat li va preguntar si hi havia algú que hagués volgut entrevistar. Martí li va dir: a Graham Greene. “I em va explicar que tenia un amic que coneixia algú que tenia un amic que era amic d’un amic de Graham Greene i que un dia li preguntaria”. “Com pots suposar –m’explicava Martí-, no en vaig fer gaire cas. Però un dia, rebo un targetó manuscrit on em diuen: l’altre dia, un amic d’un amic que té un conegut que té un amic… em va dir que volia una entrevista amb mi. Jo estava borratxo i li vaig dir que sí. I la paraula d’un borratxo és sagrada. Vinguin a veure’m. I signava: Graham Greene”.
Així que se’n va anar, amb Josep Ramoneda, a entrevistar Graham Greene a casa seva, a Antibes. Martí va demanar a l’escriptor si podia prendre una mica d’aigua i Graham Greene li va assenyalar la nevera: “Allà no hi havia menjar, només ampolles de ginebra i whisky”. Que era un gran bevedor ho van ratificar una mica més tard quan van anar a un restaurant que els havia aconsellat Graham Greene. A l’hora de demanar van dir que prendrien el mateix que prenia habitualment el senyor Greene.
-I per beure, volen beure la mateixa quantitat que beu ell? –va apuntar, sol·lícit, el maître.
Apartat del dia a dia del periodisme (és un dir, perquè paios com Martí no s’aparten mai del periodisme) en els últims anys es va dedicar a la ràdio i a escriure llibres. Va publicar una biografia sobre la família Lara i li han quedat al calaix dos pendents: una novel·la de crònica negra i un llarg relat amb múltiples veus sobre la pandèmia.
El millor reporter
Martí no volia ser un referent, però els millors reporters d’Espanya sempre el van considerar el millor reporter d’Espanya. En aquella conversa del 2016, Martí m’explicava per què creia que el periodisme era l’ofici més bonic del món: “Perquè si busques històries, si busques gent, si surts al carrer, el periodisme et permet viure la teva vida i la vida dels altres”.
Martí ha viscut centenars, milers de vides. El twit en què la seva família donava compte de la seva mort, deia: “Ens ha deixat sabent com l’estimem. ‘La vida és bonica’, ens va dir. Seguirem endavant sense oblidar aquestes paraules i recordant sempre que ell va fer més boniques les nostres vides”.
Sí, la vida és bonica, però avui la vida i el periodisme són menys macos sense Martí.
Catalunya Plural, 2024 
