Silvio Falcón i Andreu Pujol són els guanyadors del Premi d’Assaig Irla 2022, que promou la fundació Josep Irla. El seu assaig, publicat amb Angle Editorial, porta per nom “A la sobirania per l’esquerra. Una anàlisi de l’auge d’ERC, EH Bildu i BNG”, i té com a objectiu descriure la convergència estratègica entre les principals forces de les esquerres nacionals basca, gallega i catalana. Parlem amb ells sobre alguna de les claus que desenvolupen al llarg del seu llibre.
Què us motiva inicialment a escriure aquest llibre? Què és el que volíeu explicar?
SF: La constatació d’una observació que vam fer plegats, que és la següent: les trajectòries recents d’ERC, Bildu, i el BNG cada vegada s’assemblen més. Això els ha portat a formar coalicions, arribar a acords bilaterals, o constituir grups parlamentaris propis, com passa al Senat entre ERC i Bildu. Parlant entre nosaltres vam considerar que seria interessant analitzar aquestes trajectòries amb més profunditat.
Quins són els principals aprenentatges que creieu que ERC n’ha pogut treure d’aquestes aplicables a l’estratègia republicana
SF: Per exemple, si ens fixem en el moviment nacionalista gallec, han fet una molt bona feina organitzativa amb els sindicats. El primer sindicat de Galicia és la Confederación Sindical Galega (CFG), i gran part dels militants del BNG hi formen part. Quan al BNG no li han anat massa bé les coses, el sindicalisme ha estat un refugi des d’on fer oposició. Aquesta política de moviment — que a Catalunya ha estat potser més de Plataformes, com ara la Plataforma pel Dret a Decidir —, potser no té una tradició tan arrelada.
Interessant…
AP: Tot i que és cert que en els darrers temps la vinculació d’ERC amb algun dels sindicats majoritaris com UGT, per exemple, s’ha anat enfortint. Només cal veure els casos de Dolors Bassa, Chakir el Homrani, o en Camil Ros, que tots han format part de l’estructura del partit.
Per què l’estratègia republicana de teixir aliances amb altres forces estatals és l’adequada i no la que puguin fer altres forces actualment com la CUP o Junts per Catalunya — o l’esquerra abertzale parlamentària en els anys vuitanta?
AP: Hem estat força atents a la realitat escocesa, i creiem que aquesta ha influït la realitat de l’independentisme català, gallec, i basc. L’independentisme escocès, abans del seu èxit recent, també estava vist pels sectors progressistes com una extensió còmplice de la dreta britànica. Jo crec que en aquest cas aquests tres partits independentistes arriben a una conclusió similar en la conjuntura actual a Espanya: consideren que bona part del seu potencial electoral no entendria una oposició frontal al govern espanyol si això acaba implicant que hi hagi un govern de coalició entre VOX i el PP, per exemple.
Algú podria argumentar, però, que l’independentisme ha acostumat a créixer en aquells moments d’oposició quan a Madrid hi ha hagut una força més clarament independentista al govern.
AP: És cert que en els moments que ha governat el PP, aquesta intransigència dels populars ha ajudat a fer créixer l’independentisme, però també és cert que podem parlar d’altres moments on l’incompliment de l’esquerra espanyola també ha fet créixer l’independentisme. El cas de Zapatero comprometent-se a tirar endavant l’Estatut és l’exemple paradigmàtic.
Us pregunto per un dels conceptes centrals del llibre: “eixamplar la base”. D’entrada, s’entén per eixamplar la base una voluntat de dirigir-se a un públic no-independentista. Però, de quina manera?
SF: Entenem per “eixamplar la base” un seguit de coses i valors que no són autoexcloents. Les forces independentistes han de demostrar que proposen coses interessants pels independentistes, però també per la gent que necessàriament no és independentista, almenys en un inici. Gent que no té la independència com a prioritat, que entén i li preocupa la gestió de govern i els recursos públics.
A priori sembla que, electoralment, cap força independentista rebutjaria la possibilitat d’obtenir vots provinents d’un públic que no és el seu.
SF: Aquí és rica l’experiència gallega i la basca, perquè comparteixen amb ERC uns lideratges més o menys forts que generen una cohesió interna que permet buscar aquest públic. En l’última dècada no hi ha hagut escissions rellevants a ERC. Quan a la tardor de 2017 l’independentisme es queda sense relat, és ERC qui s’ocupa de construir-lo. I això és valent. Taula de diàleg, aconseguir minvar la repressió, pactar amb el govern de l’Estat… només ho potser fer quan a casa teva tens una certa unitat. Ana Pontón (BNG) i Arnaldo Otegi (Bildu) han seguit — exitosament —, aquesta mateixa estratègia.
A vegades el concepte “d’eixamplar la base” s’associa amb l’estratègia d’un partit de convertir-se en un “catch all party“, és a dir, un partit transversal, de majories, i amb voluntat de govern. Creieu que aquesta voluntat o estratègia implica dissoldre el nucli ideològic fort per tal d’arribar a aquests sectors més amplis? En el cas d’ERC, ser capaç de pactar amb l’esquerra i amb el centredreta?
AP: Segurament és un risc que hi és. El que passa és que aquests partits — i també parlo del Scottish Nacional Party —, arriben a la conclusió que és impossible aconseguir els objectius polítics sense tenir la majoria electoral. Per tant, com més electors puguin apel·lar com partits independentistes, més a prop estaran de la consecució dels seus propòsits. Que hi ha un risc de diluir els ideals? És possible, però on segur que no es dilueixen mai és dins dels grupuscles marginals, on tothom està molt convençut i tothom és molt del nucli dur.
SF: Si en aquest llibre no hi surt la CUP és perquè no té aquesta orientació. La CUP no busca en cap moment el govern de la Generalitat; de fet, ja té greus problemes per votar majories a tercers. No té aquesta aposta estratègica ni té un programa de govern, a diferència d’Euskal Herria Bildu, que ha sigut el seu soci tradicional.
A col·lació d’aquest comentari, cito un comentari de la vostra entrevista amb Arnaldo Otegi, que diu: “el projecte independentista d’esquerres no es pot construir només sobre els que hem estat independentistes en el passat”, un comentari que referència implícitament al PSOE i als seus votants. A Catalunya sembla que aquest és encara un mur a esfondrar: és important fer-ho?
AP: Jo no crec que es refereix tant amb votar amb el PSOE al País Basc com interpel·lar als seus votants. Així i tot també tal tenir en compte les trajectòries del BNG i ERC que parlem al llibre, que en uns moments es van avenir a pactar amb el PSOE i en surten molt malparats, barallats, i amb escissions internes. Aquest és un element a tenir en compte.
SV: Per altra banda, és cert que en aquests casos eren socis minoritaris, i no majoritaris.
Si amb Junts per Catalunya el govern ha acabat com ha acabat, i amb el PSC els riscos de desgast són tan elevats, quina opció viable hi ha per governar?
AP: No se sap. De moment ara mateix està governant ERC en solitari, i s’està provant viable.
SF: I els pressupostos, quan semblava que tots els socis potencials no volien votar-los, ara fins i tot estan competint per a votar-los a favor. El sistema electoral de partits català continuarà fragmentat i sense majories clares. Ens hem d’acostumar.
Catalunya Plural, 2024 
