S’han donat conjuntures per arribar a aquesta situació. El confinament derivat de la COVID19, que va obligar molts negocis a tancar, però mantenint la seva obligació de pagar el lloguer va ser una causa. També la inexistència d’una limitació a les actualitzacions als preus de lloguer de local en un context de reescalfament inflacionari, que a l’agost va assolir el 10,5% i a l’octubre va ser de 7,3%.
Ara bé, també hi ha causes estructurals. En termes jurídics, l’article 4.3 de la Llei d’Arrendaments Urbans estableix que en casos de lloguer de locals preval la voluntat de les parts. Això fa que qualsevol dret reconegut a l’inquilinat de local esdevingui optatiu. Entre aquests pocs drets hi ha la durada mínima dels lloguers, de cinc anys en cas que el propietari sigui persona física i set anys en cas que l’arrendador sigui persona jurídica. Temps que es mostren totalment insuficients per amortitzar les inversions que moltes vegades practiquen els comerciants per adaptar el local al seu model de negoci.
Per si no n’hi hagués prou, la legislació del consumidor, del Decret legislatiu 1/2007, no contempla totes les tipologies possibles d’inquilins com a consumidors. Per exemple, no considera consumidors les societats amb ànim de lucre ni aquells inquilins que hagin de desenvolupar la seva activitat professional al local llogat. Tampoc contempla com a empresaris els petits propietaris que siguin persona física Resultat? En aquests casos, la protecció contra les clàusules abusives no s’hi aplica. Impossibilitant un límit legal a les clàusules abusives. Com carregar l’inquilí amb totes les reparacions, els impostos de la propietat, les despeses de la comunitat i introduint dotzenes de casuístiques que faciliten rescindir el contracte.
Aquests aspectes jurídics es creuen amb uns preus que augmenten de manera desproporcionada. Barcelona n’és un exemple paradigmàtic. Segons declaracions de Barna Centre, el lloguer dels locals cèntrics pot comportar el 70% de la facturació d’una botiga. Per no parlar de la pèrdua de negocis històricament arrelats a la ciutat comtal. Segons el Catàleg de Protecció del Patrimoni Arquitectònic, hem patit el tancament del 14% dels locals emblemàtics de la ciutat. Per no parlar d’una triplicació de les sol·licituds de canvi d’ús dels locals per reconvertir-los en habitatge, buscant establir lloguers encara més elevats.
Si el 2013 es van sol·licitar 63 llicències, el 2019 ja se n’han superat les 200. I el problema podria ser més gran, tenint en compte que els portals immobiliaris estan atestats amb anuncis de locals sense cèdula d’habitabilitat. És a dir, infrahabitatges que suposen una triple lesió: els drets del consumidor, l’habitatge digne i el dret a la ciutat en intensificar el desmantellament del teixit comercial.
Des d’Ekonomikon realitzem un cicle formatiu a Barcelona per formar els llogaters de local a comprendre i defensar els seus locals. Tractant de generar més resiliència mitjançant la socialització de coneixements pràctics. Ara bé, arriba el moment que es posi al centre del debat públic mesures i polítiques públiques per revertir el problema. Amb aquest ànim, vam recollir durant el cicle formatiu propostes dels participants, que s’han integrat en un informe lliurat a l’Ajuntament de Barcelona, la regidoria de comerç i les forces municipals. Per generar un altaveu dels llogaters de local en la reclamació per lloguers estables i assequibles. El dimecres 14 de desembre, al C/Constitució núm. 19, a l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona Coòpolis, farem una sessió oberta per explicar els resultats de l’informe.
Catalunya Plural, 2024 
