El segell Resevoir Book del Grupo Editorial Penguin Random House continua la seva tasca titànica de recuperar i publicar l’obra completa de Carlos Giménez, un dels historietistes més importants de la nostra cultura, convertit en un eminent relator d’una generació, en particular, i de la nostra societat, en general, del període que s’estén des de l’inici de la guerra civil espanyola fins a finals del segle XX. El mateix autor, nascut el 1941 i amb més de sis dècades dedicades a dibuixar fins ara, ha reconegut la seva intenció en els darrers anys de tancar del tot les diferents sèries creades (de ficció i no ficció), i Paracuellos no podia ser una excepció.
La recent publicació de Paracuellos 9. Un “hogar” no es una casa (2022) completa una de les sèries més mítiques a nivell nacional i internacional, publicada en diversos idiomes i nombrosos països, i reconeguda amb premis a l’obra i a l’autor, en què destaca especialment el Premi Patrimoni del Festival de la Bande Dessinée d’Angoulême atorgat el 2010 a la sèrie, un dels guardons més prestigiosos del sector. Fins aquell instant, s’havien editat sis toms (recopilats actualment a l’integral Todo Paracuellos, 2013, publicats originalment entre 1977 i 2003), als quals seguirien tres nous àlbums: Paracuellos 7. Hombres del mañana (2016), Paracuellos 8. Las madres no tienen la culpa (2017) i l’esmentat i nou novè volum, que tanca la sèrie.
La sèrie Paracuellos narra les tribulacions dels nens que el van acompanyar a la seva estada a diversos Hogares de Auxilio Social. El pare de l’autor va morir poc després de néixer ell i, quan tot just tenia sis anys, la seva mare va contreure la tuberculosi i va haver de ser ingressada durant molt de temps. Separat del seu germà gran, acabaria acollit per l’Auxilio Social, com tants altres nens en situacions similars, si no directament orfes. Alguns dels seus companys rebien visites de familiars de vegades i tots albergaven l’esperança que, algun dia, podrien tornar a casa seva.
Aquest novè tom transcorre a l’Hogar Joaquín García Morato, situat a la població de Barajas, del qual adoptaria el nom popular per referir-se a aquesta instal·lació. D’aquí ve el nom de la sèrie, ja que la primera llar que el va acollir va ser a Paracuellos del Jarama, una població propera a la ciutat de Madrid. El nom de la sèrie no el va escollir l’autor, sinó que era la manera com es referien els lectors i editors quan li parlaven de «les seves històries». I la gènesi del projecte té la seva substància.
Les primeres pàgines es van publicar el 1975 a la revista còmica per a adults Muchas gracias (1975-1976), on l’autor col·laborava dibuixant històries notablement diferents, en què no encaixaven aquestes pàgines d’històries tristos de nens famèlics, com li deia el seu editor. La sèrie de relats curts va continuar a la revista Yes (1976-1977), de tall similar a l’anterior, en què, de nou, no semblaven encaixar. La recopilació en àlbum va passar gairebé desapercebuda al nostre país fins que el 1979 es van publicar serialitzades a França a la revista Fluide Glacial (en els números 32 al 40) i, posteriorment, el 1980, en un únic volum, que va obtenir el Premi al millor àlbum al Festival de la Banda Dessinée d’Angoulême de 1981. La resta és història, a partir d’aquell moment, les editorials espanyoles van mostrar interès i va poder continuar amb les aventures i desventures de la seva infància i la dels seus amics que el van acompanyar.
Els comentaris del primer editor eren un reflex de la realitat de les pàgines dibuixades. Si hi ha una característica al llarg de totes les pàgines de Paracuellos és una constant preocupació pel menjar o, millor dit, per la seva manca. Les penúries de les famílies a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta s’expressaven en el seu màxim exponent a les llars dotades de pocs recursos, on algun àpat diferent del que era habitual se celebrava com tot un esdeveniment. I un càstig més podria ser justament aquest, deixar-te sense menjar, berenar o sopar.
I és que el maltractament era una altra característica habitual, tant físic com psíquic tal com es percep al relat de Giménez, encara que també hi ha lloc per recordar aquells professors entranyables que van tenir un comportament honest amb els nens. Los Hogares del Auxilio Social van sorgir a la zona revoltada durant la guerra civil, a tall d’organitzacions similars de l’Alemanya nazi, amb l’objectiu de donar ajuda humanitària als més necessitats, especialment als nens desemparats, bé per mort o malaltia dels progenitors, bé per abandó o manca de recursos d’aquests.
L’entitat va tenir un destacat paper durant tot el franquisme, i determinant als primers lustres una vegada finalitzada la contesa. Era considerada com un instrument fonamental de propaganda política del règim. Cal recordar que aquesta entitat va contribuir al segrest de nens i va dificultar en molts casos que els pares poguessin recuperar els fills una vegada resolts els seus problemes de qualsevol índole. A les pàgines del còmic contemplem atònits les contínues accions d’adoctrinament per part dels professors, sacerdots i responsables de les llars, fins al punt de normalitzar per part dels nens les accions de caire falangista a què se’ls inculcava dia rere dia a repetir una vegada i una altra. En aquest recent número publicat podem llegir com un dels nens se sorprèn que li diguin que és falangista, i li respon el seu company: «…Com que no? És clar que ho som! No vestim d’uniforme, amb boina vermella i tot això, perquè aquesta roba costa diners, però la vida que fem és de falangistes: fem instrucció, desfilem, fem tot a toc de corneta, resem, cantem himnes falangistes, fem guàrdies… i a classe, la meitat dels llibres que estudiem són de Falange…». I l’altra meitat dels llibres eren aprovats per la Falange, la resta estaven prohibits. I era perillós que t’enxampessin llegint-ne un.
