L’escriptor Javier Cercas, nascut a Ibahernando, Cáceres) va guanyar el premi Planeta l’any 2019 amb la novel·la “Terra Alta”. El protagonista era Melchor Marín, a qui va convertir en la ficció en el mosso d’esquadra que va abatre quatre terroristes a Cabrils, el 18 d’agost de 2017. El va recuperar al llibre “Independencia” i el passat mes de març apareixia una tercera entrega de les seves aventures de sèrie negra: “El castillo de Barbazul” (Tusquets Editores). Alguns dels llibres de Cercas s’han dut al cinema, com “Soldados de Salamina” o “Las leyes de la frontera”. La trilogia de Melchor Marín també es pot imaginar com pel·lícules o una sèrie de Netflix. Resident a terres gironines des de ben petit, Cercas viu ara a Verges. El 6 d’abril va complir 60 anys.
En una entrevista recent explicava que a “El castillo de Barbazul” es planteja el dret a prendre’s la justícia per mà pròpia. També és el tema central de “Terra Alta” i “Independència”. Existeix aquest dret o la resposta l’ha de donar cada lector?
A la vida normal, ara mateix, opino que això està molt malament, com tu, com qualsevol persona mínimament civilitzada. Com diu un vell policia a la novel·la, qui no respecta les formes de la justícia no respecta la justícia. Estem tots d’acord. Però la ficció, la literatura no funciona com la vida, afortunadament. La literatura és abans que res un plaer, com el sexe, però també és una forma de coneixement, com el sexe. Per això quan algú em diu que no li agrada llegir, l’única cosa que se m’acut és donar-li el condol o acompanyar-lo en el sentiment, però la forma de coneixement de la literatura no és la del periodisme, ni la de la ciència, ni la de la història, ni res d’això. El que fa la literatura és el contrari, és posar en qüestió les nostres creences més arrelades, treure’ns de polleguera, empatitzar, aquesta paraula de moda, amb actituds, amb ideologies, amb persones, amb fets que no són els que nosaltres acceptem en la vida quotidiana. La literatura és exactament el contrari de la pedagogia. Vas a veure l’obra de Shakespeare ‘Ricard III’, un dels més grans canalles de la història de la literatura universal, et poses en la seva pell i per moments estàs del seu cantó. Llegeixes ‘Crim i càstig’, de Dostoievski, i per molts moments estàs del cantó de Raskòlnikov, que és un home que ha matat una pobra vella. Veus ‘El Padrí’, ara que se celebra el cinquanta aniversari de la pel·lícula, i estàs al costat de Michael Corleone, que ha estat capaç de matar el seu propi germà. I, sense posar-me al seu nivell, modestament, llegeixes les novel·les de la ‘Terra Alta’ i estàs celebrant que Melchor Marín es prengui la justícia per la seva mà. I això és el que fa la literatura: obligar-nos a anar a llocs morals perillosos, que no són còmodes. Per això la literatura és útil. La literatura és molt útil si no vol ser útil. Si vol ser útil es converteix en propaganda o pedagogia, deixa de ser literatura i deixa de ser útil. Com a persona sóc totalment pro-sistema, perquè el sistema és la democràcia, però com a escriptor sóc totalment anti-sistema, el que vull és complicar-li la vida al lector.
La literatura és molt útil si no vol ser útil. Si vol ser-ho es converteix en propaganda
La literatura, el cine, l’art en general fan preguntes incòmodes. Si no ho fan, si no són capaços d’incomodar-te, no és bona literatura, no és bon cine. És un desafiament moral permanent. No és una incitació a que la gent es prengui la justícia per la seva mà, com ‘El Padrí’ no és una apologia de la màfia o com ‘Crim i càstig’ no és una apologia de l’assassinat. És un sacsejament moral. Aristòtil en deia ‘catarsi’, una mena de purificació, fer en la ficció allò que no podem fer en la realitat, treure la mala bèstia que portem dins.
Quan algú em diu que no li agrada llegir l’acompanyo en el sentiment
“El castillo de Barbazul” es pot entendre com un al·legat contra la impunitat dels poderosos. Alguns d’ells es poden veure reflectits en Rafael Mattson, el magnat que organitza festes per abusar de noies i adolescents. Pot servir la seva novel·la per posar-los la por al cos?
