Anton Parambul i Dymitro Cooper Kupriyenko arriben a la cita uniformats i proveïts amb les seves armes mentre el so dels bombardejos i els trets ressonen als edificis que ens envolten. Semblaria que la batalla tingués lloc a uns pocs centenars de metres quan, en realitat, són almenys 13 quilòmetres els que ens separen de la línia del front de Kíev on tots dos combaten. Són destacats membres de la unitat anarquista Black Flag, encara que rebutgin aclarir-ne el rang. Acudeixen al lloc de trobada acompanyats pel seu comandant, una dona la identitat de la qual insisteixen a preservar.
Després d’un mes de guerra, tots dos porten un uniforme enfangat i unes botes desgastades. I sembla que tenen una relació de mestre i alumne. Com tot a Ucraïna, la seva història inclou diversos canvis que evidencien la complexitat d’ una societat hereva del règim soviètic i que, per tant, maneja codis molt diferents dels de les societats occidentals. Kupriyenko militava en grups nacionalistes fins al 2012, quan es va adonar que les idees del bé comú en què creia –explica en un assolellat i primaveral demà a Kíev–, realment eren defensades per l’anarcomunisme i no per les idees retrògrades en què havia cregut fins aleshores. Va ser en el moviment Resistència Autònoma en què va conèixer Dimitro, que va arribar allà amb 16 anys, buscant un lloc on poder posar en pràctica la ideologia que havia après als llibres. Ara, tots dos lluiten colze a colze contra els militars russos a la seva pròpia unitat, en què molts dels seus membres ja tenien experiència bèl·lica en la guerra del Donbàs.
Quan el 24 de febrer va començar la invasió russa, els grups anarquistes ucraïnesos feia mesos que debatien com actuarien davant l’eventual escenari. Molts dels seus militants havien participat en la revolució de Maidan del 2014 i alguns van combatre a la guerra del Donbass contra les tropes separatistes russes. I, alhora, des de feia anys, s’enfrontaven a una creixent criminalització i persecució tant per part de l’Estat com dels cada cop més forts grups neonazis del país. Ucraïna va prohibir el Partit Comunista i dues formacions més de la mateixa ideologia el 2015 . Volodymyr Zelensky, president des del 2019, no ha revertit aquesta il·legalització. De fet, el 20 de març passat va imposar la llei marcial i va suspendre l’activitat de diversos partits polítics.
Finalment, almenys tres grups van decidir unir-se a la defensa de la seva població mitjançant les armes: Black Headquarter, Rev Dia i Black Flag, amb representants dels quals s’ha reunit a Kíev La Marea. “Europa ha d’entendre que Rússia és un estat imperialista que vol ocupar tots els països que pugui. El règim de Putin té tants elements feixistes al seu govern: mata civils, nens i no pararan”, explica Kupriyenko, a qui tradueix a l’anglès Parambul, que estava acabant la seva formació com a mestre en arts marcials quan va començar la guerra. “Si Rússia guanya aquí continuarà amb els països de l’entorn fins a seguir pels de la Unió Europea. És com quan Europa va pensar que si deixava la República Txeca els nazis s’acontentarien amb ella, i després va arribar Polònia, i després… És una lliçó que la Unió Europea no hauria d’oblidar”, afegeix, mentre un gos de carrer se’ls acosta per rebre carícies.
Resulta surrealista que ningú descarti ja que les façanes senyorials que ens envolten puguin convertir-se en tones de runa en qualsevol moment. A les jardineres, als poetes de les quals romanen asseguts els dos soldats, despunten els brots d’uns bulbs que des de fa un mes ningú atén ni admira.
En un primer moment, les unitats anarquistes operaven sota les anomenades Unitats de Defensa Territorial, conformades per civils. Tot i això, com la resta d’unitats que actuaven per lliure des de la guerra del Donbàs de 2014, amb l’inici de la invasió russa van ser incorporades al comandament únic de l’Exèrcit. Però en el cas de les anarquistes, no consideren que estiguin defensant l’Estat ucraïnès, cosa que entraria en col·lisió amb la seva raó de ser, sinó la població civil.
