–Som els malians els que paguem les conseqüències de la guerra. El Govern de Mali ha de negociar amb tots els grups armats, també amb els gihadistes. Els seus líders són, majoritàriament, malians. Cal negociar amb ells i tallar-ne així el cordó amb el terrorisme internacional.
Boris G. Kabre és expert en mediació de conflictes intercomunitaris i és director de l’ONG Acció de la Joventut per a la prevenció i la lluita contra l’extremisme violent al nord i al centre de Mali (JANC-PLEV). Com la majoria de les persones especialitzades en l’extremisme armat que afecta el Sahel, denuncia els obstacles que la comunitat internacional, especialment França, ha posat fins ara els governs de la regió per iniciar negociacions de pau amb els grups vinculats amb Al-Qaida i l’Estat Islàmic.
–Necessitem abaixar les xifres de morts i de desplaçaments. És clar que no hem de deixar en la impunitat els milers de morts que han ocasionat, però el més urgent és salvar primer els qui segueixen vius. I per això, cap negociació és excessiva–, continua explicant, amb un to suau i pedagògic, a l’habitació de l’hotel de Bamako on ens trobem. La llum va perdent el to daurat segons avança el matí, mentre que el riu Níger, el tercer més llarg d’Àfrica, es reflecteix a la vidriera del balcó. A pocs metres, l’Hotel Líbia, una de les nombroses infraestructures construïdes per Gaddafi a la regió.
La caiguda del règim de Muanmar Gaddafi l’octubre del 2011 va desembocar en el retorn dels tuaregs, en què s’havia donat suport militarment, a la regió d’Azawad per iniciar una guerra per la seva independència de Mali. Començava així la quarta revolta tuareg des que aquest país s’independitzés de França el 1960. Els sengles acords de pau assolits fins aleshores havien fracassat, entre altres raons, perquè la discriminació del govern estatal cap als pobles del nord –berbers i àrabs– va continuar des de temps colonials fins a l’actualitat. Però aquesta vegada, a l’alçament del Moviment Nacional per a l’Alliberament d’Azawad s’hi va sumar el d’altres grups de tall gihadistes com Ansar Dine, recolzada per Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI), o el Moviment per a la Unitat i Jihad a l’Àfrica Occidental (MUJAO). El seu objectiu, segons van anunciar, és implementar la xaria i imposar el govern dels ulemes a Mali.
El nord de Mali havia estat tradicionalment la zona on Algèria expulsava els que considerava que posaven en risc la seva seguretat per la seva ideologia gihadista. També una zona de trànsit per al contraban de cotxes i tabac, que s’havia ampliat durant les últimes dècades amb el tràfic d’armes, de migrants que es dirigeixen a Europa i de la droga procedent dels càrtels d’Amèrica Llatina. Un polvorí sense control estatal pel qual el 2012 el Congrés malià va demanar ajuda a la comunitat internacional per fer front a l’amenaça secessionista i a l’avenç dels grups religiosos fonamentalistes. Així va ser com el seu territori es va anar omplint de missions militars internacionals alhora que el gihadisme, inicialment concentrat al nord del país, s’estenia per un 75% del seu territori i per bona part de Burkina Faso i Níger. Una triple frontera en què les accions criminals dels fonamentalistes han augmentat un 70% en aquest període, segons dades de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics.
–El 2012, teníem unes 60 morts anuals a la regió de la triple frontera de Mali, Níger i Burkina Faso. Avui en tenim entre 5.000 i 6.000. En aquest període, hem passat de milers a milions de desplaçats. Mentrestant, seguim veient que la resposta política internacional continua sent la mateixa, encara que només provoca més violència. Cal escoltar les veus locals que demanen que es posi al centre la seguretat humana davant de la defensa i la seguretat militar–, sosté Iván Navarro, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de l‘Informe Sahel : una dècada marcada per la inestabilitat a la triple frontera.
Aquests deu anys de conflictes a Mali han provocat una crisi humanitària amb més de 400.000 persones desplaçades i 2,5 milions a tota la regió del Sahel, una crisi política per la qual s’han succeït tres cops d’Estat i un augment de la malnutrició que l’encariment dels aliments provocat per la guerra d’Ucraïna s’ha acabat d’agreujar. I la resposta armada que va liderar França s’ha demostrat fallida.
