Sovint totes les administracions tenen maneres estrambòtiques de resoldre problemes complexos. És el que succeeix amb l’anomenada transició energètica, allò de substituir els combustibles fòssils per energies renovables provinents del Sol. La inèrcia ha estat important, la política s’ha resistit a acceptar el que fa anys anaven dient els científics sobre el canvi climàtic, no s’ha actuat i ara tothom reconeix que ja anem tard, no per evitar el canvi climàtic sinó fins i tot al fet que quedi situat a uns escenaris d’escalfament compatibles amb la pervivència de la vida a la Terra.
Personalment, penso que el convenciment unànime de quasi tots els polítics obeeixen més a raons econòmiques que ecològiques. És a dir, l’esgotament dels recursos que fins ara hem fet servir (carbó, petroli, gas però també urani) que fa que la seva producció mundial hagi començat a disminuir (els anomenats peaks, que en el cas del petroli sembla que ja s’ha produït) ens porta a una situació de tensió entre demanda i oferta que donades les lleis, inexorables i injustes, del mercat portarà a un encariment difícilment suportable per part d’una societat carboni-dependent. Si més a més, en Putin tanca l’aixeta del gas que durant tants anys ha estat la base del mix energètic europeu, estem davant d’una tempesta perfecta que fa reaccionar als governs, més per la por per la crisi econòmica que no per la climàtica.
Ara tots els governs volen recuperar el temps perdut, com aquell estudiant que ha fet el vago durat tot l’any i es pensa que estudiant la darrera setmana aconseguirà superar el curs. I posats a buscar les causes d’aquest endarreriment, ningú vol acceptar que han estat les seves polítiques vacil·lants i erràtiques l’element principal i acusen a tot plegat al coll d’ampolla creat per les tramitacions ambientals dels projectes d’energies renovables. I els grans lobbys (tecnològics i inversors), que veuen una oportunitat de negoci a curt termini (encara que hi ha moltes incògnites de futur) es queixen amargament dels anys que passen entre que manifesten les seves intencions i finalment aconsegueixen facturar energia.
Donat que sovint els governs són sensibles als planys dels grans lobbys i les anomenades portes giratòries solen funcionar al final de la vida política (podria posar molts exemples, però només un: la cúpula del Departament de Medi Ambient del govern de Marcelino Iglesias a l’Aragó ara forma part de Forestalia, una empresa que omple de plaques i molins tots els paisatges de Teruel), els governs han decidit allò de “mort el gos, morta la ràbia”. Si anem retardats amb la transició ecològica i els empresaris diuen que és per culpa de les exigències ambientals, fora avaluacions d’impacte ambiental. Barra lliure.
Això ha fet recentment la Unió Europea, amb un reglament per accelerar la tramitació d’alguns projectes d’energies renovables, a costa clar està de reduir les garanties ambientals. I el govern de l’estat ha reaccionat també ràpidament, amb un Real Decreto amb plenes festes nadalenques, que a semblança del reglament europeu, permet que els projectes de renovables (i per un termini d’entrada de dos anys) no hagin de passar per avaluació d’impacte ambiental, amb algunes excepcions (com són els projectes situats a la Xarxa Natura 2000 o bé els d’eòlica marina). No us perdeu el títol d’aquesta norma: “mesures de resposta a les conseqüències econòmiques i socials de la guerra d’Ucraïna, i de suport a la reconstrucció de l’illa de La Palma i altres situacions de vulnerabilitat”.
És a dir (i sense sortir al títol), entre La Palma i Ucraïna s‘han carregat la llei que obligava a una avaluació ambiental de tots els projectes de renovables. Ara mateix, tal com queda la cosa, si vull fer una granja per a 2000 porcs, haig de seguir una complicada tramitació ambiental a la qual obliga l’annex I de la Llei i, en canvi, vull construir un parc eòlic de 500 MW al Matarranya, no només necessitaré menys paperassa sinó que els terminis seran molt més breus. Incongruent, oi?
Estem en mig d’un procés demencial: cada dia llegim nous invents (que si aerogeneradors sense pales, que si bateries sense liti), que si tenim la fusió nuclear a tocar, que si han trobat uns jaciments immensos de terres rares a Suècia, que si farem tubs per portar hidrogen fins a Marsella, que si podrem fer milions de tones d’hidrogen verd amb bacteris o adaptant la fotosíntesi , que si en tindrem prou només amb biometà, que si Espanya serà el hub decisiu a Europa per fer botifarra a Putin, etc.
Quasi ningú es posa a reflexionar en dos temes que considero fonamentals: si el model que estem desplegant és viable a mitjà termini i podrà disposar de tots els materials que fan falta per capturar la llum i el vent als nivells que es vol fer; si anem abocats a un decreixement basat en un menor consum d’energia (encara que sigui renovable) caldria pensar amb temps aquest nou model per poder dissenyar-lo adequadament.
El futur l’han de construir només aquells que tenen coneixements i capacitat per fer-ho i no a correcuita, sota la pressió a curt termini dels poders econòmics. Mai les presses a costa de la biodiversitat!
Catalunya Plural, 2024 
