Ho confesso d’entrada: aquest article és més militant i passional que altra cosa. El record d’aquell quaranta aniversari ha produït en mi una reacció més emocional que racional. Fa cinc anys, i en una altra seu, vaig intentar donar una interpretació de la implosió del PSUC com a epifenomen del fracàs del projecte de ruptura democràtica. Un projecte sostingut fins 1976 pel que fou el nostre gran i estimat partit. Com sol passar, les derrotes comporten la divisió y el retrocés en la batalla de posicions. Les eleccions d’octubre de 1982 en va ser una mostra d’aquest retrocés. No fou la única.
Durant tot el dia han desfilat pel meu cap vells i estimats rostres: Pere Ardiaca, Juan Ramos, Aurora Gómez, Josep Serradell, Paco Trives, Neus Català, Margarida Abril, Josep Muni, Salvador Martorell, Carola Ribaudi, Fèlix Ferrer, Dolores Solis, Leopoldo Espuny, Esteban Cerdans, Paco Aguilar, Atilano Garcia, Rafael Juan, Quim Horta, Francesc Luchetti, Daniel Mañas, Francesc Noguero, Julià Nuñez, Rafael Parra, Luis Romero, Luis Salvadores, Paco Sancho, Angel Serradell, Dolores Solis, Pere Soto, Rufino Vas, Isabel Vicente… Menciono només aquells que ens han deixat. Tinc també molt presents a tots aquells que encara són presents entre nosaltres. No els esmento per a no fer interminable aquest article. Ells saben que formen part dels meus records i del tot el meu respecte, més enllà dels diversos camins que cadascú de nosaltres hem emprés.
Ressonen en la meva ment velles i belles paraules escoltades o llegides en intervencions orals o textos escrits per tots ells durant aquells mesos de rebel·lia e insubmissió. Em commouen velles ressonàncies ètico-polítiques extretes de les seves actituds. Per mi tots ells són allò que Gramsci anomenava mestres de vida. Personalment no els arribo a l’alçada de les soles de les seves sabates. En el període que va de mitjans de 1981 a abril de 1982 jo era un simple quadre intermedi d’un comitè comarcal. Un entre tants dels milers que varen resistir a la “normalització” del nostre gran PSUC que la transició es va empassar. Fou tant sols després del sisè congrés, que el col·lectiu va considerar que havia d’assumir una responsabilitat més gran: dirigir entre 1982 i 1991 el setmanari Avant. Una publicació en la direcció de la qual em van succeir diversos companys i companyes i que va arribar a publicar mil números entre 1982 i 2014.
Per tant aquest és el testimoni d’un actor secundari. La majoria dels grans actors ja no hi són. En queden alguns. Podeu buscar-los i parlar amb ells. Us donaran opinions i visions potser diferents de la meva.
Allò que va poder ser i no fou.
Durant tot aquest 12 d’abril he escoltat en el meu interior el ressò de les sàvies paraules d’un dels poetes que va cisellar la meva educació sentimental:
“No quiero arrepentirme después
De lo que pudo haber sido y no fue…
Sólo se vive una vez
Hay que aprender a querer y vivir”.
Una anàlisi de l’educació sentimental de la meva generació i també de l’anterior (Machín, Gardel, León i Quiroga, Manzanero… però no només) potser donaria algunes claus per interpretar la nostra mentalitat. També, i sobretot la mentalitat col·lectiva de rebel·lia e insubmissió conformada pel llarg procés de lluites obreres i populars desenvolupat a Catalunya i a la resta d’Espanya entre principis dels anys seixanta i els anys 1976-1977. Una educació sentimental que va produir un remarcable fenomen: la resistència d’un bon grapat de comunistes a la normalització, cooptació a re-subalternització patida per tots nosaltres entre els anys 1977 i 1982.
Com a producte de tot plegat, entre 1981 i el 1982, entre set i vuit mil militants comunistes vam trencar amb la resignació i la impotència experimentada davant la “transacció del 78” i l’euro-comunisme. Decidirem emprendre la construcció d’una opció política i social rebel, que pretenia trencar amb un règim que encara no estava del tot consolidat: vam contribuir a formar el PCC.
Va ser un moviment de base, un moviment d’aquells que no solen sortir a les fotografies oficials. Comparteixo aquí unes quantes d’aquelles fotografies que no solen veure’s. Les he tret del web del Arxiu Josep Serradell, on poc a poc anem recollint els documents escrits i gràfics d’aquella època.
La nostra era una opció a contrapèl de tot. Va ser rebuda per la premsa burgesa amb improperis i insults estigmatitzants i fins i tot amb crides al ministeri de l’interior a posar ordre. La jerarquia euro-comunista i la burocràcia sindical van haver de recórrer a l’estat d’excepció a l’interior de les seves organitzacions: expulsions de militants de base però també d’un terç del Comitè Central, destitució d’alcaldes i regidors, dissolució de governs municipals (Barberà o Montcada), dissolució d’organismes partidaris i d’enteres federacions sindicals… Per la seva banda, la resta de partits del règim ens van tractar durant anys com a empestats.
No és una queixa per les dificultats patides. Era la reacció habitual i tradicional dels de dalt quan els de baix es rebel·len. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.
Anàvem a contrapèl de la claudicació. Però l’enemic de classe i els adversaris polítics i sindicals eren molt més forts que nosaltres. Una batalla de posicions que va durar dècades ens va anar desgastant i derrotant, de mica en mica, molecularment. Les nostres forces materials i morals no eren suficients per resistir una batalla de tant llarg alè. La divisió i la cooptació, sempiternes companyes de les derrotes, ens van anar acompanyant durant aquest viatge de quatre dècades. No és un retret a ningú. Més enllà dels debats del cada episodi, m’estimo i respecto tots els camarades que he conegut durant aquesta llarga experiència vital. Malgrat les divergències polítiques més o menys episòdiques, ens uneix el projecte de l’emancipació social i nacional del poble treballador.
Tot i aquestes dificultats, vam donar la batalla. No volíem penedir-nos “del que podria haver estat i no va ser”, que deia Machín. Crèiem que calia reaccionar, i ho vam fer. I aquí seguim.
Potser la nostra actitud va ser la darrera càrrega de la “brigada lleugera”. Avui alguns pensen que potser va ser inútil. Jo crec que va ser una batalla bellíssima, un repte ètic-polític que havíem d’afrontar.
Lluitarem i, en el camí, vàrem sembrar. Avui, quan veig un breu vídeo commemoratiu confeccionat i tuitejat per uns joves militants, el meu cor de vell comunista no ha pogut més que emocionar-se. Avui, el meu esperit oscil·la entre l’Escil·la de la malenconia i el Caribdis de l’esperança.
No, el comunisme no ha mort! No, no tinc res a penedir-me!
Sabadell, 12 de abril de 2022
Catalunya Plural, 2024 
