La gallinaire i la música indiana de Francesc Tàrrega

Joseph Conrad té moltes frases celebres. Una d’elles remet al fet de treballar mentre es mira per la finestra, quelcom incomprensible per a la majoria, recordant-me el meu procedir diari mentre passejo. La majoria, també als mitjans de comunicació, banalitza aquest acte fonamental a partir del terme flaneur, una tonteria increïble, doncs al caminar si ho fem amb consciència investiguem per què ens formulem preguntes, mentre ara es jutja des de frivolitats d’una buidor arquetípica.

Quan em capbusso a un barri, la meva ment és imparable a l’hora de generar qüestions, activant-se una brúixola detectivesca de reconstrucció mitjançant l’observació dels immobles per a comprendre la gènesi del lloc, més tard complementada amb les fonts documentals.

Als Indians no vaig ni molt menys perdut, però hi ha molts elements quadrar pel poc estudi del terreny i les seves pèrdues pel creixement durant el segle XX. 

Quan, a la fi, creuo passeig Maragall per a endinsar-me als Indians, trio la cruïlla de Campo Florido amb Francesc Tàrrega per resultar-me un indret amb moltíssims elements vàlids per a determinar rituals, funcions i hàbits dels veïns. Un bloc mig rosat dels anys cinquanta conviu junt a vestigis industrials, molts d’ells reciclats i amb molta Història no només local, enfront d’una casa amb aspecte de masia al número 7 del carrer dedicat al guitarrista, batejada en honor seu des de 1917, una altra pista per a navegar entre per les seves vicissituds. 

El casalot ara mateix és una residència d’avis. La majoria dels pocs assaigs disponibles sobre aquesta barriada centren el tret, quelcom normal a la tradició historiogràfica barcelonina, en noms anecdòtics, resolts amb poques línies per a cloure l’expedient.

Aquest elenc sol ser un bon motor de recerca, altra cosa són les coincidències aflorades durant el camí de les indagacions. Vaig a l’Arxiu Municipal per a pal·liar un allau de llacunes i la responsable em dóna els plecs sobre Francesc Tàrrega 1-, doncs el 1929, quan s’atorgaren els permisos, l’extensió de la propietat era enorme, tan sols reduïda a principis dels anys 70, quan Carmen Amado Bastida negocià amb el promotor immobiliari Daniel Salesa Bayod, qui erigí un horrible rusc de pisos al número 120 de passeig Maragall per ampliar el seu imperi de totxo.

Qui era Carmen Amado Bastida? Segons aquests papers declarava residir a la vora de la Boquería, era vídua de Jaime Palomé i en el record popular de la zona ha sobreviscut com la gallinaire per encarregar-se de vàries parades avícoles als mercats de la capital catalana. 

Aquesta dada, a més de simpàtica, revela la clau per a entendre al personatge i la seva trajectòria vital. Junt amb el seu marit, qui declinava els poders a la dona, tingué la gran aspiració de muntar una espècie de granja a un enclavament incomparable. Des de 1925 reclamaren instal·lar-la a la cruïlla dels carrers d’Enamorats amb València i Rogent, copsada a finals dels anys 40 per l’Edifici Columbus. Com a compensació al fracàs del seu anhel, L’Ajuntament li oferí una parcel·la equivalent al carrer de Xifré, desaparegut al seu tram final per l’aparició d’aquest mastodont de la postguerra. Les metes de la vídua discrepaven de l’aire de l’època, com si hagués sigut incapaç de llegir-la fins i tot amb la seva masoveria dels Indians, més pròpia d’un univers rural, a les antípodes de la Barcelona densificada després de la contesa civil, quelcom d’altra banda recorrent, doncs fins aquell fatídic 1936 els marges urbans encara no sospitaven un canvi tan radical pel que fa al model demogràfic i socio-econòmic. 

La torre Carmen Amado és simple als seus acabats, sense pretensions. Només el seu disseny ens remet, com passa amb moltes d’altres masies urbanes del Nou-Cents comtal, a una modernitat distant de la nostra imaginació bucòlica. L’arquitecte fou Josep Maria Jordan, menor al seu ofici, amb una perla amagada a la Tenería Moderna Franco-Española de Mollet del Vallès, dempeus malgrat ser una ruina congelada, per negligència de les autoritats, junt a l’estació de rodalies.

A Francesc Tàrrega, com a la resta dels Indians, sempre m’atordeix la línia de l’horitzó envers Garcilaso, sigui per l’esplèndida perspectiva o perquè el rovell de l’ou fundacional del barri, la seva estructura, és una quadrícula gairebé perfecta en aquesta modèstia cap als seus límits, cada carrer com una repetició de l’anterior, sense importar gaire res la seva direccionalitat. 

Carmen Amado Bastida, com totes les persones longeves, degué ser una hemeroteca amb potes de Francesc Tàrrega. La numeració de les seves possessions podria moure la hipòtesi d’una pionera de la zona. No ens equivoquem. A pocs metres podia divisar sense dificultat la vila Jazmines, la més admirada d’aquests alentorns per les seves successives transformacions fins a esdevenir un local de copes molt preuat més enllà d’aquestes fronteres. Més tard, quan cessaren les morts sagnants a causa del Cop d’Estat de 1936, arribaren altres inquilins, molt més humils per a definir la personalitat del barri, on aquells que gestaren l’albada adquiriren un rang superior a la seva pírrica riquesa, incrementada per les metàfores dels àlies. 

Cada barriada del Planeta té la seva dramatis personae. Al meu carrer del Guinardó hi hagué uns anys on un senyor s’asseia a un pàrquing per mirar amb delit retalls de revistes pornogràfiques. La Pandèmia tampoc feu minvar la poca vergonya d’una parella d’indigents relatius, obcecats a demanar cinc euros als vianants. Si ho aconsegueixen potser em podran convidar un dia d’aquests a un cafè amb pastes. 

Això de la gallinaire dins de certs costums catalans, molt de parlar sense fer, sona pejoratiu, gairebé com si Carmen Amado fos una boja total, quelcom no admès als meus càlculs, més proclius a analitzar-la com una empresària valenta des de la seva viudetat, calamitosa a la derrota d’Enamorats i ben intel·ligent en l’administració dels seus béns, fins a lucrar-se amb estrèpit durant la seva tardor pel negoci de la urbanització intensiva dels setanta, això sí, sense enderrocar el seu amor de Francesc Tàrrega, memòria del seu matrimoni, esborrat al preludi de tan preciosa adquisició per l’inesperat decés de Jaime Palomé, marit de la seva esposa, no pas al revés.