Fa ben poc, un lector em felicità per un article a un altre mitjà sobre Manolo Vázquez Montalbán. La floreta em feu pensar als mestres no coneguts, persones amb tant d’influx com per a deixar la seva firma a servidor més enllà de la seva mot, sense fantasmagories, només amb un llegat intemporal.
Manolo, de qui he heretat amb tota la intenció del món el seu neologisme Barcelones, i Josep Pla sempre han figurat en aquest pedestal del cervell, sobretot des del tòpic, alguns són ben certs, de voler saber sempre què dirien en qualsevol instant històric. Dins d’aquest panteó local, l’estranger i el familiar sobrepassen els límits d’aquesta entrega, la cloenda correspondria a Josep Maria Huertas-Claveria, per una qüestió d’esperit més que de rigor.
Huertas i el seu soci Jaume Fabre, a qui podríem afegir el fotògraf Pepe Encinas, desenvoluparen una feina espectacular tot recuperant la memòria dels barris, i no tan sols, doncs el seu periodisme ciutadà reivindicava els marges, conjugant-se amb les lluites veïnals a les acaballes del Franquisme.
En aquesta introducció de confessions us esmento, sens cap mena de problema, la meva voluntat de recuperar la sèrie d’aquests pioners de Tots els Barris de Barcelona des d’un doble matís. El primer apostaria per a reeditar aquells volums, memòria viva d’una ciutat desapareguda. La segona, per si ho dubtaves, la tens davant dels teus ulls, doncs totes aquestes cròniques són la continuació d’aquelles d’antuvi adaptades a la nostra època, i això comporta reflexió sobre els pares, fantàstic per a traçar coordinades del Camp de l’Arpa.
A les pàgines de Tots els Barris el nostre protagonista només irromp des de concessions gairebé caritatives; doncs Huertas i Fabre l’integren sense gaire pensar-hi al Clot, gairebé rient-se de la subsistència del topònim, segons ells supervivent gràcies a una estació de metro, per a carregar més encara les tintes podrien haver accentuat allò d’inaugurada per Franco el 1970, el nom d’una revista de molt prestigi aleshores i la fita de 1976, quan l’Associació de Veïns no es limità a batejar-se amb el Clot, incloent el nostre aneguet lleig a la seva personalitat, com consta als documents de la manifestació històrica del primer de febrer d’aquell any a passeig de Sant Joan.
Huertas anava massa atrafegat amb allò de fer de cada taula de redacció un Vietnam, a més de patir el tràgic deliri del seu empresonament durant més d’un any a la Model, condemnat amb l’excusa d’un reportatge on revelava com molts meublés eren regentats per vídues de militars.
Durant aquest captiveri escrigué moltes de les peces de Tots els Barris a través d’un intens intercanvi de notes amb Fabre, premiat amb una gran recepció pública pel Sant Jordi de 1976, quelcom impossible avui en dia. S’imaginen un llibre seriós sobre Barcelona, no una novel·leta, entre els més venuts de la Diada de 2022?
Aquests periodistes dignificaren el nostre ofici i obriren camí al camp de l’estudi de la Ciutat Comtal, quelcom lloable amb el comprensible entrebanc de tenir defectes de precisió, lògics si atenem a com abans pocs havien abordat les temàtiques. Els continuadors tenim a favor disposar dels seus documents, captar els errors i esmenar-los; la feina sobre una urbs i el seu passat es teixeix de generació en generació, i de ben segur dins d’unes dècades sortirà algú criticant-me per haver oblidat dades o deixar anar tonteries prescindibles.
Per Lucanor, anem al gra. Si féssim una enquesta entre barcelonins, molts ratificarien la seva proverbial peresa, causa d’una ignorància evitable, confessant-nos desconèixer la ubicació del Camp de l’Arpa i les seves essències. Sí, lector, potser ets un d’ell. No passa res de res; aquí em tens, amb l’afegit de demostrar una sèrie de conceptes més aiat bizantins entre límits, demarcacions i orígens. Sense ells, avançar fóra molt més feixuc.
Comencem per la formació. Tan preciós topònim, gairebé t’imagines a Neró en plan piròman, remet segons la tradició a unes paraules inscrites a un dolmen situat, aproximadament, a una de les seves fronteres reals, distintes a les administratives, ubicada a l’inici del carrer de Rogent des de la plaça de les Tortugues, si sou legalistes de Sant Josep de Calassanç.
Aquesta versió canònica sorgeix del Cartulari de Sant Cugat de 1037. A la pedra figurava el misteri d’Ad ipsa Archa, i de l’arca es virà a l’arpa, quelcom acceptat per Francesc Carreras Candi, pare fundador de la historiografia moderna sobre la capital catalana, menys de carrer i més acadèmic.
Joan Coromines, amb e i sense parentesc amb qui escriu aquestes línies, es riu d’aquesta opció, decantant-se per una molt més prosaica suggerida per Ignasi Iglesias, dramaturg emblema de Sant Andreu. Segons aquest, això del Camp de l’Arpa sortiria de la mala fama del barri, doncs els lladres són gents amb gran habilitat a l’art de fer córrer l’arpa.
Aquesta tesis encaixaria més per la geografia de l’entorn, marcat fins la seva progressiva urbanització per infinitud de camps, alguna masia i l’hegemonia del torrent de Bogatell, amb el carrer Rogent seguint el seu curs, amb lleus variants. Poden descobrir-les caminant o bé esperar a les properes setmanes, on analitzaré la qüestió.
Allò esgrimit per Iglesias, la inseguretat d’aquest perímetre, pot apreciar-se amb una revisió bàsica de l’hemeroteca entre la fi del segle XIX i principis del XX, quan no eren pas inusuals les noticies sobre bombes amagades, baralles o detencions, bé al rovell de l’ou, bé als alentorns.
Rogent és un nom més o menys recent. Fa menció a l’arquitecte del mateix cognom i, segons el nomenclàtor, s’imposà a Rogent el juny de 1916, sense gaire convicció entre els veïns, contraris s aquest nou bateig, com demostraren el 1922 mitjançant protestes, inútils fins a la Guerra Civil, quan es transformà en homenatge a Benet Pasanau, militant de la CNT resident al 40 del carrer de Besalú, a més d’integrar la Columna Durruti. La seva mort al front d’Aragó comportà aquest honor pòstum, freqüent durant tots aquells anys a Catalunya entre el record a d’altres combatents i el fervor ideològic.
Pasanau treballà un temps a la Damm, recognoscible per a tot el món i limes de la barriada per a Huertas i Fabre, quelcom simbòlic des del meu humil criteri, però com vaig advertir fa uns paràgrafs el debat dóna per a continuar-lo des d’una comparativa entre la bellesa d’una Història de Resistència contra l’Eixample i allò cretí dels empleats municipals, amants de tiralínies mig colonials, gairebé com si Barcelona fos Àfrica i els seus barris unitats absurdes, sense cap mena de transcendència, com si menyspreessin la pluralitat i es consolessin amb perpetuar cert folklore des de mentides a posteriori acatades per inèrcia, quelcom on per desgràcia també intervingué el mestre de periodistes, aficionat, com molts de la seva generació o la meva, a una bona història abans de privilegiar veritats, magnífiques per a estalviar problemes i facilitar qualsevol feina, fins i tot a les divisions administratives dels municipis.
Catalunya Plural, 2024 
