Les meves 10 millors sèries de tot 2022

10 . She-Hulk, Ms Marvel, Moon Knight (Totes a Disney+)

Aquest any ha estat el dels herois alternatius sens dubte, i és que en aquestes tres ficcions de l’univers Marvel hem tingut algunes coses molt interessants. A Ms.Marvel vam tenir la primera heroïna d’origen pakistanès i per tant musulmana. Fet que és traslladat darrere de les càmeres amb una creadora britànic-pakistanesa, i directors i directores que o bé són directament del país, o bé formen part de la cultura. El mateix respecte que es té per Pakistan a Ms. Marvel el trobarem per Egipte a Moon Knight amb el director Mohamed Diab (Caire 678) i el músic Hesham Nazih que ens regala una banda sonora genial. En el cas de l’advocada verda el que tindrem és un equip format gairebé íntegrament per dones, explicant una història pensada per a dones i que a més va ser capaç de predir abans de la seva emissió totes les crítiques que vindrien des dels sectors més casposos d’internet.

9. Inventing Anna i The Tinder Swindler (Netflix), The Dropout (Disney+)

Un altre “Trending Topic” del 2022 han estat els estafadors. Aquí he reunit 3 sèries que m’han cridat l’atenció encara que n’hi ha més i segur que no he vist perquè clarament el tema està de moda. A Inventing Anna tenim la vida d’una noia d’origen “desconegut” que aconsegueix colar-se entre les elits de New York a base d’estil, molt de morro i saber jugar el joc de la gent rica. Una cosa semblant tenim a The Dropout, el famós cas de l’empresa Theranos i la seva fundadora Elizabeth Holmes, que va arribar a ser portada de la revista Time i va enganyar els inversors més poderosos del món. D’altra banda, a un nivell una mica més modest tenim el cas de Simon Leviev que aconseguia que les seves parelles li paguessin una vida de luxes i com si es tractés d’un esquema Ponzi, amb els diners de l’anterior es pagava la següent. Els tres casos són reals, els tres es poden comprovar fàcilment a la viquipedia i en tots es demostra que si ens volen estafar, és molt possible que ens estafin.

8. Andor (Disney +)

Hi ha moltes altres sèries que podrien haver entrat en aquest particular rànquing però crec que Star Wars forma part de l’imaginari col·lectiu de fa temps i sempre s’ha vist com un producte força maniqueista, on uns senyors molt dolents volen dominar la galàxia a base de fer por als habitants. A Andor, que se situa temporalment abans que Rogue One, així que també abans que la primera pel·lícula que es va estrenar de Star Wars (la que ara es posa com a Star Wars IV) i per tant tenim un imperi que encara s’està formant. I veurem que no es forma només amb emperadors malvats i senyors cruels. També es forma amb buròcrates i treballadors qualssevol que simplement es dediquen a fer la seva feina, per a l’status quo en què es troben. Així que a més de l’acció i les actuacions i les pistoles làser, en Andor podrem reflexionar sobre com s’assenteixi un sistema cruel per a la societat sense tot just adonar-nos.

7. Abbott Elementary (D+)

La gran sorpresa de la passada edició dels Emmy va ser aquesta sèrie escrita, produïda i protagonitzada per Quina Brunson, que ha estat una bufada d’aire fresc al panorama de les comèdies televisives. Potser amb l’excepció de Ted Lasso (Apple TV). Aquesta sèrie ens recorda molt Parks & Recreation, una de les meves sèries favorites de tots els temps, però en aquesta ocasió en lloc d’un ajuntament situarem l’acció en una escola primària. Allà veurem la passió d’aquests professors per formar els seus alumnes malgrat les retallades pressupostàries i tot un sistema que sembla fet per anar-hi en contra. Una sèrie per retrobar-nos amb el costat més humà d’una professió i sortir de l’espiral del cinisme habitual televisiu.

