El relat d’avui és simple al seu objectiu, consistent en explicar la centralitat de dues masies per a comprendre el procés de formació del barri dels Indians i el Congrés. Amb el final de la frase la cosa s’ha complicat i un xic, corresponent-me tallar les parts en trossets molt fins per a facilitar la digestió.
L’any 1983, els habitants més compromesos dels Indians decidiren rebatejar el seu barri per a conferir-li més identitat, fruit de llegendes sobre el seu origen al voltant d’un grup de retornats després del Desastre del 98, una mitja veritat, doncs el seu nom remet a la nomenclatura dels carrers, gairebé tots d’evocacions caribenyes.
Si es repassa la Història de la zona a la fi del segle XIX, quelcom a desgranar a properes entregues, comprovarem com la barriada es reconeixia a si mateixa com a Can Berdura, fins i tot amb local associatiu al carrer de Capella, fora dels seus dominis, prova d’indefinició i manca de recursos.
Can Berdura era el nom de la gran masia regeneradora, si es vol el nucli irradiant. S’ubicà a un enclavament gairebé perfecte, junt al torrent de la Guineu, limes entre Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar. Hi ha documentació del mas des de 1771, reconstruïda diverses vegades i supervivent fins 1956, quan s’obrí el carrer de Campo Florido envers passeig Maragall.
Els propietaris de la finca només havien de travessar la carretera d’Horta per a conversar amb els de Can Vintró, també regada per les aigües del torrent de la Guineu, a l’actual confluència d’Art amb Garrotxa. La convivència veïnal i els seus contactes, els Berdura rebien el líquid element sobrant del seu mirall a l’altra banda de la frontera, mostren un tipus de vida, hegemònica en aquest entorn rural de pocs i ben avinguts terratinents.
En aquest sentit, els Berdura atresoraren un imperi amb un repartiment de parcel·les escampat per mig pla de Barcelona, des del Fort Pienc fins a Vilapicina, arrendant-lo en emfiteusi o cedint-lo en lloguer a camperols, preocupats per lo draconià dels acords, contents per a treballar amb cànem, blat de moro u ordi. La fortuna és la d’un model econòmic encara aliè a la Modernitat de la capital, quelcom truncat quan s’estengué la separació primordial d’aquesta falsa unitat entre Indians i Congrés. El 1867 es tallà la cinta del carrer d’Estevanez, avui en dia Garcilaso, junció d’Horta amb la Sagrera. Aquest nou camí confirmà el predomini de Can Berdura des d’aquest radi fins a la carretera d’Horta, configurant-se el futur morfològic del barri dels Indians.
El del Congrés tingué la denominació oficial de Viviendas del Congreso Eucarístico Can Ros. El darrer ens condueix a la masia per excel·lència, encara dempeus en funcions de restaurant. Limítrof amb la riera d’Horta i la carretera de Sant Andreu a Barcelona, fou dels Peguera des de mitjans del segle XVII. La seva hiperactivitat els distanciava dels Berdura, més conservadors fins i tot pel que fa al canvi de costums, simbolitzat amb les urbanitzacions com acomiadament d’aquest passat tan ben volgut.
Al Vuit-Cents, la prima donna en majúscules de Can Ros fou la nostra amantíssima Micaela de Borrás Peguera. El seu fill encengué la flama per a impulsar la refundació dels pobles en la seva inevitable absorció a mans de Barcelona des de la tecnologia dels mitjans de locomoció. Joaquim Ros donà terres per a urbanitzar el carrer de la Mare de Déu de les Neus a Vilapicina, abans fonamental com a enllaç, reforçat amb una altra seva intervenció a una avinguda paral·lela. Fabra i Puig, amb desig d’exprimir-la mitjançant una línia de tramvia.
Algun novel·lista tindria or amb una hipotètica saga de los Ros. No sé si sentiren l’amenaça de ser englotís al créixer darrera la riera d’Horta i envers la Meridiana el barri de la Jota, bellíssim a la seva modèstia i amb un confí encara arcaic amb el Congrés, el del passatge de Santa Eulàlia, sense pavimentar, ben cuidat i surrealista si mirem el conjunt a la seva totalitat, com si el rellotge romangués sense piles en aquest racó, també a ressaltar per com mostra la porositat dels límits, franquejables sense reverències.
El darrer del Ros en aquestes contrades morí el 1947. Hi havia massa fills al testament i tanta progènie propicià vendre setze hectàrees i mitja per a l’alçament del barri del Congrés Eucarístic. A l’actualitat, la masia sembla una fortalesa i és gairebé quimèric fer-li una bona fotografia si no menges a l’establiment. No obstant, podem jutjar-la com un vestigi a revalorar si es possibilités una rehabilitació des del paisatge. D’aquesta manera brillaria la seva equidistància entre el Canòdrom i els blocs del Congrés, fins a donar llum a una trilogia en diàleg a través de les èpoques.
Com a fill del Guinardó puc ratificar sense gaire maldecaps la permeabilitat dels confins entre aquests barris, com si pels demés només fossin travessies per d’anar d’aquí cap enllà, cossos sens esma, quelcom idoni per a especular amb els seus cossos des del no res per ser àrees invisibles, fins i tot per a molts vianants que les caminen a la seva quotidianitat, sense meditar allò trepitjat.
Si ho fessin, aprendrien sense gaire suor com posar al mateix sac a Indians i Congrés és un absurd gairebé interestelar. Can Berdura i Can Ros ho corroboren, ampliant-se la discrepància per la marca del carrer Estevanez el 1867, a més de la cronologia. Les vivendes del Congrés responen a una pla homogeni, mentre el poblament dels Indians fou més progressiu, trobant-nos amb reminiscències del seu avenç a Concepción Arenal amb Cienfuegos, on tres vivendes de molt curiosa intrahistòria s’enfronten a l’estil dels anys cinquanta amb un curiós esclat, sense rivalitat. Els ciutadans d’ambdues barriades rendibilitzen el seu anonimat als limbes i a les grans artèries, com el passeig Maragall o la Meridiana, on disposen d’altres eixos comercials de transversalitat territorial. Aquesta absència de bandera és un primor de barcelonisme, encara més poderós quan aquests barris destriïn la seva Història amb rigor i precisió.
Catalunya Plural, 2024 