Aquesta estètica i aquest comportament (i aquestes penúries), tota aquesta adversitat i infortuni, es va poder contemplar a la pel·lícula El espinazo del diablo (2001), dirigida per Guillermo del Toro. L’adaptació lliure del còmic afegia un toc fantàstic (la pel·lícula succeïa en un orfenat encantat) al relat de Carlos Giménez, que va participar en el disseny de producció del llargmetratge, i del qual el director mexicà va aprofitar moltes de les anècdotes publicades a la sèrie Paracuellos.
A Paracuellos 9 els nens han crescut, tenen al voltant de tretze anys i les seves inquietuds són més madures, preocupats pel futur incert que els espera després de sortir del Hogar on es troben. Tampoc saben què passarà amb les seves famílies, si els recolliran o no, encara que els lectors de Giménez sí que sapiguem el que li va passar, gràcies a altres títols de la seva extensa producció. Però desconeixíem com va ser la sortida de l’experiència vital que li va tenir vuit anys separat de la seva mare. Per això és important el tancament d’aquest cicle.
En aquest darrer volum, vam presenciar la importància que tenen les primeres lectures en la formació del caràcter, en especial de les historietes que llegien i col·leccionaven, moltes regals dels familiars que els visitaven i que els nens compartien (o rellogaven) entre els seus companys. Alhora, aquestes vinyetes estimulaven la imaginació dels que tenien vocacions artístiques, creant les seves pròpies històries, amb els guions i els dibuixos. I Pablito era el que millor dibuixava i, per això, el que dibuixava també les portades de les historietes creades pels seus amics (la coberta era i és fonamental per atraure els lectors, segons reconeixien ells mateixos).
I de totes les historietes, la que més va calar a Pablito va ser El cachorro (1951-1960), dibuixada i escrita per Juan García Iranzo (1918-1998), i publicada per l’Editorial Bruguera en 213 números ordinaris i un extra. Tenia el format de les publicacions típiques de l’època: apaïsada, en blanc i negre a l’interior i portades espectaculars a color. El jove protagonista era un corsari espanyol que actuava al Carib, primer, i al Mediterrani, després. El mateix Iranzo reconeixia a les entrevistes que la inspiració de la sèrie va sorgir quan va veure en una sala de cinema la pel·lícula El capitán Blood (Captain Blood, 1935), protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland.
L’homenatge a El cachorro és de tal magnitud que apareix a la mateixa portada de Paracuellos 9, dibuixat a la carpeta d’un dels protagonistes, on guarda els exemplars que té amb les aventures del comandant del galió espanyol «El Águila del Caribe». Totes les anècdotes narrades a les pàgines de la sèrie Paracuellos van succeir realment, a Carlos Giménez o a alguns dels seus companys, i el jove amb la carpeta era Pablito, el seu alter ego en tots els volums, batejat en la ficció així en homenatge al seu millor amic que va compartir l’estada per diferents Hogares, a qui, per cert, va perdre el contacte una vegada va sortir de l’Auxilio Social i mai més van arribar a trobar-se de nou.
Els noms de tots els personatges són diferents de la realitat per respectar la privadesa dels protagonistes reals. El que sí que va mantenir l’autor són els curiosos sobrenoms amb què es coneixien entre ells: el Zampabollos, el Piraña, el Cagapoco o el Pollito, entre d’altres, passaran a la història del nostre imaginari cultural. Ens vam emocionar amb la complicitat i solidaritat mostrada entre els nens, ens vam escandalitzar amb el fanatisme i la ideologia retrògrada que intentaven inculcar i ens vam alegrar en llegir a l’epíleg del mateix autor com aquests nens van seguir diferents trajectòries vitals i van ser ciutadans que hi van contribuir, en part, que no s’implantés a la societat la ideologia que els van tractar d’inculcar per força.
En certa manera, Giménez va ser i és un pioner a posar en valor la importància de la memòria històrica, explicant la seva experiència personal, esglaiadora a la trama, però fonamental des de punt de vista sociològic per comprendre moltes de les coses que van passar al país des dels anys quaranta i, pràcticament, fins a l’actualitat. I ho ha fet sempre amb un estil i un ofici que n’ha facilitat la difusió i la comprensió per a qualsevol tipus de lector, aquí o a qualsevol lloc, potser inspirant-se a la seva manera en el seu gran ídol que va ser Iranzo. En canvi, per a nosaltres, per a la nostra generació, el nostre ídol com a autor sempre serà Giménez, escrit amb G… un tal Carlos Giménez.
Catalunya Plural, 2024 