6. The Pentaverate / Inside Job (Netflix)

Aquí torno a ajuntar dos productes que no tenen res a veure l’un amb l’altre, tret que tenen molt a veure l’un amb l’altre. El Pentavirato és una proposta de Mike Myers (Austin Powers) que segueix amb el to habitual d’humor i que ens planteja una societat secreta molt bizarra (excepció moderna de la paraula) que es dedica a controlar el món des de la seva posició. Inside Job és una sèrie d´animació d´Alex Hirsch (Gravity Falls) que ens planteja una organització governamental que controla la societat també des de les ombres. El to de totes dues sèries és diferent, el plantejament és diferent, les trames no s’assemblen, però són dues sèries que juguen amb la idea d’una càbala de persones que ens manegen sense que ho sapiguem.

5. Yellowstone (Paramount +)

I per extensió la resta de sèries de Ty Sheridan ja siguin part del món de Yellowstone (1883, 1923 i futurs spin off) com les que no tenen relació (Tulsa King, Mayor of Kingstown). Són els productes més populars ara mateix duna majoria força invisible televisivament. Estic parlant de la dreta tradicional dels Estats Units. Una població que no es veu representada pels ultres de MAGA ni li ve de gust veure sèries de Netflix sobre parelles interracials d’adolescents gais, o el que sigui que es digui aquesta setmana de les polítiques woke. No crec que a hores d’ara hagi de comptar molt sobre la meva postura personal ni crec que sigui complicada d’endevinar. Però sí que li trobo molt de valor a poder gaudir del que es considera “premium tv” que està enfocada a gent que no pensa com un mateix. Com deia abans, és un públic al qual normalment se li havia ofert contingut de molta menor qualitat, spaghetti westerns i reemissions de JAG Alerta Roja. A Yellowstone tindrem Kevin Costner en què probablement sigui el seu millor paper fins ara, defensant la vida d’un cowboy. D’un latifundista, hereu de la 7a generació, ramader, pistoler, bevedor, soluciona-les-coses-a-la seva manera, tradicionalista, cowboy.

4. The White Lotus (HBOMax)

La segona temporada de The White Lotus es va estrenar fa molt poc i s’ha acabat fa encara menys i he de dir que per mi ha estat una de les millors sèries de l’any. La primera temporada (2021) em va semblar un dels productes més interessants de l’any i la segona ho ha tornat a fer. És complicat definir aquesta sèrie, perquè es presenta com un murder mystery, una situació inicial com si fos “S’ha escrit un crim” però en realitat el misteri no és més que el macguffin que ens serveix per fer un estudi a tots els hostes del hotel de luxe, a cadascú més cretí. Mike White, el seu creador, ens regala alguns moments brillants que retraten a la perfecció el zeitgeist generacional. Com a dada per a aquells que no coneguin el producte he de dir que cada temporada és independent, ocorre en un hotel diferent i amb un càsting renovat (excepte pel personatge de Jennifer Coolidge que serveix com a enllaç i està en totes dues temporades) així que les històries que ens conten són completament noves i per a aquells als qui la part del “*whodunit” sigui el que més els cridi l’atenció, tindran les seves respectives resolucions al final de temporada.

3. Westworld (HBOMax), The Peripheral (Amazon Prime Video) i Severance (AppleTV)

Juntes aquí per estar a la categoria distòpies, la primera ha estat cancel·lada i segurament estarà poc temps a la plataforma per veure. També és cert que la sèrie va perdre part de la seva audiència al sortir dels parcs i començar a jugar a la vida real. Tot i això, a nivell filosòfic, crec que aquestes últimes temporades on es reflexiona sobre les intel·ligències artificials ens donen per a debats molt interessants.

The Peripheral és una sèrie produïda (encara que no creada) per la mateixa gent que Westworld i en aquest cas adapta una novel·la de William Gibson on també ens porta a plantejar-nos situacions la probabilitat de passar de les quals és mínima si és que n’hi ha alguna, però que ofereixen debats molt interessants a nivell ètic.

Finalment deixo la més cridanera per al final, de fet podria estar sola al podi. Severance ha estat una de les sorpreses de l’any sens dubte, en aquest cas ens planteja una distòpia laboral on els treballadors d’una empresa se sotmeten a un procediment quirúrgic que els separa completament la identitat dins i fora de l’empresa. En altres paraules, hi ha una versió de la persona que sempre treballa i no es porta informació a fora, i una altra que només gaudeix del temps lliure. Quan travessa la porta de l’empresa s’activa la separació i pren les regnes la personalitat interior. Independentment de la trama concreta de la sèrie, en què no entraré, el simple plantejament que ofereix Severance em sembla una genialitat, i com es vinculen aquestes personalitats, o fins a quin punt les empreses podrien estar interessades en gent que només produeix i no té vida exterior (perquè la que tenen no afecta laboralment) o fins a quin punt algunes empreses estarien disposades a arribar per a augmentar la producció, etc.

