Aquest any les Barcelones en faran cinc, el que comporta una dissecció de la ciutat metre a metre, carrer a carrer, durant més de dos-cents cinquanta lliuraments amb les seves travessies, llocs, personatges, descobriments i emocions per a servidor, doncs confesso passar-ho molt bé amb la meva feina des de la consciència de fer-ho no tant pel present, sinó pels que vindran, entre d’altres coses per com la tradició ha estudiat la Ciutat Comtal, enfocant-se més cap al seu centre, deixant-se per a la perifèria quatre o cinc efemèrides repetides fins a l’extenuació, quelcom tan sols alterat des de la irrupció dels Huertamaros, així es parlà dels seguidors de Josep Maria Huertas-Claveria, pare de tots amb Jaume Fabre, de qui per cert fa poc s’han recuperat les seves Cròniques del fang a l’editorial de l’Ajuntament, ens amb independència dels manaires de la Casa Gran.
Els pioners mereixen respecte, però el segle XXI ha proporcionat moltes facilitats a l’hora d’encaixar les peces des de la revolució digital, acabant-se moltes visites al pavelló de la República, ara mateix clausurat, per a consultar els seus ingents fons en paper, com a la carrera, on acudí a la reproducció de l’edifici de Sert per a seure a una taula i obrir amb devoció la pols dels volums. Pel que fa a mi, sé que no sóc pas imbècil. Els meus assaigs sobre Enriqueta Martí i la Història de Barcelona explicada des de la violència són referències al seu camp. Ambdós llibres sorgiren de i en moments distints. El primer es publicà el 2014 i requerí una feina més basada als diaris, mentre el segon combinà la observació directa amb dades d’arxiu per l’evolució d’una extensa línia temporal entre 1835 i la contemporaneïtat prèvia a la Pandèmia.
L’esclat d’aquesta em conferí un canvi de rumb tot ampliant la mirada i amb ella l’espectre per a indagar. La meva rutina consisteix a passejar moltíssim i documentar-me amb les meves fotografies. Algunes caminades s’emprenen amb la intenció de no perdre pistonada amb la totalitat urbana dels marges. Puc caminar per l’Eixample, però hauré de viure molts anys per a sentar càtedra amb el espai perquè m’interessen molt més tots aquells territoris sense escrivà, els barris plens de moltes capes per a comprendre’ls, des dels seus accidents naturals fins a l’anonimat de tants immobles, ocupats per persones de carn i ós amb vides sepultades a l’oblit. Per a rescatar aquests ets i uts tinc diverses alternatives.
El geogràfic, solc parlar quan guio als meus alumnes de la màgia de sospitar des d’una corba a l’asfalt perquè acostuma a indicar una anomalia significativa, pot revisar-se des de la confrontació als mapes de la extraordinària Cartoteca digital o a l’Arxiu Municipal, on han penjat a la seva recerca online moltes recerques utilíssimes a l’hora de filar prima sobre la formació de les barriades o per a revelar l’autoria d’una finca, quelcom gloriós quan es dóna, exaltant-me mentre m’omplo d’estupor per com durant decennis la informació romangué oculta a causa de la general manca de curiositat.
Pel 2023 tinc un pla traçat amb el propòsit de donar llum als barris del Indians, el Congrés i Vilapicina, un dels meus indrets preferits de Barcelona, entre d’altres motius pel carrer de la Mare de Déu de les Neus, una via fundacional amb una estructura relegada per l’obertura del passeig de Fabra i Puig com a suprem enllaç entre Sant Andreu i Horta, mentre el d’aquest poble, tan sols agregat a Barcelona el 1904, amb la Sagrera s’efectuà el 1867 quan nasqué, d’acord amb alguns propietaris, el carrer d’Estevanez, avui Garcilaso, divisòria de dos móns més tard separats per les dates de les seves vivendes.
