Sobre la taula hi havia dues qüestions importants a tocar, un munt de reunions bilaterals de baixa estofa — que responen més a les demandes protocol·làries pròpies d’aquests esdeveniments—, i una gran qüestió simbòlica que, com quant a símbol, tenia un major poder per aglutinar els focus de les càmeres. De les cinc mil persones que van acudir a manifestar-se segons la Guàrdia Urbana — o les trenta mil segons els organitzadors —, la immensa majoria d’aquestes (per no dir la totalitat), volien impugnar el missatge implícit de la cimera: certificar la mort del Procés.
El procés no està mort perquè el conflicte entre Catalunya i Espanya s’hagi resolt. Ni de bon tros. La persecució judicial continua i la voluntat d’una part de Catalunya d’esdevenir un estat independent, també. El procés està mort perquè la gran majoria de la gent que es pensava que la independència era possible, ara sap que no ho és: quan senten a algun polític dir que tard o aviat s’arribarà a Ítaca, sospiten. Ja s’acumula massa trauma per a continuar alimentant-lo. Però Pedro Sánchez va dir allò de “el procés s’ha acabat”, i, és clar, va ser suficient per motivar a uns milers de manifestants extres que, sota el lema “aquí no s’ha acabat res”, van participar de la manifestació promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i el Consell de la República. No hi podien faltar, com era d’esperar, els representants de Junts per Catalunya, de la CUP, i… d’ERC.
Ja de bon matí Oriol Junqueras va haver d’abandonar la manifestació al crit de “traïdor” i “botifler”. La situació d’ERC no era complicada, era esquizofrènica: el president de Catalunya fent d’amfitrió de la delegació, mentre el president del seu partit, Oriol Junqueras, s’hi manifestava en contra. A ningú se li escapa que aquesta va ser una petita “jugada mestra” fallida. ERC té por de semblar menys independentista que Junts per Catalunya, però en realitat aquesta inseguretat es manifesta en els intents impossibles de ser, alhora, un quadrat i una circumferència. Els polítics han de navegar les ambivalències, però no poden cavalcar constantment les contradiccions. Esquerra Republicana de Catalunya només té un problema real: la falta d’amor propi.
I mentre la lluita simbòlica obria els telenotícies, Macron i Sánchez rubricaven compromisos no poc importants de cara el futur per Catalunya, Espanya, França, i Europa. El primer d’aquest era la signatura del Tractat d’Amistat i Cooperació de Barcelona, un text que donarà un marc jurídic permanent a la relació bilateral amb l’objectiu de reforçar dos aspectes: impulsar les interconnexions d’infraestructures (principalment ferroviàries), i “protegir” les fronteres d’immigrants mitjançant la creació de brigades mixtes. Per tals efectes, es crearà un Consell Bilateral de Defensa i Seguretat. A falta de veure com es concreta a la pràctica, les sospites que això no farà més que normalitzar la vulneració sistemàtica dels drets humans de les persones migrades sembla una hipòtesi més que plausible.
Per altra banda, la cimera va servir per a oficialitzar el H2Med, un corredor d’hidrogen “verd” que ha d’unir Barcelona amb Marsella. L’execució del projecte — segons fons oficials —convertiran Espanya en el primer hub d’hidrogen renovable del món, en incorporar els primers eixos de la xarxa troncal nacional que permetran connectar els centres de producció d’hidrogen verd amb la demanda domèstica i les dues interconnexions internacionals amb França i Portugal.
Entitats ecologistes, però, discrepen. Segons Greenpeace, l’operació posa en risc la viabilitat de la transició energètica en desviar per a l’exportació una energia que hauria de dirigir-se a la descarbonització de la demanda nacional. A més de fer servir un vector energètic com l’hidrogen (H2) molt ineficient, aquest tipus d’infraestructures — informen els ecologistes —, perpetuen un model centralitzat que va en contra de les persones, del medi ambient i que continua privilegiant les grans empreses energètiques com Enagás, que facturarà entre 2500 i 3000 milions d’euros pel projecte. Una opinió compartida també per Ecologistes en Acció, per la Plataforma Resposta MidcAT, i per més de mig centenar d’associacions ecologistes.
Les seves veus, però, no es van poder escoltar. El soroll ja el feien uns altres.
Catalunya Plural, 2024 
