“Estimada Terra” és el darrer llibre de fotografies de Joan Guerrero i Cesare Pace, que actua com una reflexió sobre el planeta que deixarem a les generacions futures. “Volíem mostrar al màxim les diferents cares, les contradiccions, els patiments de les persones i el medi ambient”, escriuen els autors al començament del llibre, amb el títol “Perdona’ns terra”. Tots els guanys recaptats inicialment amb el llibre, publicat per l’editorial italiana Libri Contro Fucili, van ser destinats a projectes duts a terme a l’Equador. Ara també es destinaran a les víctimes de la invasió russa a Ucraïna, als refugiats ucraïnesos a Itàlia.
El llibre compta amb la participació del reconegut fotògraf brasiler Sebastiáo Salgado, que, al pròleg, crida la humanitat a canviar la relació que manté amb la Terra, quan cada vegada s’acosta més al punt de no retorn. “Potser considerar la terra com un òrgan del nostre cos ens pot ajudar, abans que sigui massa tard”, proposa Salgado. Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat de Joan Guerrero, escriu al llibre que “Estimada Terra presenta una col·lecció de fotografies que reflecteixen la bellesa del planeta en què vivim, i l’empremta que deixa l’ésser humà”. Fotografia, poesia i dades sobre la situació climàtica, es combinen en el llibre per fer-nos reflexionar sobre els riscos a què s’enfronta el planeta, els riscos als quals ens enfrontem com a humanitat. En una entrevista per a Catalunya Plural, Joan Guerrero parla sobre el nou llibre, la crisi climàtica i el rol de l’art a la societat.
Com va sorgir la idea del projecte?
La idea del projecte sorgeix a partir d´una exposició de les meves fotografies celebrada a prop de Venècia. Allà vaig conèixer algunes persones entranyables, bones, solidàries, especialment solidàries. I parlant amb elles, va sorgir la idea de fer un llibre al voltant de la Pachamama (la mare terra en llengua quítxua) i com està patint amb el canvi climàtic. És un llibre sobre la terra, l’humanisme i la solidaritat, mitjançant l’eina que tenim, que és la càmera fotogràfica i la paraula. Aquest llibre el vam fer en conjunt amb Cesare Pace, un amic que vaig conèixer allà a Itàlia. Així va ser com vam començar a treballar, jo des de Santa Coloma, i ell des d’Itàlia, i així va sorgir aquest llibre en català i italià. I també ens trobem amb Sebastiao Salgado, que és molt amic de Cesare. Ens associem a partir de la solidaritat. El llibre ha tingut una acollida molt important. Ja a Itàlia, fins i tot des d’abans de sortir, s’havien venut 2.500 llibres, sempre pensant en la solidaritat, sempre. Tot el benefici que generi la venda serà donat a qui ho necessitin.
On van destinats els diners recaptats per la venda del llibre?
De moment ja s’han enviat una gran part d’aquests diners a Riobamba, a l’Equador. Allà hi ha el Pare Gabicho, que és un sacerdot que es preocupa molt del seu poble, els quítxues. Ja es van construir dues escoles a partir dels diners recaptats. Quan es van acabar de construir les dues escoles i va esclatar la guerra a Ucraïna, vam decidir destinar la resta de la recaptació al suport dels refugiats ucraïnesos a Itàlia. Volem que les donacions serveixin per comprar el que necessitin: medicina, roba, menjar, el que sigui.
Al llibre es veuen retrats de persones de diferents cultures, i paisatges de diferents continents, quin és el fil conductor que les uneix?
Jo crec que, en aquest cas, el fil conductor que les uneix és el patiment, que és conseqüència de la manera com estem tractant la Terra. I també crec que les uneix la bellesa: la bellesa del desert, la bellesa de la jungla, la bellesa de l’aigua, la mar, la bellesa de la seva gent bona. Les uneix la bellesa de la solidaritat i de tantes altres coses. Al llibre hi ha un fons d’agraïment, però alhora de patiment, perquè tot allò que s’estima, tot allò que es vol, també dóna patiment, no?
El fil conductor que les uneix és el patiment, que és conseqüència de la manera com estem tractant la Terra
Al llarg de la seva trajectòria com a fotògraf, vostè ha retratat la migració, la crisi i la pobresa. Quan va començar a percebre aquestes qüestions com a conseqüències de la crisi climàtica?
Jo vaig néixer a Tarifa, un poble que és a 14 quilòmetres d’Àfrica. Jo vaig néixer l’any 40, que eren temps de postguerra, de gana, de misèria, de plors, de mort, i de tantes coses… d’un franquisme que havia pres la llibertat d’un poble. Jo ho vaig viure molt en directe. Aquesta va ser la meva infantesa, i jo crec que després de veure tot aquell plor, que la meva mare, com tantes mares i tants pares tenien per no poder donar menjar als seus fills, no podia ser altrament no sentir-me solidari amb tots aquells que aboquen llàgrimes a causa de tant de patiment. I ara sobretot amb la guerra. Alguns pobles tenen tant i d’altres tenen tant poquet. Uns moren amb dolor per no tenir ni per prendre unes pastilles per alleujar-se, no hi ha dret, és molt dur. El fotògraf, el cineasta, el dramaturg, l’escriptor, el pintor, el músic, han d’estar molt units a l’art o al que sigui per acabar amb tant de patiment. Aquesta és la història dels que vam participar en aquest llibre: jo els vaig conèixer a Venècia i avui som com a germans que ens haguéssim conegut tota la vida. I el fruit és aquest llibre.