2. The Boys (Amazon Prime Video)

Tres temporades han trigat la gent de l’alt-right americà a adonar-se que aquesta sèrie no era per a ells i que en realitat estava contra ells. Com en les anteriors ocasions no entraré en trames ni esbudellar res, però aquesta sèrie ens planteja un món on la gent amb superpoders no és necessàriament a més una bona persona. I que si ets l’humà més poderós del món, bàsicament immortal, tens pocs motius per complir les normes de la societat, ja siguin les escrites com les que no ho són. Homelander, o El Patriota, segons la traducció que cadascú vulgui fer servir és un dels personatges televisius més cridaners dels últims anys, sorprenent fins i tot aquells que hem llegit el còmic que va inspirar la sèrie ja que alguns matisos de masculinitat tòxica que han sabut oferir a l’adaptació són una autèntica genialitat. A més, per si faltava algú a la festa, tots aquests superherois formen part d’una gran empresa del “corporate America” perquè si hi ha alguna cosa amb què poder treure rendiment econòmic, per què no hi hauria d’haver un gran empresari darrere lucrant-se amb això?

En qualsevol cas i com a avís per a navegants si algun lector encara no coneix The Boys ha de saber que es tracta d’una sèrie per a més grans de 19 anys, amb un contingut molt passat de voltes i que té avisos d’aquests previs de tota mena. Així que si algú és aprensiu a certes actituds, aquesta sèrie no serà amable amb ell o amb ella.

1. House of the Dragon (HBOMax)

Abans de començar aquest petit rànquing tenia el dubte de si incloure o no aquesta sèrie, perquè per una banda veig motius perquè es quedi fora, però per altra banda si la incloïa havia de ser la que estigués en primera posició. Sóc qualsevol cosa menys imparcial quan es tracta del món creat per George RR Martin i que ja vam tenir a la televisió amb Joc de Trons durant 10 anys i que ara hem recuperat en aquesta seqüela l’execució de la qual em sembla fins i tot millor que l’original. Podria escriure hores i hores sobre aquest món, els llibres, les sèries i la resta. De fet vaig estar analitzant la sèrie setmanalment al podcast on col·laboro (El Aftershow) així que qui vulgui informació sobre la sèrie i els seus continguts, les comparacions amb els llibres en què es basa, les comparacions amb la sèrie original de Game of Thrones, els detalls del càsting i altres… els hi remetre. Aquí, però, em vull quedar com es gestiona una guerra civil. A House of the Dragon ens plantejaran el moment àlgid de la dinastia Targaryen que és la que governa al continent fictici de Ponent. La família té dracs, i aquests dracs són la base del seu poder de la mateixa manera que ho pot ser un exèrcit fort, o un poder militar superior. Senzillament ens posa un element fantàstic per justificar un nivell de poder, però la sèrie no va de fantasia, no de cavallers que derroten dracs muntats en un corcel. Aquí tindrem corrupció per tot arreu, tindrem un rei que per voler ser bona persona els seus consellers se n’aprofiten, tindrem un rei que per voler ser bona persona els seus consellers s’aprofiten d’ell, tindrem una discussió històrica sobre costums i lleis i tradicions i com es poden canviar o superar i quins interessos hi ha darrere de cada cas… en el fons el que tindrem és un serial polític de primer nivell.

I amb això dono per acabada aquesta llista, sabent que m’he deixat moltes sèries que m’han agradat i que no han entrat per diferents motius, en alguns casos perquè no em semblava que tinguessin sentit amb la resta, en altres casos perquè els vull dedicar un anàlisi més detallada del que oferiria aquí. Això sí, espero que almenys una de les meves recomanacions us hagi interessat i si en teniu unes altres per a mi, me les podeu fer arribar per twitter.