Surto de casa camí cap a la feina i me’l trobo a ell. El diari sota el braç, caminar lent. S’atura i em renya, amb to cordial i amable, com sempre. “No corris, les presses no son bones”.
D’això ja en fa dos anys, i sense jo saber-ho, era el principi del final.
Varen marxar, com a bons matemàtics, ordenadament. Primer ell, el vint-i-quatre de març de 2020. Tot va començar sumant la seva pèrdua als aplaudiments de les vuit del vespre, seguit de l’Ave Maria de Haendel. Ella es va quedar sola, sense el seu vell amant. Cada vespre acudia a la cita de les vuit des de darrera la finestra, i un dia en Joan li cantà la cançó dels “Vells amants” i ella li va respondre llençant-li un petó.
Arribà Sant Joan i vàrem fer la primera festa de veïns al jardí més bell del barri de Vallcarca. Després de l’estiu, la pandèmia semblava amainà i cadascú va anar tornant a la rutina, però el 31 de gener del 2021 ella també ens va deixar, sense fer soroll, amb discreció. Mentre, el jardí seguia sent el més bonic del barri de Vallcarca i, si t’hi esforçaves, la veies darrera la finestra.
Un any més tard hi soc jo darrera la finestra guaitant la casa del davant. Un camió hi aparca ben d’hora, tres homes amb les mans buides hi entren en silenci, sabent al que van, i surten en processó, carregats: una cadira, una taula, una altra cadira, una còmoda, un mirall, un armari, un capçal de llit, les tauletes de nit i les làmpades que il·luminaven les seves lectures de capvespre… Després de molts viatges els llums s’apaguen, la porta es tanca, el camió marxa.
Al dia següent segueix la processó. Aquest cop hi aparca una furgoneta, en baixen dos homes, obren la porta del jardí, hi entren en silenci duent unes caixes a les mans, sabent al que van, i surten en processó amb les caixes plenes amb la vaixella, la cristalleria, els coberts, farcells de roba, tot sense embalar, als ulls de tothom. I obro la finestra i sento el repicar dels plats i els gots i penso: “no sé on van, però sí com arribaran”. Després de molts viatges els llums s’apaguen, la porta es tanca, i la furgoneta marxa. S’ha acabat.
L’endemà al matí, pujo la persiana i sento una gran buidor. Ara sí que ens han deixat, han despullat el seu bell esguard, deixant l’esquelet del seu refugi. I surto de casa per anar a treballar i em dirigeixo al contenidor per tirar la brossa. Al terra sembla que hi ha papers, i m’ajupo. Un full escrit amb lletra menuda però clara, sembla tinta de ploma, i llegeixo: “Ecuaciones diferenciales lineales de 2º orden con cuatro variables, para este ej. puede tb. plantearse……”. Miro la data, dotze de febrer de l’any 1953. Al marge superior dret hi ha encerclat el número cinquanta-quatre. Quants fulls devia tenir aquest document? On deu ser la resta? Se’m fa un nus a la gola, hi reconec la seva lletra, la del nostre estimat matemàtic. Agafo el full, l’espolso i quan ja m’adreço veig al costat petits papers en forma de rectangle, semblen fotos de carnet de cap per avall: una, dues, i més enllà una altra i una altra… Les vaig agafant i les giro d’una en una, i m’apareix ella en blanc i negre, amb vint anys i escaig. La reconec, somric però em fa mal, me la guardo a l’altre mà on hi tinc el full, miro l’altra i se’m fa un nus a l’estomac. També és ella uns anys més gran. I encara una altra a color. Ja comença a ser aquella anciana que jo vaig conèixer, mirada dolça però ferma, directa. I encara una altra. No pot ser, perquè és exactament ella, qui ens esperava cada vespre darrera la finestra. Me la miro i em mira, se’m trenca el cor.
M’alço, em trec un mocador de paper de la bossa, les netejo i marxo, però abans hi dono una altra ullada, em vull assegurar que no hi ha cap rastre més… I sota l’altre contenidor treu el cap un sobre grogós i tacat. L’agafo. En el remitent d’impremta a la part frontal del sobre hi reconec el cognom. És el germà d’ella, que li adreça a la seva germana,. Miro el segell, veig que son dos segells, en un hi reconec al dictador Francisco Franco, té un valor de 50 cts. Al costat mateix un segon segell de color lila de 5 cts. amb un cavaller en primer terme i al darrera el perfil d’un castell. L’acompanya un text que diu: “Auxilio a las victorias de la guerra. 1936”.
El sobre va adreçat a ella a l’Albergue (Universitario Femenino) Matías Montero de Bagur, on s’hi devia allotjar, mentre estudiava la carrera. Estic confosa. Al costat mateix m’hi apareix una targeta, i des del terra estant puc llegir el seu contingut. Encapçala el text l’escut de la ciutat de Florència i sota, centrat en lletra gòtica, s’hi llegeix: CITTÀ DI FIRENZE. Segueixo llegint, és una invitació pel dia vint-i-sis de setembre de l’any 1961 a la Sessió Inaugural del Congrés “Groupement de Mathematiciens d’Expression Latine” al Palazzo Vecchio.
Ja els veig, ben mudats i elegants acudint al congrés de Florència. Penso que ja n’hi ha prou, i ara sí, marxo, aixeco el peu i no m’ho puc creure: un altre petit rectangle és allí! L’agafo, el giro i m’apareix ell, de jove, una foto en blanc i negre, amb vestit negre camisa blanca i corbata fosca, qui sap si acabat de tornar de Florència.
No m’importa que tots aquests objectes hagin estat a les escombraries, me’ls poso dins la bossa, com un tresor… i me’n vaig a la feina.
Ja a la tarda el desembolico, i poso cadascuna de les troballes una al costat de l’altra i recordo…: “aquella parella de matemàtics, els nostres veïns, ‘exemple de vida activa, compromesa i radical’, com els defineix un amic, que de casa seva n’han fet temple de la conversa, l’amistat i la solidaritat, on s’hi han gestat, al llarg dels anys, iniciatives socials, juvenils, polítiques… i en el seu jardí s’hi han organitzat trobades, festes, han acollit amics i hi ha acampat fins i tot aquella família nombrosa vinguda cada estiu de Croàcia…” (text extret de l’article publicat a Catalunya Plural el 12/02/2021 )
I em pregunto, entre dolguda i incrèdula: ens haguéssim pogut imaginar aquest final?
Catalunya Plural, 2024 