Oferir una visió de conjunt no sol ser gaire exigit, per això mateix moltes associacions de barris poden manegar fonts bàsiques, en la majoria dels casos repeticions d’altres texts poc accessibles per a qualsevol mortal. No obstant, aquest amateurisme, sense accent crític i premiat per oportunisme de les autoritats, no profunditza fins a la minúcia significant. Per a obtenir-la, convé a vegades sol·licitar cita a la seu de l’Arxiu del carrer del Bisbe Caçador o desplegar tot el decàleg concret dels números de la Gaseta Municipal, on des de 1914 es compilen les metamorfosis urbanístiques barcelonines, des del canvi de numeració d’una via fins decrets per a la frustrada desaparició de passatges durant la primeríssima postguerra, un símbol de l’anhel de densificar la demografia ciutadana i eliminar molèsties a la quadrícula.
Ara mateix el periodisme ciutadà va de capa caiguda perquè els mitjans el desatenen o el copsen des d’una crítica molt trillada que trepitja poc el carrer i no pregunta als veïns sobre les problemàtiques de la seva rodalia, més d’una vegada vinculada amb el passat i la destrucció del patrimoni, llastrat perquè els Ajuntaments Democràtics no reflexionen gaire i empren el Pla General Metropolità com els hi peta. He mantingut converses amb regidors, molts d’ells suprems ignorants de la realitat del nomenclàtor, no d’allò gravat a les plaques, sinó de les afectacions al teixit urbà.
No puc resoldre aquesta calamitat, consolant-me amb la diversió de ressuscitat aquelles existències de temps anteriors al nostre per a aprendre millor el present i fomentar les identitats dels setanta-tres barris de Barcelona. Per a aconseguir-ho, a més de la Història oral, són essencials les hemeroteques, moltes d’elles consultables gratuïtament gràcies a la gestió pública.
La de La Vanguardia era lliure d’accés i gratuïta fins no fa gaire. Com és longeva, amb edicions des de 1881, és una mina amb l’afegit d’encisar-nos amb una plètora de periodisme quotidià, a vessar de detalls avui impublicables davant la decadència de les notes simples doncs, a priori, ningú manifesta inclinacions per a saber si al Pepet li han robat el moneder a un autobús o si la Pepeta patí un atropellament a la Gran Via de les Corts Catalanes, tot això sense ometre el tresor de les necrològiques com a pista per a donar volada a les meves inquisicions.
Fins a la data, l’hemeroteca de La Vanguardia era un impecable motor de recerca perquè propiciava l’acotació cronològica i era imbatible amb les proverbials cometes per a estalviar-se hores i donar al clau. Tot això s’ha perdut amb la nova versió. Per a exprimir-la, m’obligaren a una eixorca subscripció anual, doncs si faig servir els rudiments d’antuvi només topo amb un desastre absolut, com si els hi hagués donat per a sabotejar als usuaris amb escreix de cinisme. La carcassa, malgrat mudar el disseny, és la mateixa, enquistant-se el passat, enterrat amb set claus a un limbe de pàgines escanejades, molt boniques com a regal d’aniversari i difuntes pels qui lluitem per a recuperar allò preterit per a lliurar-lo a la ciutadania.
Sempre hi ha una solució pels embolics, tot i que els responsables no responguin als correus electrònics. Les Barcelones continuaran mentre visqui perquè no depenc només d’una font. Tot i així, és una vergonya contemplar com una entitat privada renuncia a la seva generositat, destruint-la mentre agafa el silenci com a escut i no mou un sol dit per a remeiar el seu propi desgavell.
Sense els seus breus remarco més la sensació de ser un cronista d’un món abocat a la desaparició, conformant-me amb una llàgrima per a tenir només una cara d’allò bifàsic sintetitzat a Kant i Casanova. El filòsof passejava cada matí per Konigsberg, fins a ser batejat com el seu rellotger. Caminava, observava i així fou com desposseí als edificis de les seves superficialitats fins atorgar-nos la seva autenticitat. El venecià redactà una Història de la seva vida, impagable testimoni dels exteriors d’una època. Puc ser Kant perquè la redundància de les passes despulla la ciutat. La Vanguardia, quelcom xocant per la seva freda i fantàstica lectura de remar amb el poder durant generacions, és Casanova, i sense la seva hemeroteca ens inhabilita assimilar-nos a la seva seducció, molt incorrecta en aquesta centúria on és millor ser analfabet malgrat tenir els mecanismes per a fer emergir tantes històries, ara sota terra per partida doble, sense horitzons diàfans a la proximitat.
Catalunya Plural, 2024 
