“M’han colpejat. M’han trencat el nas. M’han ficat en la presó. Vaig perdre el meu treball. Vaig perdre el meu apartament. En pro de l’alliberament gai, vosaltres em tractaríeu d’aquesta manera? Què cony passa amb vosaltres? Penseu en això!”
La tempesta es va desfermar el 28 de juny del 1969. Nova York, una batuda en el bar queer Stonewall, i la resta, és història. Les transfeministes Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera es van convertir en les cares reconegudes de les revoltes. Al 1973 Sylvia Rivera pronunciaria un discurs en el dia de l’Alliberament Gai sumit en el còlera per una raó: l’opressió patriarcal dins de la pròpia lluita.
De certa manera, la “cultura de les bones maneres” estava assentada al col·lectiu LGBT: els homes cishomosexuals dins d’uns cànons de normativitat, copaven els espais i jugant amb les normes del statu quo, podien fer vida exterior com a “homes de bé” i mantenint els seus privilegis patriarcals. No obstant, elles eren la identitat irradiada a borbollons, dones, les boges, marginades, la seva existència era massa —així, en general— com per a parlar pel col·lectiu i ser ben vistes pel totalitarisme cisheteronormatiu. El lumpen sota el lumpen.
La ploma i les identitats i expressions de gènere diverses havien de quedar-se en la vida interior, darrere de les portes de locals determinats. No pertocava res decent en el món per a les trans, efeminats i gallimarsots. El nom de Stormé DeLarverie potser era un vaticini en si mateix. Que la tempesta es deslligués aquest 28 de juny, va venir per l’espurna que l’enfastidida artista va prendre: va llançar la primera pedra que va generar disturbis entre policia i tota aquesta gent l’existència de la qual era delicte. Drag King, filla d’un matrimoni interracial —delicte també en aquell moment— i lesbiana.
Lesbiana butch, una d’aquestes bolleres amb ploma que no juguen en les cordes de l’hegemonia gènere-sexual, expulsada de lo desitjable, del desig construït com a cànon masculí, masclista, tirà, absolutista. Perquè la normativitat són els ulls d’un home cisheterosexual: “em sembla transcendent preguntar-nos davant qui estem reclamant la visibilitat. Perquè estimades, entre nosaltres som visibles, com bé sabem totes quan anem pel carrer i ens creuem la mirada”, va escriure Brigitte Vasallo en “las que siempre fuimos visibles”.
A les bolleres, tortilleres, tisoreteres i invertides. A les dones queer. A l’ “amiga d’anglès”, a la tieta que va ser la primera ovella esgarriada de la família, a tot aquell lumpen sota el lumpen: dia de la visibilitat lèsbica, un moment per a agrair que aquesta pedra anés a parar contra un policia. A la Stormé, per tirar-la sense amagar la mà, i a totes les lesbianes que, amb el fet de ser, han sostingut el món, la seva pròpia existència i la de les quals vindrien. Un dia per a recordar que estem i ens veiem. Que som i existim sense demanar permís ni aprovació. Que no necessitem la seva autorització perquè ni som ni volem ser part d’ells. Que mai ho serem perquè ens interessa més aviat poc el beneplàcit d’un sistema hostil. Estar, estem. Ser, som. Que no ens vulguin veure és una altra cosa.
Catalunya Plural, 2024 