El 2013, el Govern francès va desplegar la missió Serval, integrada per més de 5.000 soldats, amb el suport de la missió desplegada per països de l’Àfrica Occidental (AFISMA). També van llançar els seus propis projectes de suport a la Comunitat Econòmica d’Àfrica Occidental (ECOWAS), l’ONU –amb la missió de manteniment de pau MINUSMA amb més de 12.000 efectius–, la UE va iniciar un projecte de suport i formació de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat malians -EUTM Mali- i la Unió Africana el G5 Sahel. El 2014, comencen les negociacions de pau entre el Govern de Mali i la Coordinadora de Moviments d’Azawad que demanaven la independència, i la plataforma de grups àrabs i tuaregs d’aquella regió que eren afins a Bamako. L’anomenat acord d’Alger, subscrit el 2015, està en dubte després que, el desembre del 2022, la Coordinadora de Moviments d’Azawad hagi demanat una avaluació internacional pel suposat incompliment dels compromisos adquirits per l’actual Junta Militar de Mali.
De tot aquest procés van ser exclosos els grups gihadistes, un error segons totes les fonts consultades per a aquest reportatge. De fet, des de llavors, JNIM, integrada pels grups afins a Al-Qaida, la Katiba Masina i l’Estat Islàmic de Gran Sàhara (ISGS) no han parat d’avançar fins a endinsar-se en part del sud del país. La població local, desprotegida, ha organitzat milícies d’autodefensa que han augmentat la virulència del conflicte.
–¿Què fa la MINUSMA o el G5 Sahel quan arriba una katiba i s’apropia el bestiar dels peul? Qui hi intervé? Ningú. S’han d’autoprotegir ells mateixos. És a dir, hi ha una legitimitat que no només està relacionada amb l’amenaça, sinó també per reconeixement social de ser ètnies emancipades. Hi ha peuls que intervenen mitjançant la violència no per la gihad, sinó perquè la violència genera un reconeixement social, una promesa econòmica, alternatives de vida. I no tant per la promesa de la implantació d’un Estat Islàmic–, aclaria Beatriz Mesa, autora dels grups armats del Sahel (Catarata), en un curs organitzat recentment per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i l’Escola de Cultura de Pau .
D’altra banda, hi ha membres dels grups gihadistes que formen part de les comunitats malianes. És a dir, com en tants altres conflictes, el victimari no és un agent extern, sinó que té suport de part de la societat de què forma part. I no es pot abordar cap resolució que no passi per acceptar aquesta complexitat.
–Sent realistes, la pau al Sahel no l’aconseguirem, però sí aspiro a anar guanyant espais de pau davant dels violents. I per això cal asseure’s a parlar amb tots, independentment de les seves ideologies. S’ha d’instal·lar el concepte de diplomàcia securitària: cal negociar i ens cal mediar–, exposava Beatriz Mesa, també periodista i doctora en Ciències Polítiques.
–El principal problema (d’aquest conflicte) no és de caràcter religiós, perquè ja hi ha zones on està implantada la xaria, com també n’hi ha al Marroc o a Líbia. Territoris que ja controlen aquests grups i on apliquen lleis religioses. Però és que el problema no és pas aquest. El problema és la pugna pel control territorial d’una zona amb una economia il·lícita molt florent i en què no operen els mecanismes de l’Estat-nació, sinó que tenen les pròpies lleis, costums i poders tribals–, afegia Mesa qui, com moltes de les fonts expertes en aquesta regió s’indignen davant de la simplificació d’una realitat plena de grisos que trenquen amb les categories imposades des d’Occident.
El maig del 2022, el president francès Emmanuel Macron anunciava la fi de la missió Barkhane a Mali, que havia substituït el 2014 Serval, i el trasllat d’uns 3.000 soldats que la conformaven al Níger. En els darrers anys, havia crescut el rebuig entre la població maliana al desplegament d’unes tropes franceses que no només no havien aconseguit acabar amb els grups gihadistes ni pacificar el país, sinó que, a més, havien exclòs de les seves operacions l’Exèrcit malià, que va ser interpretat com un nou menyspreu colonialista. El sentiment antifrancès es va agreujar amb l’oposició de Macron que els successius governs malians obrissin taules de diàleg amb els fonamentalistes, seguint la doctrina imposada a Occident, arran dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001, de no negociar amb el terrorisme islamista.