Tant de bo! No caerá esa breva, que diuen. Aquesta gent existeix des de que el món és mon. No ens enganyem! Ara s’han denunciat casos com els d’Epstein o Weinstein però, des de que el món és món, la gent que té diners i que té poder fa aquestes coses. El que passa és que fa molt poc que ens hem adonat que tenim un elefant a l’habitació, que és que a les dones se les ha violentat, se les ha matxacat des de sempre. Aristòtil, un pilar de la civilització occidental, va escriure a ‘Política’ que les dones són inferiors als homes i ho va fer perquè tothom a la seva època ho pensava. Encara que el feminisme es pugui remuntar a l’Edat Mitjana, fins fa quatre dies les dones estaven apartades, humiliades, relegades, sotmeses, i la violència contra elles era un fet quotidià, assimilat… Quant fa que es comptabilitzen a Espanya els assassinats de dones a mans de les seves parelles? No arriba a vint anys. Abans no es mataven les dones? I tant! N’hi deien ‘crims passionals’, que sona fins i tot romàntic. Un informe de la policia diu que cada hora hi ha dos abusos sexuals a Espanya. I Espanya no és una excepció. A alguns països del Nord, les millors democràcies del món, encara és pitjor. No t’explico a Mèxic i a d’altres països… Per la gent jove és increïble. Aquest tema, que és essencial, no estava a l’agenda de la gent de la meva edat. No estava a l’escola. No s’hi parlava de la igualtat dels homes i les dones. No se’n parlava als mitjans de comunicació. Fa quatre dies que en som conscients. La violència contra les dones és un dels temes essencials de totes les novel·les de ‘la Terra Alta’. No perquè jo ho hagi anat a buscar. Els escriptors no anem a buscar els temes. Els temes ens venen a buscar a nosaltres o ens els trobem. Melchor Marín és un tio assetjat per la violència contra les seves dones. Van matar la seva mare, que era una puta, van matar la seva dona, ara van a buscar la seva filla… Perquè? Perquè estem envoltats d’això. Servirà la novel·la per ficar la por al cos a algú? Tant de bo! Però no és una cosa nova, una cosa que s’hagin inventat el Me too, el feminisme o el ministeri d’Igualtat. Existeix des de que el món és món.
Melchor Marín, el protagonista és, en aquestes novel·les, el mosso d’esquadra que va matar quatre jihadistes la matinada del 17 al 18 d’agost de 2017. Ha conegut aquest mosso? Hi ha parlat? Sap què se n’ha fet d’ell?
En principi no el volia conèixer. No m’he inspirat en aquest personatge. Estava escrivint la novel·la i vaig pensar que Melchor Marín podria ser aquest tio. Li vaig poder atribuir la identitat perquè no sabem qui és. La policia, per motius obvis, no ha revelat la seva identitat. Jo no el volia conèixer. Ara sí que tinc ganes de coneixe’l. Em consta que ha llegit les novel·les perquè ho va explicar en un article que va publicar El País.
A “Terra Alta” el títol no tenia cap misteri. A “El castillo de Barbazul” es pot buscar a Internet el conte de Barbazul i lliga amb la trama de la novel·la. Però no queda clar perquè va titular ‘Independència’ el segon llibre d’aquesta sèrie…
Per molts motius. Primer, perquè tothom em preguntés perquè es deia ‘Independència’. Ho vaig aconseguir. Segon, perquè m’encanten els títols equívocs. Shakespeare en va ple. Umberto Eco deia que el millor títol de la literatura universal era “Els tres mosqueters”. Perquè? Perquè n’eren quatre i el més important era el quart. Tercer, perquè el gran triomf dels secessionistes catalans ha estat apropiar-se de les paraules maques. Si vols conquerir la realitat primer has de conquerir el llenguatge. Aquesta és la primera norma de la política real. El gran triomf és haver conquerit completament el llenguatge. La prova és que en diem ‘independentistes’, quan el que volen no és la independència; és la secessió, la separació. ‘Secessió’ és una paraula lletja mentre que ‘independència’ és maca. S’han apropiat de la paraula ‘llibertat’, de la paraula ‘democràcia’, s’han apropiat de totes les paraules maques. “La resta són per vosaltres”, pels que no són secessionistes. I en darrer terme, perquè fora d’Espanya, per exemple a Itàlia, s’ha entès com una metàfora del ‘procés’. La novel·la “Independència” es pot resumir com la història d’un home que va a la recerca de la seva independència personal, de la seva autonomia, de la manera equivocada. És el protagonista secret de la novel·la i el seu pare li diu ‘Arrímate a los buenos’, que és el que li diu la mare del Lazarillo de Tormes al seu fill. Ell s’arrima als rics i els poderosos i aquests fan amb ell el que solen fer els rics i els poderosos amb els que s’acosten a ells buscant prosperar; és a dir, utilitzar-los per les seves finalitats –perverses, en aquest cas- i després rentar-se el cul literalment amb ells. “Independència” és un atac ferotge contra les elits catalanes, que són les grans responsables del que ha passat a Catalunya. No és una interpretació del ‘procés’. És el que va passar i tots ho sabem. Senzillament, després de la crisi, les elits catalanes, amb noms i cognoms que tots coneixem, van pressionar el poder polític, pressionar Madrid, per sortir de la millor manera possible de la crisi. I ho van fer com ho han fet sempre, traient la gent al carrer. Hi havia gent que ja era al carrer, els indignats, que després es van transformar tots en independentistes. Deien que Espanya ens roba, que els culpables de tot són els espanyols, i van treure la gent al carrer amb l’esquer de que ‘crearem un país meravellós, fantàstic, on podrem prendre gelat de postres cada dia’, com deia la propaganda de l’ANC, ‘on tots serem feliços i, a sobre, ens lliurarem d’aquests espanyols que ens putegen des de fa segles’. I la gent s’ho va creure, com el personatge de la meva novel·la. Quan van arribar els problemes, les elits es van retirar i van deixar la gent abandonada i enfadada. Fora de Catalunya la gent ho ignora i a la mateixa Catalunya hi ha gent que no ho vol veure però és evident que el ‘procés’ va ser una operació llençada per les elits catalanes que van acabar deixant la gent abandonada.
