El reconeixement per part de Rússia de les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk, i l’inici d’un atac militar contra Ucraïna, han atret l’atenció del món cap a aquestes dues regions separatistes controlades pels rebels. Han estat fora del control del Govern ucraïnès des que els separatistes recolzats per Rússia van lluitar contra les forces ucraïneses fins a arribar a un punt mort el 2014, un conflicte que ha causat la mort d’unes 14.000 persones.
S’estima que dos milions de persones han fugit d’aquests territoris –principalment cap a Rússia o Ucraïna– i uns tres milions s’han quedat. En els darrers dies, les dones i els nens d’aquestes regions han rebut l’ordre d’evacuar Rússia, el primer indici que el conflicte armat tornava a trastocar les seves vides.
El juliol de 2021, vam contractar un equip de recerca amb seu a Ucraïna perquè ens ajudés a realitzar grups de discussió amb persones que vivien als territoris separatistes sobre els problemes quotidians als quals s’enfrontaven. A diferència dels periodistes, que tendeixen a buscar persones amb històries especialment interessants per entrevistar, nosaltres intentem reclutar una selecció de persones comunes i corrents, incloent-hi residents urbans i rurals, homes i dones. En total, hi van participar 40 persones i, malgrat el format virtual, semblaven sentir-se força còmodes parlant d’aspectes de la seva vida quotidiana, normalment des del saló de casa seva.
Ens va cridar l’atenció, sobretot, del que no van parlar: si volien formar part de Rússia, Ucraïna o ser independents de totes dues. Mentre els Governs rus i ucraïnès fa vuit anys que es disputen aquests territoris, aquests residents estaven més preocupats pels problemes quotidians. S’enfrontaven a les quarantenes de la Covid-19, l’alimentació de les seves famílies, l’educació per als seus fills i lluitaven per mantenir-se en contacte amb els seus familiars a l’altra banda de la “línia de contacte”, la frontera entre les zones controlades pel Govern ucraïnès i els territoris separatistes.
Una població sense feina i envellida
El 2015, l’acord de Minsk II va conduir a un alto el foc entre els separatistes de Donetsk i Lugansk i el Govern ucraïnès. Des de llavors, aquestes regions estan controlades per governs titelles recolzats per Rússia. L’aïllament ha passat factura als habitants. Alguns dels nostres participants havien perdut els seus llocs de treball o negocis, i molts es queixaven de la pujada dels preus i la caiguda dels salaris. El sistema bancari va quedar aïllat del món exterior, el sistema de transport es va deteriorar, les pensions van deixar de pagar-se i un toc de queda a les 10 de la nit va restringir els moviments nocturns. Els residents van ser separats dels seus familiars a Ucraïna, dels seus germans que s’havien traslladat a Rússia, i els seus fills ja no podien visitar els seus avis.
Molts van lamentar el fort descens de la població de la regió, assenyalant que la majoria dels que es van quedar eren més grans de 40 anys. Segons les estimacions oficials, el 41% de la població dels territoris separatistes té més de 65 anys, xifra superior a la de la resta d’Ucraïna. Molts joves se n’havien anat a Ucraïna o a Rússia, “perquè quines perspectives tenen? Cap”. La majoria de les infraestructures s’han trencat o tancat: mines, empreses i fàbriques. Molts dels millors especialistes, personal mèdic i doctors se n’havien anat. Un pare va relatar amb enuig com va portar el seu fill a posar-se una injecció i el tècnic mèdic ni tan sols sabia com treure la sang al nen.
En preguntar-los com afecta el conflicte a les seves vides, van respondre amb paraulotes, no amb paraules. Encara que estan atrapats enmig del conflicte, se senten abandonats per les dues parts: “No ens necessiten allà, i no ens necessiten aquí”. Alguns van assenyalar que els trets esporàdics que escoltaven a la nit feien plorar els seus fills i desencadenaven records traumàtics dels dies de lluita que ara han tornat a la vida.
Encara que l’opinió predominant dels nostres participants era veure els territoris separatistes com buits i aïllats, hi va haver-hi algunes expressions d’optimisme. El centre de Donetsk –que abans era una pròspera ciutat, la cinquena més gran d’Ucraïna– havia millorat recentment, amb noves carreteres i serveis. Alguns s’havien mudat a cases buides al centre i van descriure activitats per a nens i esdeveniments públics. Tot i això, la majoria dels nostres participants es van mostrar profundament pessimistes:
Al principi del conflicte, hi havia diners, estalvis i esperança. Ara els estalvis s’han acabat i l’esperança també
Escollir quedar-se
Per què aquestes persones es van quedar en unes condicions que molts dels seus amics i veïns havien abandonat? No (com afirma el Govern rus) perquè volguessin formar part de Rússia o per algun compromís polític, sinó perquè no tenien oportunitats de treball en un altre lloc, ni fons per traslladar-se, ni xarxes que els ajudessin a començar de nou. Responsabilitats com tenir fills petits o pares grans els lligaven a la regió. I marxar significava abandonar les seves llars. Anar-se a allò desconegut els semblava pitjor que quedar-se. Com va dir una:
Si no hi ha llum al túnel, no hi ha on anar
Amb la retòrica que envolta aquestes regions a l’escenari geopolític, ens va sorprendre la manca de comentaris prorussos o proucraïnesos als nostres grups de discussió. És possible que els d’ideologia prorussa s’hagin negat a participar als grups organitzats per una institució de recerca amb seu a Kíev, i que els participants s’hagin autocensurat per por de les represàlies.
Les converses internacionals sobre aquestes regions i altres conflictes “congelats” solen tractar els residents d’aquestes regions com a peons polítics. Però les seves veritables preocupacions solen tenir més a veure amb la vida quotidiana en circumstàncies inestables, caòtiques i sovint amenaçadores, on les infraestructures han estat destruïdes pels combats i el Govern els ha abandonat. Els territoris separatistes són llocs desolats i tristos, sense esperança ni oportunitats.
Com va dir un dels enquestats: “Ens estem extingint lentament”. La nova invasió russa només accelerarà el procés.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
