Des de fa anys mantinc una conversa intermitent amb la meva amiga Esther sobre les fronteres del Camp de l’Arpa, i potser quan les haguem definit en aquestes pàgines podrem, a la fi, caminar pels seus carrers fixant-nos en detalls més específics.
Si discutim, en el bon sentit de la paraula, sobre els límits d’aquest barri és per quelcom anticipat la passada setmana. L’actual divisió administrativa de Barcelona és de 1984 i s’estructura en deu districtes, quelcom tradicional si seguim la Història de la ciutat, però poc intel·ligent des del meu punt de vista si volem fomentar identitats i tot allò plural dels setanta-tres barris, amb una existència obvia i sense cap tipus de poder ni transcendència per a les autoritats, com si governessin parcel·les sense ànima, quelcom encara més greu per la nul·la pedagogia sobre les diversitats englobades a cadascun d’aquests cossos, amb el resultat d’absurds diàlegs entre ciutadans. D’on ets? Del Guinardó? Ah, d’Horta. No, no, disculpa, Guinardó no és Horta, y així amb tot, quelcom apassionant.
Amb els limes del Camp de l’Arpa topem de nou amb qüestions administratives i una absoluta negació dels limbes. Qui vulgui comprovar l’extensió precisa de la nostra protagonista al mapa haurà d’anar a Google per a comprovar certes rareses en aquesta carta, i per això mateix intentaré ser molt primmirat amb la descripció d’aquests confins.
Començarem pel cantó muntanya, situat des de la versió canònica a Sant Antoni Maria Claret, i la tria té certa lògica depèn de com es miri. Si ho faig a la cruïlla d’aquest carrer amb la rambla Volart no ha objecció possible, doncs constatem com a la seva pujada s’enceta amb claredat el Guinardó, si bé sempre m’ha fascinat conèixer com abans del seu bateig definitiu era el camí cap a la muntanya, omnipresent en aquests paratges de Sant Martí abans de les agregacions de 1897.
La intersecció de Volart amb Pare Claret té a la seva esquerra el gran bloc de la Caixa d’Estalvis, de finals dels anys quaranta, enorme perquè ocupa l’espai del vell Mas Viladomat, propietat de la família de Salvador Riera, urbanitzador de bona part del Guinardó i en tractes amb el notari Volart i l’arquitecte Villar, ambdós premiats amb un carrer per a recordar la seva presència en aquest Planeta.
No gaire lluny, entre Industria i Sant Antoni Maria Claret, hi ha una altra masia, Can Miralletes, un altre cop en procés d’adequació per a donar-li volada després d’uns quants anys maltractada i mig fossilitzada al seu homònim parc. Aquesta finca rural es situava just al costat del torrent de Bogatell, amb el seu curs, com he explicat a d’altres Barcelones, descendia pel carrer de Rogent, la rambla no declarada del Camp de l’Arpa.
Aquesta frontera de la muntanya és correcta fins a cert punt. Els limbes podrien posar-la en discussió, entre ells els passatges de Roura i Catalunya, passarel·les vers la plaça de les Tortugues, on la vista apunta a Rogent i es perfila molt millor la morfologia del Barri, quelcom remarcat a un altre passatge, el de la travessera, així anomenat per enllaçar la carretera d’Horta amb la de Barcelona cap a Sant Andreu.
En aquest sector hi ha més entorns límbics, mig en disputa, almenys a les converses veïnals, doncs al cap i a la fi qualsevol habitant escombra a favor de la patria chica, l’únic nacionalisme amb sentit, i vol afegir-li territoris, com per exemple la illa de tres carreronets composada pel carrer Capella i els passatges d’Aloi i La Constància, en realitat, pels seus orígens, un barri en si mateix, minúscul, però mereixedor d’aquesta designació malgrat pertànyer a Navas, un dels llocs amb menys identitat de tota la capital catalana, tan es així que fins i tot algun dels seus estudiosos tiren pedres contra el seu propi teulat.
Si anem a la vessant mar, la dificultat disminueix per la fermesa de la Meridiana, tan contundent com per a separar, i no només des de la metàfora, el Camp de l’Arpa del Clot, demostrant-se d’aquesta manera com la geografia independitza l’un de l’altre, factor encara més catapultat durant el Franquisme pels maleits ponts, aleshores l’única via per a creuar l’aneguet lleig de les grans vies planificades per Ildefons Cerdà.
Ens queden les ratlles cap el Besós i el Llobregat. La primera és prou prístina des de l’artifici del carrer de Navas de Tolosa; la seva urbanització es desenvolupà durant els anys trenta per a trencar la naturalitat de la vella frontera entre Sant Martí de Provençals i Sant Andreu, encarnada pel torrent de la Guineu.
Aquest límit contemporani és bastant comprensible; a les meves passejades, sempre penso com el carrer de Trinxant té molta més coherència per afinitat amb els alentorns, però si les meves preferències es complissin es cometria una impostura perquè gairebé tots els carrers horitzontals de la quadrícula de Camp de l’Arpa moren a Navas de Tolosa.
Per últim, el confí amb mires al llunyà Llobregat és el més fals de tot per trobar-se al carrer Dos de Maig, un absurd majúscul des del meu humil criteri per la incidència del disseny de Cerdà i el nostre estimat imperialisme de l’Eixample, aquí trencat de forma definitiva pel que fa al seu tiralínies vertical al carrer de Xifré, cognom de l’indià propietari d’aquestes hectàrees, més tard venudes pels seus hereus a d’altres prohoms d’inicis del segle passat, els Coll, més tard capitalistes de la fàbrica Damm.
Així doncs, Independència seria el darrer carrer de l’Eixample i Xifré la primera lliure de la seva tirania formal. La diferència entre un món i l’altre s’expressa a la preciosa bifurcació de Freser, hereva de la carretera d’Horta, i aquell tros afegit a mitjans del setanta per a tancar Rosselló, decapitat a la seva prepotència a Rogent, indubtable símbol de com al Camp de l’Arpa l’orografia i la Història filaren mecanismes de resistència contra l’Eixample, un mur més per a comprendre la varietat dels barris de Barcelona, sumits a la ignorància de les seves històries entre modificacions del paisatge i nul esforç municipal per transmetre la diversitat, fins i tot a la nomenclatura, no en va aquesta frontera del Camp de l’Arpa llinda amb el barri de la Sagrada Família, bateig de profunda i mandrosa submissió a la cada cop més horrible mona de pasqua, coronada amb l’estrella de la mort amb aires de bomba Orsini.
Catalunya Plural, 2024 