El ‘procés’ va ser una operació llençada per les elits catalanes i van acabar deixant la gent abandonada
Parla del ‘procés’ com si fos una cosa del passat
El ‘procés’, per mi, es va acabar el 2017. Ara estem vivint una altra cosa, que no sabem on ens portarà. Tal i com es va plantejar, el ‘procés’ s’acaba quan xoca amb l’estat de dret sostingut per la Unió Europea, la tardor de 2017. Ara tenim un ‘problemón’ completament diferent. Independentistes n’hi ha hagut sempre.
El ‘procés’ es va acabar el 2017. Ara tenim un ‘problemón’ completament diferent
Ara ve san Jordi. Vendria més o menys llibres sinó tingués vostè l’etiqueta de ser contrari a la independència de Catalunya?
M’és igual. Jo la democràcia me la crec. Per això dic que sóc pro-sistema, com a persona. Tenim una democràcia, molt imperfecta però me la crec. I quan he vist fer determinades coses simplement he dit que no. En molts sentits sóc catalanista, estic a favor de la llengua, de la cultura, de les institucions… Si això és ser catalanista, ho sóc completament. Però no m’agrada que els polítics del lloc on jo visc se saltin les lleis, que vol dir saltar-se la democràcia. No m’agrada que menteixin. Simplement he parlat. Tinc una etiqueta? M’han dimonitzat? Tant m’és!
Viu a Verges que és un poble on els independentistes són majoria. Es deu trobar cada dia Lluís Llach pel carrer
Sóc molt més vergelità que Llach. No hi és mai. Visc més a Verges que a Barcelona i no l’he vist mai. A Verges no he tingut mai cap problema. He fet el que creia que havia de fer i ja està. No he tingut grans problemes. Ni a Verges ni a Barcelona. Hi va haver un moment molt dolent, la tardor del 2017, quan es va viure un clima terrible. Josep Fontana va parlar d’un clima pre-bèl·lic. Estic d’acord amb ell. Un clima totalment creat, incentivat, llançat per mitjans de comunicació, pels poders públics, etcètera. Allò no sorgeix espontàniament. No fotem!
Hi haurà quarta novel·la amb les aventures de Melchor Marín?
Això és una trilogia amb un final obert que, com a molt, es pot convertir en una tetralogia. Inicialment, després d’acabar el primer volum, la vaig concebre com una tetralogia però ara mateix no ho sé. Les novel·les són com les guerres, ara que estan tan de moda: se sap com comencen però no se sap mai com acaben.
Ha començat a escriure aquesta quarta entrega?
Hi ha moltes parts escrites de la quarta entrega i, fins i tot, hi ha parts d’altres llibres. Aquesta és la meravella d’haver creat un món, que és que hi ha moltes bifurcacions. Jo no sóc Balzac. Ja m’agradaria semblar-m’hi. Mai ho vaig concebre com una sèrie. Tinc força parts escrites de la quarta novel·la però no sé si l’acabaré, si la publicaré… ara mateix no ho sé.
Netflix l’ha contactat per fer-li alguna proposta?
Està en mans de tres productors però no sé amb quina plataforma treballaran. Ja veurem què surt. No em preocupa gens. Jo em limito a escriure llibres. El que passi després…
Té al cap qui hauria d’interpretar Melchor Marín?
Sí. John Wayne de jove.