I en quin moment va començar a notar que tot aquest patiment era, en part, conseqüència de la crisi climàtica?
No sé el moment. El que sé és que vaig sentir el patiment d’aquells que tenen poc des que vaig néixer, des que vaig tenir ús de raó. I aquest sentiment va anar augmentant a poc a poc i em vaig adonar que poc fem per unir, vincular aquestes vivències, perquè qualsevol nen tingui la seva escola, el seu llapis de color. M’he trobat a les terres dels Andes amb nens que caminaven tres hores per anar a escola, i quan arribaven no tenien ni llapis per escriure. Això és una aberració. El que fa això a un nen, a qualsevol persona, però especialment a un nen, no pot viure tranquil, ignorant tot el que passa. Avui dia ho tenim tot per explicar, per conèixer. Abans potser podia existir l’excusa que no ho sabies, però avui ho sabem tot pels mitjans de comunicació, per Internet. Sabem què pateixen els nostres germans, la nostra gent.
He vist tantes famílies a l’Equador, a Nicaragua, El Salvador, estimant-se, unint-se a les nits al voltant d’una olla al foc. I hi havia felicitat, una felicitat d’humanisme, que és el que estem perdent aquí, en definitiva. Ells poden ser rics, no en la part material, sinó de sentiment, d’afecte, d’amor… i això ningú no se’ls pot treure. No sé si la crisi climàtica ho va empitjorar. Van perdre els que sempre han estat perdedors i van guanyar els que sempre es van aprofitar de les matèries primeres dels països pobres. Els que tenien deutes es van endeutar encara més, i els que érem rics, vam ser més rics. Perquè nosaltres som gent molt rica aquí a Europa.
En una entrevista va citar una frase d’Atahualpa Yupanqui: “El primer és ser persona; el segon, poeta”. Creu que tot art és de denúncia?
A mi no m’interessen les roses per les roses. A mi no m’interessa l’art per l’art. A mi no m’interessa la poesia per la poesia. M’interessa tot allò que és autèntic i que de vegades, sense adonar-te que ho fas, estàs creant art. M’interessa com a fotògraf retratar el sentiment, ja que crec que, per arribar-hi, la fotografia ha de tenir això que té el bolero: ànima i cor. Si té només estètica, per molt bonica que sigui, serà una puntada de peu, i a mi, francament, la puntada de peu no és que m’agradi molt.
És per això que dic que l’art per l’art no m’interessa. El primer és el que deia Atahualpa: “Primer la persona i després el poeta”, primer la persona i després el polític, primer la persona i després el forner, primer la persona i després el fotògraf. Si hi va la persona abans que el polític, serà bon polític. Vet aquí el cas d’Antonio Machado que era bona gent, i a mesura que era més bo, era millor poeta. Això ho he vist en gent senzilla, que potser ni se n’han adonat, però amb l’edat, hom s’adona del que és la generositat, la bondat. Aquest empènyer per canviar la història, especialment dels que no tenen res.
Amb l’edat, hom s’adona del que és la generositat, la bondat. Aquest empènyer per canviar la història, especialment dels que no tenen res
Quines creieu que són les eines de l’art per a la transformació social?
L’art per mi és importantíssim dins del món de la solidaritat, del canvi social. És una eina d’humanisme, creació, poesia, sentiment, solidaritat. Ja a la Pietat de Miquel Àngel hi eren presents l’amor, la mort, la mare, el fill, la vida, la perfecció del geni. L’art és fonamental per a la transformació de la societat des del meu punt de vista.
Creieu que encara som a temps de revertir la situació climàtica?
Potser sí, pot ser que encara hi hagi esperança. Jo sempre he estat molt optimista, fins i tot en les llàgrimes dels anys 40 era optimista com a nen, i després com a jove, també. Continuo injectant optimisme, està claríssim. A més, jo em veig com si fos un buit que, si no m’encarrego d’omplir jo mateix, ningú no ho farà per mi. Per tant, segueixo en aquest camí de la justícia, de la llibertat, de solidaritzar-me amb aquell que pateix, forma part de mi, com el nas, com els cabells. Jo estic còmode al primer món, a Europa. I per molt que estiguem malament, perquè no serà mai com el que he vist als països pobres.
Voleu compartir alguna reflexió que us hagin deixat les vivències al llarg de la seva carrera com a fotògraf?
La vida m’ha donat tant, m’ha donat amistat, m’ha donat la bellesa de contemplar tantes coses per molt senzilles que fossin. Em sento més agermanat amb allò que som. Dono gràcies pel que vaig descobrir a Santa Coloma, aquell poble, aquella ciutat, ja que ho tinc tot. També per la meva feina, que va ser i és la fotografia, la passió de la meva vida. Davant d’un món cada cop més contaminat, Joan Guerrero decideix ressaltar l’humanisme, la solidaritat, l’amistat, la gratitud, l’optimisme, la bellesa, l’amor i l’esperança. “Que sigui molt feliç i que seguim en aquest camí de vegades tan bonic i de vegades tan difícil de la vida”, tanca la conversa telefònica.
La presentació oficial del llibre Estimada Terra a Barcelona tindrà lloc el 21 d’abril a les 18 hores, al Col·legi de Periodistes de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
