La història de l’emancipació està travessada per la pregunta sobre els qui tindran «interès a abolir l’explotació capitalista» i els qui tindran la capacitat social per aconseguir-ho. En aquest sentit, ens podem preguntar si l’ecologisme, en tant que moviment social, té la potència de desbordament del mode de producció capitalista i el potencial per conformar un agent col·lectiu en la lluita contra l’ordre de dominació existent. El que és decisiu no té a veure amb determinar si les idees que associem a l’ecologisme són inherentment anticapitalistes, sinó si les demandes que s’expressen sota el paraigua de l’ecologisme trenquen amb la lògica de la mercaderia a la feina en qüestionar la no sostenibilitat d’una manera de producció basada en el creixement il·limitat. Des d’aquesta perspectiva, quin paper pot jugar l’ecologisme en el desmuntatge i la desarticulació del sistema capitalista? És un punt d’ancoratge, de suport, amb dimensions civilitzatòries, una experiència transformadora amb impuls constituent?
Avui pesa una estigmatització parcial sobre algunes demandes ecologistes, situant-les com les pròpies de les classes mitjanes urbanes, al servei de la creació d’una identitat i sensibilitat específica: ser ecologista com el propi dels sectors progressistes acomodats. Lluny d’aquesta mira reduccionista, que no atén la base material i de redistribució d’aquestes polítiques, l’ecologisme qüestiona els mateixos fonaments del sistema econòmic, planteja un canvi de model productiu i de consum, i exigeix canvis estructurals profunds. Cal impugnar la mirada estreta sobre l’ecologisme des d’aquella pancarta de les armilles grogues que deia: «no m’obliguis a triar entre la fi del planeta o arribar a final de mes». En qüestionar la idea d’expansió econòmica infinita, el principi capitalista de la recerca del màxim guany en un món ecològicament finit; l’ecologisme trenca amb la dinàmica expansiva i de benefici privat a curt termini que depreda els ecosistemes i esgota els recursos naturals. Un tret fonamental del capitalisme és la necessitat d’expansió, i això xoca amb la inestabilitat dels ecosistemes i els equilibris ecològics. La cultura expansiva capitalista, mentre no té límits, és antiecològica.
L’ecologisme apel·la a les condicions materials d’existència davant d’un creixement il·limitat que posa en risc aquestes condicions mínimes. Les formes de producció capitalistes posen en risc la integritat de la biosfera de què depèn la vida. En aquest sentit, si «capitalisme no expansiu» és un oxímoron, aleshores l’expressió «capitalisme verd» també ho és. N’hi ha que consideren que ser ecologista és un símptoma de tebior política i reformisme. Tot i això, decidir què i com es produeix és avui monopoli decisional del capital. Sostraure aquesta capacitat de decisió suposa, convinguem, una mica poc reformista: qüestionar la naturalesa mateixa de la propietat privada dels mitjans de producció.
No obstant això, el risc més gran, des del punt de vista de la conformació d’una agència política, té a veure amb inscriure l’ecologisme és una perspectiva merament moral, que culpa els individus que les seves pràctiques de consum destrueixin la naturalesa. El problema, doncs, és de males conductes, un problema com a consumidors. La socialització del dany i el dolor que genera el deteriorament ecològic ens converteix en víctimes i botxins; i només es pot resoldre en termes de culpa i responsabilitat individual, és a dir, en el pla de la moral. És més, demanar restriccions al consum significa moltes vegades aprofundir en les condicions de precarietat. És com si el consumidor tingués el control de la producció, quan en realitat està desproveït de capacitat decisòria, ja que és la darrera baula. Sobre això, escriu Matt T. Huber: «la benzina al dipòsit del teu cotxe ha fluït a través de les mans d’innombrables persones que busquen beneficis (consultors de la indústria de la prospecció petrolífera, de companyies de producció, de transport via oleoductes, operadors de les benzineres…), però el responsable de la petjada ecològica ets tu. Simplement perquè vas apretar l’accelerador i vas provocar més emissions?»[1].
Durant les primeres setmanes de la pandèmia de la Covid-19, es compartien a les xarxes socials tendres imatges d’animalets a la ciutat: les aus tornaven al mar i la mare ànec creuava el pas de vianants amb els seus aneguets. Les imatges, sovint, anaven acompanyades de missatges del tipus «mireu que fàcil és decréixer!». La pandèmia entesa com una lliçó, un correctiu als nostres errors, una venjança del món natural: «la terra ha dit prou». Aquesta perspectiva trunca la potència emancipadora de l’ecologisme. Es converteix a la natura en un subjecte, i a nosaltres només ens queda l’autoflagelació culpable.
L’historiador Eric Hobsbawm, poc amic de les polítiques de la identitat, considerades particularitats que només tracten de si mateixes i per a si mateixes, ja als 80 deia que l’únic moviment capaç de fer-se càrrec dels grans eslògans universalistes de la Il·lustració als que pertanyia essencialment l’esquerra, travessant les fronteres sectorials, és l’ecologista. Tot i que, afegia, «el seu atractiu polític és limitat i probablement ho seguirà sent»[2]. Crec que és un punt de partida excel·lent per pensar el problema de la conformació de l’agència política ecologista, doncs, si se’m permet la broma, l’ecologisme encara està verd per operar com aquesta força política i cultural, aquesta particularitat amb capacitat de orientar el camp polític plebeu.
El discurs ecologista s’ha d’inscriure en una dimensió plebea, a partir dels malestars, les precarietats i les experiències de patiment dels de baix. La pregunta clau és: qui seran els més perjudicats pel canvi climàtic? Si l’ecologisme apel·la a una revolució cultural (de maneres de consumir i produir) que transformi els nostres valors, aleshores, qui serà la particularitat que prefigura aquest universal?
L’ecologisme, els problemes que planteja, està per definició més enllà de qualsevol particularitat, perquè la humanitat pensa com a subjecte entrellaçat per milions d’individualitats. No hi ha particularitat que trenqui per redefinir el tot, sinó que cada part només té sentit si lliga la seva pròpia particularitat al tot. És clar que propugna l’alliberament de la humanitat, però des de la mateixa humanitat. La seva condició holística traspassa qualsevol antagonisme. Propugna un antagonisme ben particular, un antagonisme immanent. Hi ha el risc de convertir cada persona en el seu propi enemic, la culpa com a vector de consum verd i responsable. Som alhora agressors i agredits. No es tracta de mirar cap a una altra banda clamant «que ho solucionin ells!», sinó de polititzar l’ecologisme en un sentit diferent.
La feblesa de l’ecologisme rau, doncs, en l’articulació del problema del subjecte polític. Com podríem fer una identitat política des de l’ecologisme? Com es podria convertir l’ecologisme en una palanca des d’on erigir-se com a eix fonamental en la transformació de món? És cert que els qui més contaminen menys en pateixen els efectes; mentre que continents, països, barris i persones amb menys recursos més ho pateixen. Però per això no es construeix una topografia subjectiva antagonista. Si per polititzar entenem transformar una diferència en el lloc d’un conflicte, aleshores només és possible si s’inscriu a l’interior d’una articulació discursiva que assenyali, entre altres coses, el culpable del dolor sofert. L’ecologisme no només ha d’expressar un conflicte existent, l’ha de construir.
[1]Huber, MT (5 juliol 2020), “Una política ecològica per a la classe treballadora”, La mayoría.
[2]Hobsbawm, E. (2000), “L’esquerra i la política de la identitat”, New Left Review, p. 122.
Catalunya Plural, 2024 
