Ernest Maragall (79) va ser el guanyador de les eleccions municipals de Barcelona l’any 2019, però la manca de suports a la seva investidura el va relegar a la posició de cap de l’oposició. Maragall intentarà de nou ser alcalde de Barcelona amb ERC en les eleccions que se celebraran el mes de maig de l’any vinent. Crític amb la gestió d’Ada Colau al consistori, la qual considera “manifestament millorable”, Maragall aposta per repensar el model policial de la ciutat “amb cura i solvència”. Diu estar en contra de l’ampliació de l’Aeroport i a favor de la limitació dels creuers turístics, ja que “Barcelona necessita el turisme, però no pot ser que depengui del turisme.” Parlem amb ell en el seu despatx de l’Ajuntament.
Com a candidat a l’alcaldia d’ERC Barcelona a les eleccions de maig 2023 li pregunto: en cas que guanyés les eleccions i pogués conformar govern quina és la primera prioritat per la ciutat?
La ciutat. La ciutat està mancada de governació i de visió, de projecte i d’un horitzó clar i definit. I això vol dir urbanisme, transport públic i mobilitat, habitatge, seguretat i neteja, etc. La prioritat és retornar a l’existència d’un govern fort, d’una institució i d’un sector públic capaç de liderar i establir una relació adequada amb la ciutadania, que avui no existeix.
Quan s’ha perdut el lideratge de la ciutat si ens atenim al fet que, per exemple, els pressupostos han estat aprovats en els darrers tres anys amb el vot favorable d’ERC?
Una cosa és que hàgim facilitat la responsabilitat de fer possible el fet que la ciutat comptés amb més recursos i capacitats per prendre decisions i definir polítiques; una altra cosa és que aquests recursos s’hagin executat positivament i correctament i que s’hagin fet amb una competència i capacitat de connexió amb la ciutadania, i això no ha succeït. Assumeixo tota la responsabilitat que el pressupost de l’Ajuntament passés de 2.700 milions a 3300 milions d’euros en aquest període, i no assumeixo ni la més mínima responsabilitat amb la despesa en ni un d’aquests euros, que és tasca del govern. A mi, simplement, em van expulsar de la governació de la ciutat.
Parlàvem a l’inici de visió de ciutat: com s’imagina la ciutat a vint anys vista? Quines són les principals línies mestres sobre les quals s’ha de fonamentar la Barcelona del futur, quina és aquesta visió?
És una visió d’una gran ciutat; no tant d’una ciutat gran —però sí d’una gran ciutat—, reconciliada amb ella mateixa, connectada i compartida amb un entorn metropolità regional de país i amb una xarxa de ciutadania que ja és la Catalunya sencera. També imagino un rol de capital internacional, des del punt de vista de la qualitat de vida, de drets i de llibertats. M’imagino una ciutadania conscient i orgullosa de ser barceloní, que és quelcom que en aquests moments s’ha esvaït en gran manera.
Anem a temes concrets que contribueixen a definir a futur aquesta imatge de futur: el turisme.
Aquí tenim un govern que diu dues coses diferents i contradictòries, però només passa el que diu una d’elles, que és el PSC. Aquesta política perjudica ostensiblement l’interès general de la ciutadania.
Què es pot fer diferent?
Es pot definir quina és la capacitat d’acollida d’una ciutat com Barcelona, i definir quines són les normes de joc del turisme a la ciutat; i es pot establir que els turistes hagin de contribuir a retornar els efectes secundaris de la seva presencia i massificació dels punts neuràlgics. Es pot actuar sobre l’arribada de creuers, de turistes d’altres ciutats de Catalunya, i en temes d’habitatges turístic. Vostè em preguntava què es podia fer, i jo li dic coses que es poden fer i que no s’han fet bé.
Acabem de concretar, per exemple. El tema de la regulació dels habitatges turístics ha dut molts maldecaps, en part per la manca de competències municipals.
És possible que hi hagi molts elements com el que comenta— en aquest com en molts d’altres temes —, però una part de l’eficàcia d’un govern municipal consisteix a aconseguir desenvolupar competències al màxim, i també d’entendre’s coordinar i liderar, i no només de queixar-se o plorar. Una part del meu projecte és aquest: expressar amb tota la contundència i mirada llarga la capacitat de construir una entesa estratègica entre les institucions catalanes, la ciutat de Barcelona, l’àrea metropolitana i molt especialment amb el govern de Catalunya. I en temes com l’habitatge, encara més.
Tot i que probablement l’aliança més important per canviar estructuralment les polítiques d’habitatge és amb el govern de l’Estat.
També, també, però amb el govern de Catalunya podem fer moltes més coses que les que estem fent.
Una última pregunta respecte del tema del turisme: s’han de limitar els creuers?
És obvi que en aquest sector li escaurà, conjuntament amb el Port de Barcelona, delimitar els creuers d’origen i destí i/o en trànsit, i cadascun d’aquest demana un tractament i unes normes de joc. Barcelona necessita el turisme, però no pot ser que depengui del turisme.
Està a favor de l’ampliació de l’aeroport?
No, no estic a favor de l’ampliació de l’aeroport. Estic a favor de prendre la iniciativa, també en aquest sentit, per desbloquejar la qüestió i prendre decisions.
Per fer què?
Per fer el que decidim tots plegats que l’Aeroport necessita. Necessitem vols intercontinentals? Sí, en necessitem.
Més dels que ja hi ha?