Un any abans, el febrer del 2021, Macron declarava que la millora de la governança –una de les principals causes de la conflictivitat maliana, segons la majoria de les investigacions– només es podria abordar quan els grups terroristes fossin derrotats. “És gairebé segur que aquest enfocament va contribuir a augmentar la inestabilitat política i, al seu torn, va enfortir els mateixos terroristes que els francesos buscaven derrotar”, sosté una anàlisi de Clara de Solages publicada a Georgetown Security Studies Review.
–Una cosa són les agendes de seguretat i una altra des de quan el Sahel s’ha convertit en un laboratori de securitització dels actors internacionals. I comença a ser-ho quan els Estats Units llencen la campanya de prevenció i lluita contra el terrorisme pels atemptats (de l’11 de setembre) més enllà de les seves fronteres. Ho fa a partir del 2002 amb els programes Iniciativa Pan Sahel, Trans Saharan, l’AFRICOM… Una altra cosa són els processos de pau–, puntualitzava Mesa en referència a la desconnexió entre els objectius de les intervencions internacionals i les necessitats de la població malià.
– Què passa si alguns “locals” estan disposats a cedir en valors liberals, com ara el secularisme, la igualtat de gènere o l’accés universal a l’educació, per salvar vides? ¿S’han d’atendre les veus locals només quan serveixen els objectius liberals de consolidació de la pau?–, es preguntava Alex Thurston a l’article Peace talks with Sahelian jihadists? It’s worth a shot, publicat a The New Humanitarian.
El professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Cincinnati, autor del llibre Gihadistes del Nord d’Àfrica i del Sahel, recull a la seva anàlisi el resultat d’enquestes malians que evidencien que la majoria de la seva població dona suport a la democràcia alhora que la implantació d’una llei islàmica. “I els malians que recolzen la xaria en abstracte no necessàriament volen que siguin els gihadistes els qui la implantin, ni ser apedregats per adulteri o executats per apòstates”, afegeix.
De fet, el 2017, el Govern malià va celebrar la Conferència de l’Enteniment Nacional, cinc anys després que comencés el desplegament de campanyes de contraterrorisme internacionals més gran per part dels països europeus. Tot i els acords de pau del 2015, la situació no parava d’empitjorar. Ja en aquella cimera es va plantejar la ineficàcia dels marcs occidentals de resolució de conflictes i negociacions de pau per a aquesta guerra.
Des d’aleshores, s’han assolit nous acords, com l’assolit el 2020 pel Govern malià que va fer possible l’alliberament de quatre persones segrestades per grups gihadistes a canvi de l’alliberament de 100 presos per pertinença. També se n’han signat altres a nivell local i intercomunitari que ha aconseguit pacificar algunes zones, com el subscrit el 2021 entre les comunitats fulani i dogon oa la regió de Kidal entre els tuareg i els ansar dine. “És en aquesta direcció en què cal continuar avançant”, sosté Navarro.
Entendre els contextos des de la complexitat
—No crec que hi hagi una radicalització ideològica. Per explicar per què molts joves acaben integrant aquests grups cal atendre la manca d’oportunitats i les conseqüències de la crisi climàtica–, reflexiona Boris G. Kabré, que al moment de l’entrevista acaba de tornar de Tombuctú, on ha treballat amb adolescents per prevenir la seva incorporació a grups armats.
–Quan viatges al centre del país, et trobes amb zones on, miris on miris, només hi ha sorra. El problema és la mala governança, no hi ha Estat. Aleshores, l’única forma que tenen els seus joves de millorar les seves vides és unir-se a un grup il·lícit, sigui gihadista o dedicat al trànsit. El mateix dia de la incorporació, els donen una arma, una moto i uns diners que no guanyaries en un any cuidant bestiar. Però no és només això. També els donen un estatut social perquè passen a ser algú respectable. I quan formeu part d’un grup comenceu a apreciar les vostres idees i quan us donen una arma, heu d’usar-la. Per això és tan important acabar amb aquesta crisi com més aviat millor. Perquè com més temps passa, més persones armades i enfrontades hi ha–, continua Kabré.