“Vivim en un país amb milions de pobres, assotat per les polítiques neoliberals, les reformes privatitzadores de la sanitat. Som anarcocomunistes perquè creiem en la justícia social, però ara la prioritat és salvar la població civil”. Per això mateix, Kupriyenko subratlla que no són partidaris de l’OTAN i que no creuen que hagi de declarar un espai d’exclusió aèria, com li ha demanat moltes vegades el govern de Zelensky a tots els parlaments en què ha intervingut mitjançant conferència. Però que tot i així, afegeix, “s’ha de fer tot allò que contribueixi a parar la mort de civils, i si l’OTAN hi ajuda, estarà bé”
La guerra ucraïnesa està posant a prova tots els conceptes de teoria política des del segle XIX. En aquest país, la majoria de la seva població vincula l’esquerra amb el règim de Putin, i la dreta amb la democràcia, la possibilitat d’entrar a la Unió Europea, en l’OTAN i en el que consideren desenvolupament, prosperitat i modernitat.
En la pràctica, Putin és un gran aliat de les ultradretes i moviments neonazis d’Europa i dels Estats Units, i bona part de les esquerres fan costat al Govern d’Ucraïna, atacat i envaït per les tropes russes. D’altra banda, el president Zelensky va ser un dels mandataris que van aparèixer en els Papers de Pandora per tenir participacions en una empresa offshore en un paradís fiscal, i en 2021 va escometre unes reformes que van concentrar la seva poder i que van ser identificades, fins i tot per la premsa més conservadora, com a autoritàries. I el Batalló Azov, fundat en 2014 per destacats representants de la ultradreta i el neonazisme ucraïnès, acull ara a voluntaris de totes les ideologies polítiques, inclosos comunistes, anarcocomunistes, socialistes…
“Sí, hi ha gent d’esquerres en Azov, però no podem dir que Azov sigui de nazis o d’extrema dreta”, sosté Kupriyenko, que al seu torn subratlla que la seva unitat no manté relació amb cap grup d’aquestes ideologies. “És veritat que cada vegada hi ha més gent d’ultradreta en l’Exèrcit i en la nostra societat, però no són tants ni és un problema tan greu com es creu”, afegeix.
Els anarquistes, anarcocomunistes i comunistes porten anys sofrint atacs i agressions per part dels grups neonazis a Ucraïna, que solen publicar informació personal dels seus militants en xarxes perquè puguin ser identificats i atacats per qualsevol dels seus simpatitzants ultradretans. Exactament igual que fan amb les feministes i les persones del col·lectiu LGTBIQ+.
No obstant això, continua havent-hi una diferència important amb les tortures i els empresonaments que aquests col·lectius i grups ideològics sofreixen a Rússia. Per això, en els últims mesos diversos anarquistes russos s’havien refugiat a Ucraïna. I són més els que volen unir-se a les seves files, segons expliquen els portaveus de Black Flag: “Molts camarades anarquistes russos ens escriuen per a mostrar-nos el seu desig de venir i de defensar a Ucraïna amb nosaltres”. I afegeixen que reben suport dels seus camarades en diferents països europeus a través de donacions.
En aquest sentit, Dimitri i Antón expliquen que la majoria de les activistes de Black Flag són dones i que més enllà dels qui lluiten en el front, són molts més els anarcocomunistes que es dediquen a labors de suport social com repartir menjar a les persones desplaçades per la guerra i als homes sense llar, que ja es trobaven en aquesta situació abans de la invasió i que continuem trobant –neu o tronin bombes al lluny–, als parcs de ciutats com Kíev, Leópolis, Dnipro o Zaporiyia.
«Gràcies als camarades socialistes i anarquistes de Rússia, que lluiten contra el règim de Putin, que estan anant a les protestes contra la guerra, per la qual cosa els estan detenint i empresonant. I gràcies pel vostre suport i per lluitar per la llibertat en alguns batallons ucraïnesos», conclouen, abans d’aclarir que no és en el seu, però sí en altres afins. “La veritat guanyarà, així que guanyarà Ucraïna”, diuen, abans de marxar-se, rumb al capdavant.
Catalunya Plural, 2024 