Sembla que els joves d’ara no llegeixen gaire
Els acompanyo en el sentiment. No estic segur que la nostra generació llegís més. Alguns, sí. Em fa pena que aquesta gent es perdi una cosa fonamental. La literatura serveix per viure més, d’una manera més rica, més intensa i més complexa. I em sap greu que hi hagi gent que s’ho perdi. Què puc fer jo perquè això no passi? Escriure el millor possible. És el que intento. I escriure llibres que no siguin literatura per literats, autistes. Intento que siguin llibres que importin a la gent, que els diguin coses interessants. Naturalment, sé que fracasso però com deia Faulkner, en una expressió que m’agrada molt: “al millor que podem aspirar és a un fracàs honorable”. El meu ideal és escriure llibres fàcils de llegir i difícils d’entendre, que llegeixis apassionadament, absorbents, entretinguts, divertits i que a sota hi hagi una complexitat el més gran possible. ‘El Quixot’ és això, les obres de Shakespeare són això, les grans novel·les són això. Una de les grans supersticions del nostre temps és pensar que la literatura és inútil. No, la literatura és immensament útil. No conec res més útil que un instrument que serveix per viure més, que dona plaer i coneixement. Una altra gran superstició del nostre temps és aquella que diu que la bona literatura és només la minoritària, secreta, de catacumbes. Això és un disbarat total, papanatisme intel·lectual. ‘El Quixot’, que és la millor novel·la que jo conec, és un llibre que va ser enormement popular, i no està escrit per a catedràtics d’Oxford sinó per a la gent. Shakespeare era enormement popular. Cap dels dos era considerat pels intel·lectuals i els savis de l’època. ‘Els miserables’ de Víctor Hugo, que és el llibre fetitxe de Melchor Marín, va ser una revolució, un autèntic terratrèmol, molt popular. Dickens, Balzac, els grans escriptors… No estic dient que només la literatura popular sigui bona literatura. A la llarga, sí. Kafka va ser molt poc llegit a la seva època però avui és un dels escriptors més populars del món. Hi ha fins i tot l’adjectiu ‘kafkià’. El millor que li pot passar a la literatura és que torni a ser popular, que torni a dir coses rellevants, importants a la gent. La literatura tancada, autista, és dolenta en el 99% dels casos. Hi ha molt poques excepcions com el ‘Polifemo’ de Góngora.
I és útil, serveix perquè la gent s’evadeixi d’una realitat on conviu amb situacions tan horribles com la guerra d’Ucraïna?
Per consolar-se, també. De tota manera, aquest món terrible que vivim no ho és més que el que ha existit sempre. La guerra ha existit sempre.
Però ara veiem les imatges de les massacres en directe, o quasi
És veritat. Abans no els vèiem. Això és una diferència. Hi ha hagut moltes més guerres en qualsevol època que en la nostra. Ara hi ha uns periodistes que estan allà i ens ensenyen el que poden. Fa molt poc temps que la guerra té el desprestigi que té ara. En certa manera, Putin ja ha perdut la guerra. La immensa majoria del món rebutja la guerra. Això no passava abans. Els éssers humans, sobretot els homes, pensaven que la guerra era útil per resoldre problemes. Ha estat exaltada fins a límits extraordinaris. Horaci diu “dolç i honorable és morir per la pàtria”. El millor quadre que conec és “La rendición de Breda”, de Velázquez, que és una exaltació de la guerra, allà tothom és noble. Els poetes, els pintors,… s’han cansat d’exaltar la guerra. Fa molt poc temps, jo crec que des de la Primera Guerra Mundial que la guerra comença a ser vista com la veu Goya, com un horror. El desprestigi de la guerra és molt recent. Vivim en un món molt menys violent que el de qualsevol època. Què pot fer la literatura? Fer-ho el millor possible. La literatura és consol, és plaer, és coneixement, mostra la complexitat de les coses. No és només evasió. Una bona novel·la et porta a un altre món, a través de la ficció has d’entendre coses de tu mateix i dels altres. Humilment intento que les meves novel·les siguin entretingudes, molt distretes, però el que vull és plantejar problemes que tinguin a veure amb la justícia, amb la venjança, amb la relació entre pares i fills, amb l’heroisme, que és una forma d’excel·lència moral, amb les relacions d’amistat, amb la traïció,… No són incompatibles l’entreteniment i l’humor amb la serietat. Tot el contrari. ‘El Quitxot’ és un llibre per riure i enormement entretingut però alhora és un llibre on encara ens mirem i on encara aprenem coses sobre nosaltres mateixos i sobre el món. Per això serveix la literatura.
Catalunya Plural, 2024 