Vols intercontinentals segurament alguns sí que en necessitem. Necessitem limitar o inclús eliminar vols de radi curt? Doncs segurament també. Necessitem connexions ferroviàries de la xarxa d’aeroport del país? Segurament també. Necessitem una determinada concepció molt allunyada de la que ofereixen els socialistes i AENA en relació amb el desenvolupament urbanístic als territoris de l’aeroport? Sí, efectivament.
Parlem de seguretat, un tema que consta en la llista de prioritats de la ciutat si atenem les darreres enquesta municipal. Si bé segurament la ciutat de Barcelona a nivell quantitatiu i comparat amb altres capitals europees destaca positivament per uns índexs relativament baixos de criminalitat, la percepció d’inseguretat és alta. Com es resolt — o s’aborda — el problema de la seguretat, estan aquest relacionat amb factors socials, culturals, de desigualtat en la redistribució de la riquesa…?
L’única manera d’abordar-lo és des de la concepció integral que inclou el tractament de les causes, com les que vostè esmentava. Jo crec que la correlació entre el model de seguretat i el grau de desigualtat que admetem és molt alta. Això no vol dir que cal esperar que les coses canviïn en aquest sentit; cal prendre mesures no només sobre les causes sinó també sobre els efectes. La dotació de les plantilles, la coordinació de les forces de seguretat presents i la capacitat d’anar a les arrels, per exemple, de la criminalitat organitzada, és també important, i és evident que aquí estem lluny de l’òptim. Tampoc comptem amb una justícia adequada i de proximitat que està definida a la Carta de Barcelona, però que no està desplegada. Aquesta és una altra resignació del govern de la ciutat, però jo no penso resignar-me.
No estic a favor de l’ampliació de l’aeroport
En una conversa recent amb l’ex-Comissari de Seguretat de l’Ajuntament parlava sobre la necessitat de reformulació del model i cultura policial — potser en línia també els canvis que el conseller Helena està intentant impulsar des de la conselleria d’interior—. Quines idees de transformació del cos de policia de la ciutat té? Està en sintonia amb aquests debats que li mencionava?
Sí, i em consta que en la direcció del senyor Recasens i del mateix conseller d’Interior. Hem de fer una reflexió a fons sobre què significa la Guàrdia Urbana avui dia, com està governada i dirigida en la seva funcionalitat i eficiència. Jo penso que hi ha aspectes a millorar, però és obvi que s’ha de fer amb molta cura i solvència. Crec, com diu el conseller, que l’ordre és d’esquerres. Per tant, ens hem d’exigir la capacitat de fer polítiques d’ordre d’esquerres que tinguin en compte la seguretat des d’una consideració integral que valori el nivell productiu de la ciutat, la dependència del turisme, la desigualtat social, etc.
Li faig, ara, una pregunta d’actualitat: com veu tot el debat sobre la reforma del delicte de sedició? Segons s’argumenta des d’algunes forces polítiques, la suspensió de la sedició no seria altra cosa que el revers de la repressió mitjançant un increment de penes en els delictes per desobediència a través de la figura jurídica dels “desordres públics agreujats”.
Però no és veritat, simplement. Hi ha un avenç net en termes absoluts i relatius, que és la desaparició del delicte de sedició. Encara queden temes com el de la malversació; en el fons no estem fent més que revertir les lleis aplicades pel govern del Partit Popular al voltant de l’any 2015, i entenc que això hauria de ser d’acord general almenys entre les forces progressistes de tot l’estat com el PSOE, Podemos, ERC, Bildu, BNG…
I no Junts per Catalunya, que fa aquesta crítica…
Junts per Catalunya no sap a què està jugant.
La candidata de la CUP, Basha Changue, explicava en una entrevista recent que Barcelona ha de ser el centre neuràlgic per avivar el conflicte nacional. Què en pensa al respecte?
Penso que Barcelona ha de ser capital dels drets i les llibertats, i això vol dir que s’ha de reparar l’actitud recent dels darrers anys, que ha estat més d’inhibició i protecció. El que es tracta és que Barcelona sigui el que és, i que exerceixi la seva posició institucional de capital del país.
Però li pregunto específicament si creu que Barcelona ha de potenciar el conflicte independentista.
Barcelona és la capital de Catalunya, simplement. I ha d’exercir com a tal. És obvi que el debat amb l’estat avui és un debat europeu i que té com a base el diàleg i la negociació per tal d’establir regles del joc democràtiques. En aquest terreny Barcelona hi pot contribuir significativament, segur.
“Barcelona en l’Apartheid NO” està recollint signatures per debatre al Ple de l’Ajuntament si trencar o no amb el pacte que Joan Clos (PSC) va establir l’any 1998 amb la ciutat de Tel-Aviv. Quina és la seva posició al respecte? Què votaria, de donar-se aquesta situació?
Aquest és un debat obert i molt encès. És un debat que no és senzill, amb les seves arestes. És evident que hi ha molts motius per condemnar l’estat d’Israel en aquesta matèria concreta de respecte de drets i pràctiques que es poden qualificar d’apartheid. Jo mateix he sigut testimoni directe a una visita fa anys a Palestina de les condicions que allà imperen. Això inclou la conveniència de trencar de ciutat a ciutat? A mi em sembla que estem parlant d’una altra cosa. No estic convençut que un gest com aquest tingués l’efecte desitjat.
Última: quina nota li posaria a la gestió del govern d’Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament?
No li posaria cap nota, perquè és difícil de quantificar. Deixem-ho en “manifestament millorable”. Però em sembla més interessant l’enfocament que feia vostè al principi: què podem fer, cap on volem anar, què oferim a Barcelona. No es tracta de passar comptes, no es tracta que ens delectem amb la destrucció, sinó que ens afanyem amb la construcció de futurs per la ciutadania.
Catalunya Plural, 2024 