I hi ha un altre element que a Mali surt ràpidament a col·lació quan s’aborda la guerra del Sahel: la crisi climàtica.
–El canvi climàtic ha provocat una escassetat dels recursos i, com a conseqüència, un augment de la pugna entre les comunitats per ells. Alhora, un augment dels desplaçaments de població que, quan arriben sense res a altres territoris, acaben veient-se immerses en altres conflictes. I no tenim les respostes adequades per mitigar els efectes nocius de la crisi climàtica– explica Fousseini Diop, responsable de programes de governança i compromís cívic de l’Associació de joves per a la ciutadania i la democràcia (AJCAD).
–El canvi climàtic ha provocat un retard de, almenys, dos mesos a les estacions. Així doncs, els dogon i els peul, que es dediquen a la transhumància, quan passen amb els bestiars pels terrenys de les comunitats que viuen de l’agricultura, es troben que encara estan creixent les plantacions. Els animals no tenen prou aliment i a sobre trepitgen i es mengen els brots, arruïnant les collites. I comencen els conflictes. Els caçadors també es veuen afectats per la manca de caça i d’aigua. I això se solucionaria amb una bona governança, que no existeix. És més. La relació que tenen aquestes comunitats amb l’Estat és la corrupció: quan veuen un funcionari ja pensen que els extorsionarà. Per això és habitual que els ataquin–, exposa Kabré.
El Sahel és una de les regions més afectades per la crisi climàtica i, com fa dècades que adverteixen els diferents informes, una de les seves conseqüències més greus és l’augment de la conflictivitat i de la inseguretat. Per això, les negociacions de pau eventuals haurien d’incloure un bloc sobre adaptació i mitigació dels efectes de l’escalfament global. Una cosa a què la comunitat internacional hauria d’estar destinant importants partides econòmiques si vol frenar l’avenç, entre altres actors armats, de l’extremisme violent.
Per part seva, JNIM, la coalició de grups gihadistes vinculada amb Al-Qaida, ha fet públic el seu interès per negociar amb el Govern de Mali.
–Això no és un fet nou. Des de fa alguns anys hi ha hagut acostaments entre Bamako i les forces dirigides per Iyad ag Ghali, líder d’Ansar Dine i cap de JNIM. El mateix ha passat amb els governs de Burkina Faso i del Níger, que també han mostrat la seva predisposició a explorar espais de diàleg amb JNIM per contenir la violència. Tot i que fins fa poc la negativa dels socis Occidentals ha bloquejat qualsevol possible iniciativa, la sortida de França, la pressió de la ciutadania i el deteriorament constant de la situació de seguretat a la zona apunten a una revaloració de les estratègies de construcció i negociacions de pau al Sahel, que inevitablement obliguessin a dialogar amb tots els actors–, apunta Iván Navarro.
L’actual Junta Militar que governa Mali, resultant d’un cop d’Estat a un altre cop d’Estat previ, ha canviat com a soci prioritari França per Rússia, que compta amb mercenaris de l’empresa Wagner al país des del 2021, segons informacions publicades a diversos mitjans de comunicació. Per part seva, França ha concentrat la major part dels seus efectius al Níger, un país ric, a més d’or, en urani, del qual depèn en bona mesura les centrals nuclears gal·les.
En opinió de Dagauh Komenan, historiador, especialista al Sahel i coordinador del llibre Guerra i pau a l’Àfrica (Catarata i Casa Àfrica), “Anem cap a un Níger que s’orienta cada cop més cap a un bloc occidental, i un Mali que mira cada vegada més cap a Rússia. Observem aquí un risc de confrontació”.
En un món definit per la complexitat, on cada cop més actors i factors conflueixen alhora i en diferents direccions, és més urgent que mai que els models de resolució de conflictes recullin i treballin des de la seva diversitat. Això, si el que cerquen realment és la pau.
Aquest reportatge forma part d’una cobertura a Mali realitzada per Patricia Simón i Ricardo García Vilanova en el marc d’un projecte de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, amb la col·laboració de l’Escola de Cultura de Pau, finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Catalunya Plural, 2024 
