Sorprenia Aragonès en la sessió parlamentària en afirmar que, finalment, donarà suport a la proposta de Salvador Illa (PSC) de construir la Ronda Nord, el tram de l’autopista B-40 que enllaçaria Terrassa fins a la ronda Oest de Sabadell: “El Govern ha decidit acceptar la Ronda Nord, malgrat no ser la nostra opció. Ho fem perquè és imprescindible que el país disposi ja del pressupost més expansiu en disset anys”. Una decisió guiada per la voluntat que aquest gest (en política les decisions que tenen implicacions per milers de persones sovint se li diuen “gestos”) forci al PSC a aprovar els pressupostos d’enguany.
Les paraules d’Aragonès van deixar fora de joc a Illa. Cal reconèixer que la jugada, en l’àmbit tàctic, va ser intel·ligent: si ara el PSC no cedeix, abocaran el Parlament a unes noves eleccions. En termes de relat, en seran ells els culpables. Intel·ligent en el tàctic, sí: perillós en l’ideològic, també. Ningú dubte que per governar és necessari navegar les contradiccions. Però si les navegues tant que acabes perdent el rumb d’on volies arribar, acabes naufragant. Transgredeixes la teva identitat com a partit (en aquest cas, “d’esquerres”), perds part de les bases que et recolzen i, conseqüentment, retrocedeixes en les enquestes. I recordem que retrocedir en les enquestes és, per un partit polític, l’equivalent a perdre oxigen per a tota vida terrestre.
ERC necessita aprovar els pressupostos peti qui peti. Ho necessita per demostrar que poden governar el país, que poden portar estabilitat a Catalunya. Que aquesta vegada, a diferència de les darreres experiències de govern (escullin la que prefereixin), ara ja sí que són un partit seriós, amb molt de seny i poca rauxa. En definitiva, ho necessiten per convertir-se en el partit hegemònic de Catalunya.
Però, a quin cost? ERC vol l’hegemonia progressista del país. Això implica seduir part de l’electorat que el PSC ha anat deixant de banda, situar a Junts per Catalunya a la dreta dretíssima del taulell, i mantenir bones relacions amb En Comú Podem. Si es tira massa cap a un costat, perd la centralitat. Si cau cap a l’altre, perd el progressisme. Acceptar la proposta socialista els hi resta, en aquest cas concret, un sac de credibilitat en el món “progre”.
Per fer bona la jugada, és a dir, per aconseguir que arribi a ser justificable la construcció de la Ronda Nord — un projecte incomplet d’autopista que no només ha aglutinat a totes les entitats ecologistes hagudes i per haver, sinó que també ha comptat amb l’oposició històrica dels republicans —, ERC ha de vendre cara la pell de l’os. Això significa que Aragonès ha d’assolir que el PSC cedeixi en dues de les seves exigències: la d’acabar amb l’Oficina de la Renda Bàsica, i la de construir el complex turboturísticocapitalista del Hard Rock Cafè. De no aconseguir-ho, el funambulisme estratègic pot acabar en traumatisme electoral. Què és el més probable que passi? A no ser que els spins doctors socialistes s’il·luminin i ordeixin una jugada millor, el PSC farà el propi i arribarà a un acord. A Salvador Illa, a seriós, és difícil guanyar-lo.
A més, no s’ha de perdre de vista el marc més ampli: la relació ERC-PSC excedeix el marc autonòmic. Els republicans són una de les peces que garanteix l’estabilitat del govern de Sánchez. Amb tota seguretat, si PP-VOX no assoleixen la majoria absoluta, també seran necessaris per a reeditar el govern socialista de l’Estat. És a dir, que ambdós es necessiten mútuament. ERC necessita al PSC per a demostrar a Catalunya que poden ser el que volen ser, i el PSOE necessita a ERC per a mantenir el govern de l’Estat. I, amb tot, el PSOE necessita una mica més a ERC del que ERC necessita al PSOE.
En definitiva: aquesta última batalla — tàctica —, l’ha guanyat ERC. De política, la real, la que afecta de veritat a les persones, ja en parlem un altre dia.
Catalunya Plural, 2024 
