A banda de les múltiples obres científiques traduïdes i publicades, l’any 2020 es va estrenar com a novel·lista amb l’obra Los colores del último Puerto (finalista del premi Caligrama), i recentment ha publicat Las hores huecas (RBA). Parlem del seu darrer llibre, una novel·la històrica ambientada en un poble d’Aragó durant la Guerra Civil Espanyola.
Tot i el teu background científic — et llicencies en biologia i et doctores en aquesta mateixa disciplina —, en aquesta segona novel·la profunditzes en la història del país. Ja t’interessaven aquests coneixements en els teus anys de joventut?
No, el meu punt fort eren les ciències, però sempre he sigut molt lector. Però bé; ara, amb quasi setanta-cinc anys, estic acabant un doctorat en història. Crec que tinc un bagatge important de coneixement històric del període de la guerra civil.
Què et va motivar a escriure sobre el període de la Guerra Civil?
Jo vinc d’una família treballadora colpida per la guerra. El meu avi el van matar l’1 d’octubre, mai a casa s’havia parlat de la seva història. Vaig viure en el silenci. Anys més tard, fent la meva pròpia recerca, vaig descobrir que havia estat associat amb la Lliga Regionalista i que hi havia motius polítics darrere la seva mort.

Va morir al front?
Ell tenia un magatzem de productes de construcció a Montcada i Reixac, i un altre a Barcelona. Un matí va anar a Sant Andreu a treballar i ja no tornaria. Van avisar que el seu cadàver estava a l’Hospital Clínic i això va ser tot.
El llibre gravita en un inici al voltant de la figura de l’alcalde d’un poble d’Aragó, en Manuel. Tu vas ser alcalde del municipi de Tiana durant dotze anys: imagino que et va ajudar comptar amb aquesta experiència personal en el desenvolupament d’un personatge que, amb contradiccions, ha de prendre decisions que a vegades no són acceptades per tothom?
No hi ha bons i dolents. Tots són una mica bons, i tots són una mica dolents.
Però estem parlant del tema que divideix el país en bons i dolents. Hi ha un esforç en problematitzar aquesta simplificació històrica a través de la figura de l’alcalde i la resta de personatges secundaris?
Sí, és clar. A més, si ets alcalde de Barcelona o d’una gran ciutat, estàs força protegit pel teu equip d’assessors, però l’alcalde d’un petit municipi és una altra cosa. Està constantment en la trinxera. Quan vaig escriure la novel·la vaig intentar aprofundir en la ment d’un alcalde d’un petit poble que no té protecció davant dels fets històrics de la guerra civil.

Durant el procés de documentació de la novel·la, quins fets històrics que vas descobrir et van sorprendre més?
Vaig llegir molt sobre la Batalla de l’Ebre. Tots tenim la Batalla de l’Ebre com una batalla important, però va ser una animalada com un piano: no va servir per res i van morir trenta mil persones. Eren 800 km quadrats sense cap valor estratègic, però Juan Negrín, president del govern i llavors ministre de defensa, va decidir, esperant que les potències europees se les tinguessin amb Hitler, resistir a tot preu. Una matança terrible. A Stalingrad van patir moltíssim, però era un enclavament estratègic.
Què més t’ha interessat de la Guerra Civil?
Hi ha una curiositat històrica que encara cal explorar. El 20 de juliol, amb la reunió amb Companys, el president els hi diu als anarquistes de la CNT que el carrer és seu i que facin el que creguin convenient. Jo he llegit sobre aquesta reunió i és molt sorprenent. Però en aquest país hi ha moltes coses que no es poden parlar, i Companys té clars i té ombres.
En període de guerra és complicat no tenir-ne.
Sí, és clar. Però no hi ha biografia oficial de Companys, ningú ha tingut collons d’escriure-la. Perquè si ho fas no et pots estalviar tota la història dels germans Badia, etc.
Segurament no hi ha hagut en la història un moviment anarquista organitzat tan potent.
I que a més van fer la revolució quan no tocava. En el fons el govern llibertari-anarquista va ser a l’Aragó, més que a Barcelona o Saragossa, que estava en mans dels militars. Però la força que tenia la CNT inclús abans de la guerra era molt important.

En la novel·la també es toca un tema poc abordat per la memòria històrica: com van ser tractats els exiliats comunistes a França.
Allò va ser molt dur. Gent que fugia de la guerra, en ple hivern, perseguits per la metralla de l’aviació. Quan travessen la frontera i pensen “aquí ja no em poden matar” es troben amb uns militars que et maltracten i et deixen tirat a una platja sense cap servei disponible. Però clar, si ho mirem des de la perspectiva del govern francès, on de cop i volta reben vora del mig milió d’exiliats — que ningú s’esperava —, també té les seves dificultats de gestionar. Imagina’t ara tots els que venen d’Ucraïna els deixen tirats a la platja de la Barcelona i els poses a treballar en…
Es pot fer el mateix comentari amb gran part de la immigració africana, però…
I tant, sí. El color també fa, és evident. No és el mateix tractament el que estem donant a la gent que ve d’Ucraïna que el que estem donant a la gent provinent, per exemple, del Senegal, que també haurien de tenir aquest tractament. Però la situació històrica en concret dels exiliats francesos va ser aquesta. Hauria resistit la República si França hagués posat els avions i els tancs que el govern legítim demanava? Tot hauria sigut molt diferent.
La segona part de la novel·la avança a través de la figura del fill de l’alcalde, un acadèmic que decideix investigar per conèixer i entendre la memòria històrica i familiar. És la recuperació de la memòria l’objectiu principal de la novel·la?
Recuperació de la memòria és un dels propòsits, sí, així com adornar-nos que aquest capítol encara no està tancat. El dia de la presentació del llibre, ja des de la primera intervenció, es va muntar un acalorat debat sobre la legalitat o il·legalitat de la República. Això denota que no podem parlar sobre el tema, perquè això no passa si parlem de la Guerra d’Independència o de la invasió romana ningú es baralla. No ho hem mort només perquè hi ha molta gent a les cunetes. Psíquicament, encara pensem que hi ha hagut uns bons i uns dolents.